Una persiana de fusta, estesa a manera de pavelló, farà possible que una no-plaça puga adquirir el sentit de lloc de trobada que reclamen els seus veïns
VALÈNCIA. Com entre quatre cantonades, de Cavallers al carrer Quart, la plaça del Músic López Chávarri és l'exemple perfecte de la no-plaça. Més prompte, un forat en la trama urbana de Ciutat Vella. Com un de tants solars del formatge gruyere que per la seua ubicació central s'improvisa com a plaça. Quasi sempre com a lloc àrid, de pas. Els veïns, a expenses, han vingut reclamant que, abans que un edifici cresca sobre el solar, la plaça puga ser mereixedora del seu nom.
Li ha arribat el moment, encara que de manera efímera: del pròxim 14 de setembre fins al 16 d'octubre. Serà el moment en el qual l'arquitecte Manuel Bouzas -des de l'escola de disseny de la Universitat d'Harvard- instal·le un pavelló que farà les vegades de plaça. Succeirà en el context del festival TAC! d'arquitectura urbana que enguany arriba a València, de la mà de la Fundació Arquia i el Ministeri d'Agenda Urbana, amb la direcció artística de Javier Peña.
"Una plaça per a la plaça" podria haver sigut la crida que el TAC! va llançar i a la qual es van acollir 125 candidatures. Va guanyar Bouzas amb una persiana gran, molt gran, la més gran de tota València.
El primer que li va cridar l'atenció a Bouzas en la ullada inicial va ser, precisament, l'aparent simulació de l'espai: “No està ‘dissenyat’ ni ‘planejat’, sinó que és el resultat de la demolició d'un edifici d'habitatges anterior. Tal vegada això explica les mancances del lloc; la falta d'ombra, mobiliari, vegetació, aigua, etc. És un espai per on la gent transita, però no s'hi queda”. A més, el contrast amb la pròxima plaça de Vicente Iborra accentua les seues deficiències: “està a penes a mig minut i vaig vore que tenia tot el que ací faltava: ombra, vegetació, aigua, i mobiliari”.
La segona observació de Bouzas el va alertar de la temperatura social, els hàbits dels qui vivien a prop: “En els balcons dels edificis que envolten la plaça es poden observar dos coses. La primera, és la quantitat de cartells que han penjat els veïns reclamant un nou futur per a la plaça. La segona, totes les persianes que protegixen del sol els habitatges. Precisament és en la integració de les dos idees on es troba l'origen del projecte”.
Un buit, una persiana. El resultat, “una persiana urbana, que en lloc de protegir una finestra, cobrix tota una plaça. I en lloc de servir a un sol individu congrega a tota una comunitat”, comenta el seu creador.
En un escenari habituat al trànsit ràpid, al so de maletes de dalt a baix, a una nova sensació de desarrelament, la intervenció busca que la plaça deixe de ser “un lloc de pas per a convertir-se en un lloc de trobada. L'objectiu últim és retornar l'espai a la comunitat local, no convertir-lo en un reclam. D'una banda, el projecte proporciona a la plaça tot allò del que manca, una ombra davall la qual protegir-se, un mobiliari per a assentar-se, i un jardí amb vegetació i aigua per a refrescar-se. Per un altre, el festival contempla un programa públic d'activitats, que durant quatre setmanes, convidarà als veïns, de totes les edats, a descobrir i reinterpretar este tipus d'espais oblidats i amagats de la ciutat”.
La persiana-pavelló que materialitzarà el concepte estarà composta d'elements lleugers i fàcils de transportar i assemblar. Des de “les persianes fins als pòrtics, pràcticament el cent per cent del pavelló està construït amb fusta, que és un material renovable, d'origen local, i amb un impacte ecològic positiu. Es col·locaran uns contrapesos de pedres que actuaran com a taules i bancs, i es dissenyarà un xicotet jardí que contribuirà a temperar el clima. L'estructura consistix d'una sèrie de mòduls prefabricats, que queden assemblats en el taller reduint així els costos, terminis, riscos i sorolls. Una vegada finalitzat el festival, tots els materials seran reutilitzats: la fusta retornarà a la indústria, les pedres a la pedrera, la vegetació al viver”.
El culte a la persiana forma part d'una reivindicació àmplia de la seua transcendència arquitectònica, però sobretot cultural. “És una resposta molt particular a un clima molt particular. Per tant -continua Bouzas- no és casualitat que nombroses ciutats del sud d'Europa, que compartixen el clima i, a vegades, la mar Mediterrània, hagen adoptat esta solució per a protegir-se del sol. Això explica per què a València les coneixem com a alacantines, i a Itàlia com a venecianes. No obstant això, des de la irrupció d'altres elements mecànics per al control del confort climàtic, com l'aire condicionat o el ventilador, les persianes han caigut en desús”.
La persiana més gran de la ciutat per a una plaça que, durant un mes, per fi aconseguirà ser-ho.