VALÈNCIA. Diuen que la fundació d’allò que, amb el temps, acabaria per ser la ciutat ucraïnesa d’Odessa la devem a mariners de la Grècia clàssica. Entre el segle VII i el III abans de Crist sembla que eixos mariners de vocacions sedentàries anaren conformant menudes comunitats a les vores del mar Negre, assentaments més o menys estables i dispersos que de manera sostinguda s’unificarien i donarien lloc a una comunitat que, segles més tard, cauria baix el domini i la influència de l’anomenada Horda d’Or, una sort d’imperi mongol que va arribar a ocupar bona part dels actuals territoris de Rússia, Ucraïna i Kazakhstan.
Cap al segle XIV els russos pareixien preparats per a llevar-se de damunt eixe domini, i ho feren, però el cafarnaüm que va generar-se en la zona va propiciar que altres pobles ocuparen espais que quedaren òrfens després del desorde i l’estrèpit que sempre propicia la caiguda dels imperis. I així, allò que havia de ser Odessa però encara era una població de ben poca rellevància cauria davall la influència del Gran Ducat de Lituània, que dominaria la península de Crimea i tota la zona nord del mar Negre (entre molts altres territoris). Seria esta, en tot cas, una ocupació de baixa intensitat, alternada desganadament amb absències de poder i presències otomanes de certa intermitència. El joc duraria fins que els russos digueren allà anem, cosa que feren cap a la segona mitat del segle XVIII en annexionar-se la zona de la mà de la mítica Caterina la Gran, imperialista de dia i volteriana de nit a parts iguals i amb idèntic entusiasme.
Serà eixa reina russa qui donarà a Odessa l’estatus de ciutat, convertint el seu port en la principal porta marítima del sud de l’imperi. I eixa nova ciutat d’enormes possibilitats comercials per la seua privilegiada ubicació geogràfica atraurà una nombrosa comunitat jueva, que poblarà els seus carrers i contribuirà d’una manera extraordinària a l’esplendor que assolirà al llarg dels segles XIX i XX, situant-se com la quarta ciutat de l’imperi rus (llavors en el seu cim), només per darrere de Moscou, Sant Petersburg i Varsòvia.
I serà en eixa ciutat esplendorosa i al si d’aquella maltractada comunitat jueva on naixerà Isaak Bàbel (1894 – 1940), l’escriptor destinat a convertir-se en glòria de la literatura soviètica, però també a ser miserablement liquidat per eixe mateix règim. El xiquet ja brillant que va ser obtindria un lloc dins l’anomenada quota, un parany dissenyat pel poder rus per a excloure de l’alta educació a gran part de la joventut jueva, però el suborn a les autoritats fet per part d’altra família jueva (teòric foc amic) el deixaria fora de l’escola en benefici d’un altre jove. Forçosament educat a casa, les seus capacitats (i els recursos familiars) li permetrien obtindre el grau necessari de dos anys en només un, a més de profunds estudis del Talmud, música clàssica i, sobretot, de la llengua francesa, un llegat este darrer més que perdurable i del qual al jove Isaak li quedarà un amor tan inextingible com irrenunciable per les paraules i les veus de Flaubert i Maupassant.
En 1915, ja gloriosament malalt de literatura, es traslladarà a un convuls Sant Petersburg prerevolucionari on coneixerà a l’escriptor Maksim Gorki, per qui Bàbel sentia una devoció extrema i que propiciarà les seues primeres publicacions en la revista Letopis, exercint Gorki des d’eixe moment sobre el jove una espècie de padrinatge protector que mai cessarà.
Quan esclata la revolució de 1917, Isaak Bàbel s’unix entusiàsticament als bolxevics i realitza diferents funcions per al nou règim. Entre elles, la de traductor per als servicis secrets o periodista en el front polonés al costat del Primer Exèrcit de Cavalleria comandat pel mariscal Budionni. Una experiència brutal d’on eixiran, temps després, les fonts heterodoxes que brollaran en la seua obra de major altura i alhora la més popular, La cavalleria roja (Proa, 2017). Un llibre que serà publicat en contra de la voluntat d’aquell mariscal, però amb la protecció i benedicció de Gorki, i que aconseguiria posar a Bàbel al capdavant de la literatura soviètica.
Tradicionalment s’ha dit que La cavalleria roja és un conjunt de relats, però en realitat són una successió molt singular d’estampes dels entorns i les calamitats de la guerra, dels dies que visqué en els màrgens de la vida que representa qualsevol conflagració. Imatges més o menys intenses amb un argument bàsic, amerat de trets humorístics o fins i tot macabres, sempre oferit dins de la prosa particularíssima de Bàbel. Una prosa que es construïx des del convenciment que ell tenia que, després de Tolstoi (i del cim insuperable que suposà), l’única manera d’escriure era per mitjà del conte breu, de l’estampa fugissera i refulgent que ell sabia traçar magistralment.
Allò que va fer Bàbel amb La cavalleria roja estava inserit dins de l’avantguarda més absoluta que el seu temps històric i les circumstàncies que l’acompanyaven podien donar. Imatges de brutalitat amagades entre un relat d’aparença innocent, a vegades ingènua, que entre moments cruels mai deixa de meravellar-se de la bellesa del món i de la vida, que pot causar la impressió d’una excessiva senzillesa però que en realitat és fruit d’una profunda reflexió sobre el fet d’escriure i sobre la narració com a plasmació de l’art suprem. Tot açò que va fer Bàbel (i que en realitat és una genial fugida cap avant d’allò que va anomenar-se pomposament la gran novel·la russa) constituïx un atreviment literari admirable, d’una modernitat radical, i que va donar al seu autor un lloc merescudament destacat en les lletres europees de la primera mitat del segle XX, i una lliçó memorable d’alta literatura.
Més enllà de La cavalleria roja i els altres llibres que configuren el conjunt de la seua obra, el destí amarg d'Isaak Bàbel es va sostindre fins que el realisme socialista va començar a ser una imposició més que una opció, i qualsevol experiment avantguardista considerat com una desviació i heretgia intolerable. En qualsevol cas, mentres vivia la figura totèmica de Maksim Gorki (també ell mateix qüestionat, tot i el seu caràcter patriarcal) el perill estava d’alguna manera controlat per la condició de Bàbel de deixeble o protegit d’aquell. Però la mort d’este intocable, en 1936, va obrir la caixa dels trons de la porga estalinista més enfollida i sense restriccions.
Acusat de criticar el govern durant les seues visites a l’estranger, i censurat i perseguit des d’aquell any de 1936 d’una manera constant, finalment en 1939 va ser detingut i empresonat pel mateix Lavrenti Beria, el mític, sinistre i temible cap de la NKVD (precursora de la KGB). L’any següent va ser sotmés a una farsa amb aparença de juí on va ser acusat d’espionatge, terrorisme i de dirigir una imaginària conspiració trotskista contra el règim. Condemnat a mort, seria afusellat un dia després de dictada la sentència, quan Isaak Bàbel comptava 45 anys, i per a major escarni les seues restes es llançaren a una fossa comuna i mai serien trobades. Immediatament va establir-se una fèrria llosa de prohibició i oblit sobre ell i la seua obra que només es restabliria en 1945, durant el desgel que va propiciar Nikita Khrusxov, quan va dictaminar-se “l’absència de qualsevol crim” en les seues activitats. Va ser la mínima restitució que un gegant de les lletres com Isaak Bàbel mereixia, i l’impuls definitiu –tardà i vergonyant, en qualsevol cas– per a la rellevància i pervivència de la seua obra.
En La por de la bèstia Anna Moner s’endinsa en la fosca ment d’un psicòpata
