Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Història d'una paperera d'èxit. En quin moment ciutats com Xàtiva o Alcoi van perdre la puixança industrial?
Com mai havíem vist oberta l’enorme porta corredissa, i la curiositat ens devorava des de feia temps, ens vam atrevir a endinsar-nos. Primer amb por, esperant que eixira algú i ens preguntara qui érem, què féiem allà dins, intrusos sense permís. Després, amb més por encara, perquè l’ambient, malgrat el sol brillant de primavera i els pardalets cantant als arbres, era llòbrec i atemoria.
Dins de l’antiga paperera de San Jorge de Xàtiva, als afores, enmig dels camps de tarongers en flor, l’esquelet abandonat de la colònia industrial feia pensar en Prípiat, en escenaris postapocalíptics, en guerres nuclears. Al mateix temps, l’exuberància de la vegetació, les palmeres salvatges nodrides per la sonora aigua cavallera, remetia a les selves vietnamites d’Apocalypse Now. I el nostre coronel Kurzt era don Gregorio Molina. Empresari megalòman, fervent cristià, filàntrop, amic de les autoritats franquistes, mecenes, oblidat pels socarrats: “Gregorio Molina? És el nom d’un carrer, no?”.
Teníem davant les casetes dels treballadors de la paperera, destruïdes pel pas del temps, a punt de caure a terra. Turisme de la desolació, turisme de la decadència, turisme noir. Està de moda fer fotos d’edificis abandonats, de complexos hotelers, mèdics o industrials d’un passat recent. Nosaltres traiem el mòbil i retratem fascinats les restes de l’imperi Molina. Destaca la ximenera industrial més alta del nostre país, amb 50 metres, superior a les de la siderúrgia del Port de Sagunt, per exemple, que en feien 45. En el remat de dalt, en la corona que quasi toca els núvols, ja ha caigut un tros. Fins a quan resistirà, vertical de rajola, en l’skyline de l’horta xativina? No té cap classe de protecció oficial. És tan bonica que em pose davant d’ella per a una foto, però vull fer-la ràpidament. Em fa por que ens pillen. Ningú ens ha convidat a vore l’antic llavador on les dones rentarien les robes de treball dels marits, o les polsoses persianes de fusta de l’edifici principal estil art déco. Ens hem colat i no em trobe a gust. Vull tornar a la porta d’entrada, eixir d’aquella desolació enmig d’un verd omnímode que recupera el terreny furtat per la mà de l’home.
La memòria del paper xativí
La mà era de don Gregorio. L’emprenedor que va arribar a Xàtiva procedent de Banyeres de Mariola i disposat a triomfar. Corria l’any 1932, en plena Segona República, i ell tenia una idea grandiosa: retornar-li a Xàtiva l’esplendor paperer dels àrabs, quan Medina Shatiba va ser la primera població occidental amb indústria paperera, famosa per la qualitat del material que distribuïa per tot arreu. Admirat per la magnífica producció, Jaume I decidí protegir la indústria i la ciutat s’erigirà en subministradora de paper de la Corona d’Aragó i més enllà: el Llibre del Repartiment està fet amb ell i arribarà a tots els racons europeus, que fins aleshores portaven segles confiant els seus escrits al car pergamí d’origen animal.
Com un homenatge a aquelles èpoques remotes i daurades, el banyerí crearà un empori industrial de 65.000 m2, amb centenars de treballadors –molts d’ells establits dins dels dominis fabrils–, molí propi i fàbrica de llum. Una empresa que, després de transformar la vida local com cap altra durant el segle XX, anirà llanguint des de finals dels 60 fins al seu tancament definitiu en 1992. Ara, l’ajuntament parla de la seua demolició per raons de seguretat. Però i la memòria? O només es fan esforços públics per a preservar una memòria en particular? Som, no obstant, el resultat de totes les memòries juntes. Les que ens agraden i les que no. Per què no deixem totes les petjades de la història i fem pedagogia crítica?
Don Gregorio Molina
Hi ha un vídeo en Youtube que he vist unes quantes voltes. Vull entendre aquella Xàtiva, però no la reconec; em queda a anys llum i soc descendent d’ella. Per moments, les imatges semblen preses en algun país satèl·lit de l’antiga Unió Soviètica. És increïble com s’assemblen en el fons i la forma totes les dictadures del món.
El vídeo mostra la celebració dels primers vint anys de la paperera de San Jorge, amb la solemne i festiva inauguració d’una línia de ferrocarril construïda fins a l’interior de la fàbrica. La veu recorda al NO-DO: “Un inmenso gentío espera la llegada del tren a la papelera, una masa humana que aclama enardecida… El excelentísimo señor ministro de Obras Públicas Conde de Vallellano, el arzobispo de Valencia doctor don Marcelino Olaechea, prelados y jerarquías llegan a la papelera; la esposa del señor Molina acompaña a las señoras de los invitados”. Esta és l’única referència a les dones, limitades a pura comparsa. Els representants del poder visiten en processó les instal·lacions i tallers, lluint uns abrics que pareixen extrets de l’armari de la Gestapo. Com a attrezzo, la gent humil, al fons, dona l’estampa d’una societat submisa, alienada enmig dels fastos, feliç de trencar per un dia la rutina quotidiana. El fil musical és l’himne oficial de la paperera: sembla cantat pels mateixos obrers.
Abans hem dit que don Gregorio tenia trets de megalomania: al vídeo es veu com descorre una placa on ha fet inscriure la seua conversa amb el Papa, paraula a paraula, en un viatge al Vaticà acompanyat pels seus treballadors. La decoració del pastís commemoratiu consistix en una figureta de Sant Jordi, patró de Banyeres de Mariola, l’escut d’esta població de l’Alcoià i una foto de Molina: rostre ascètic, sec, de pòmuls marcats i ulls xicotets, inexpressius. El patró, el jefe, l’amo. Compra el Castell de Xàtiva en 1947 i el convertix en la residència familiar. S’esforça a decorar la capella dedicada al seu sant benefactor de cavall blanc i escut daurat. I usa sense escrúpols el formigó en intervencions que hui ens fan tirar-nos les mans al cap. Llavors, no. Llavors la gent tenia fam i el rebost estava massa buit. I don Gregorio va donar faena a moltes persones que la necessitaven. El meu besoncle, el tio-agüelo Victorino, li agraïa que l’haguera tret de la pobresa com a guardés en una casa de camp de gent rica: aconseguir el treball en la paperera, per contra, li va atorgar una dignitat obrera i la possibilitat d’oferir un futur millor a les seues tres filles.
Al carrer de volta on estava l’antiga carnisseria del meu iaio, a la porta de la casa on ara viuen els meus tios, col·loquem en filereta les cadires i esperem la processó del Divendres Sant. “Ara venen les imatges de Gregorio Molina”, és una frase que he sentit des de menuda. Els confrares són fills i nets dels treballadors de la fàbrica, m’explica ma mare, els qui encara resten interessats a desfilar amb la vesta blanca i la capa rosa, els colors de la confraria que va fundar l’empresari amb els passos de la Mare de Déu de l’Esperança i el Santíssim Crist de la Bona Mort, pagats íntegrament per ell. Els treballadors estaven obligats a formar part de la confraria. Al bell mig del complex industrial, don Gregorio va manar construir una església. Encara està allí, amb el sostre blanc i la creu, fins que l’enderroquen. En el vídeo franquista es diu: “El arzobispo de Valencia impone a don Gregorio Molina la insignia de comendador de la orden de San Gregorio el Magno que le ha concedido su santidad el Papa en testimonio de admiración por el sello cristianísimo que ha sabido darle a su empresa”.
Per què no recuperar la petjada industrial de Xàtiva o Alcoi?
Ara sí, vull eixir de l’antiga fàbrica. M’estic angoixant. Mentres avancem cap a l’eixida del complex paperer observem que la porta corredissa que abans estava oberta de bat a bat està ara totalment tancada. El cor s’accelera. Arranquem a córrer. Per uns segons, tot sembla un malson. I no sé si m’acovardix més que apareguen dos males bèsties a furtar-nos la cartera o els fantasmes d’una època de silenci, cap catxo i color gris. El pany no està passat. Eixim.
Ja en casa, remire les fotos. I, com sempre, detecte una bellesa especial en la decadència. Pense en el ruin porn, un moviment turístic i fotogràfic que arrasa en ciutats com Filadèlfia o Detroit, i que troba adeptes via xarxes en tot el planeta. Per què ens agraden tant les runes? El filòsof italià Roberto Peregalli té un llibre preciós, Los lugares y el polvo (Elba, 2020), en el qual sosté: “Crec que en esta època falsament resplendent i tranquil·litzadora, que vol exorcitzar la mort a cada pas, un camí possible és buscar entre els intersticis de les coses produïdes per l’home un clavill, una ruïna que certifique la seua validesa”. Les runes ens diuen que som passat, que som nostàlgia, que som mort. I, com som humans, ens complau eixe recordatori. Ens fa sentir-nos transitoris i, per tant, valuosos.
En este temps de reindustrialització a colp d’inversió alemanya en la nostra terra, la pregunta de què fem amb les restes arquitectòniques d’anteriors onades industrials es fa més peremptòria. Mentres les grans urbs revitalitzen amb èxit les carcasses de fàbriques o escorxadors per a acollir restaurants, mercats chic, tendes de moda i activitats culturals –mireu la LxFactory de Lisboa o Matadero de Madrid–, a les ciutats mitjanes com Xàtiva o Alcoi la petjada industrial és més una constatació de prosperitats perdudes que una oportunitat de negoci turístic. Això sí, sempre ens quedarà la mirada poètica, la inspiració melancòlica i la consciència del nostre destí efímer. Com el somni de la paperera de San Jorge, tots serem past de les palmeres salvatges.
Purificació Mascarell (Xàtiva, 1985) és autora de diverses obres literàries, com Cartilla de redención, Cavallers, Centre comercial l’Oblit o Mireia, Premi Lletraferit de Novel·la 2022. Ensenya Teoria de la Literatura, Literatura Comparada i Estudis Culturals a la Universitat de València.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?