Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
Els símbols de la cultura popular, i els gastronòmics entre ells, són a voltes els pilars que sostenen l'imaginari col·lectiu dels pobles.
Els valencians que apareixien fa 175 anys en el setmanari El Tabalet en menjaven tots els dies: “n’hi ha a manta que no’s chitaran sense una pataqueta d’a huit, uns botifarronets u cosa per l’estil”. També les pescadores de les quals es parlava en Los valencianos pintados por sí mismos, de 1859: “una cebolla cruda, un tomate ídem, o algun pez del día anterior, con su correspondiente pataqueta”. Hi insistien el 1887, quan s’explicava en un diari de Madrid que la pataqueta era “el perfeccionamento del arte”, i no és estrany, per tant, que quan els forns baixaren el seu pes de 200 a 150 grams a partir del 1915, com a conseqüència dels efectes de la Primera Guerra Mundial, el poble i les autoritats es rebel·laren en el que s’anomenà “la cuestión de la pataqueta”.
Era el tipus de pa al qual “tan habituado está el obrero valenciano para meter dentro de ella la mezcla que con el pan le sirve de cotidiano alimento”, i, de fet, fins i tot el poeta Faust Hernández-Casajuana escrigué l’oda “Pataqueta, no te vayas”, en 1921. També des del nord d’Àfrica el diari El Telegrama del Rif advertia en 1931 que: “¡Cuidado con la pataqueta, que tiene más importancia que el Micalet!”. I encara en la immediata postguerra a la ciutat de València l’obrer Francisco Marcos recordava que “existían por las esquinas unos kioskos de tipo churrería, que se dedicaban a la freiduría, y por unas monedas te servían un ‘almorzaret’ con una pataqueta de pan caliente y unos pimientos fritos, o una tortilla de ajos tiernos, o una sardinitas fritas y una chorrá d’oli, que almorzabas como un señor”.
Ho vaig explicar amb detall en una col·laboració de l’espectacular llibre de Vicent Marco Esmorzars valencians: el pa tradicional valencià, almenys des de la Plana fins a la Vall d’Albaida i com a mínim durant més de cent anys, fou la pataqueta. Era considerat un símbol arreladíssim de valencianitat, però amb els canvis de la modernitat i la nostra progressiva dissolució col·lectiva com a poble ha quedat arraconada i oblidada. És el que ha passat amb tants altres elements culturals i està passant amb d’altres, com ara la pilota com a esport principal o el valencià com a llengua d’ús social. Evidentment, la pataqueta és un símbol molt menor al seu costat, però els qui rebutgen este tipus d’aspectes de la quotidianitat com a ridículs o insignificants no han entés res del que és un poble i una cultura amb potència i projecció de futur. Torna, pataqueta!
Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?