La Festa: del carrer al cosmos patrimonial

CASTELLÓ. Potser venim parlant de festes i patrimoni cultural repetidament, vinculant aquestes dos fites, aquests dos mons, el de la cultura festiva i el del patrimoni cultural. Però no és baladí, ja que si mirem el total de manifestacions culturals immaterials reconegudes com BIC (Bé d'Interés Cultural) o BRL (Bé de Rellevància Local) al territori valencià, més del 50% són festes o elements inserits en cicles festius. Tot i que la Convenció del PCI (el patrimoni cultural immaterial) de la UNESCO enumera fins a set categories diferents, a l'imaginari col·lectiu, social i polític creix exponencialment la idea del patrimoni intangible vinculat principalment amb els fenòmens festius, oblidant massa sovint els coneixements tradicionals, naturals, agrícoles, artesanals, les tradicions orals, etc.

El passat 9 d'abril el Consell de la Generalitat Valenciana va aprovar el decret que declara la Festa de la Mare de Déu del Castell de Cullera com a BIC de caràcter immaterial, sota l'àmbit de creences, rituals festius o altres pràctiques cerimonials. És aquest, un dels darrers expedients incoats i declarats per la Direcció General de Patrimoni, gràcies als informes tècnics favorables emesos pel Servei de Patrimoni Cultural i per la Comissió Tècnica per a l'Estudi i Inventari del Patrimoni Immaterial valencià. A més de no presentar-se cap esmena al text d'incoació (pas previ a la declaració), ha obtingut també informes que avalen aquesta declaració de diferents institucions consultives del món acadèmic i cultural.

La Festa Major de la Vila de Cullera, ha esdevingut, des de fa segles, un dels majors rituals col·lectius dels seus habitants. Existeixen diferents referències a la fe i devoció a la Mare de Déu des del segle XIV, localitzada ja al Castell, a la cimera de la muntanya. Des d'aquells moments, fins ara, i de forma pràcticament ininterrompuda, Cullera ha celebrat la seua festa en honor de la seua Moreneta quan ja és entrada la primavera. Durant més d'una setmana esdevé un seguit d'actes religiosos i civils que conformen el ritu anual festiu. Més enllà de la representativitat d'eixos elements festius, molts d'ells compartits al llarg del territori valencià, figuren aquells altament singulars que només poden tindre lloc a la Vila de Cullera, com són la Baixà, l'esclat de la festa; les Aurores, el passeig de la Mare de Déu pel poble i la Dansada, que encara que no ho assemble, és única al territori. Aquests tres elements constitueixen un triangle singular festiu característic i únic vinculat a Cullera i a la festa.

Amb aquesta acció administrativa, es dota a la festa del marc protector més alt a la nostra llei de patrimoni, i, per tant, s'hauran de reforçar tots aquells mecanismes de transmissió i difusió, com també garantir la continuïtat del teixit humà que la fa possible. Caldrà establir un pla a curt, mitjà i llarg termini de salvaguarda, que definirà les accions necessàries a desenvolupar per a fer evolucionar la festa sense perdre la seua singularitat i tradicions.

Així i tot, en un moment d'hipèrbole patrimonial festiva que vivim hui en dia, hem de pensar i repensar la importància de veure's reconegut per les institucions i administracions culturals. No hauríem de deixar-nos dur per les interpretacions externes que, institucionalment, es puguen fer de les nostres manifestacions culturals i festives. El valor patrimonial és, de fet, un valor afegit. Però ha de ser un valor afegit al qual ja sent com a propi la comunitat portadora, aquells en qui resideix la festa al llarg del temps. El valor més sublim i important de la festa no serà el seu reconeixement extern, sinó el valor més profund que tenen les festes: dotar de sentit la vida en comú, en relació amb els altres, creant veïnat, creant comunitat, nexes personals.

Aquestes declaracions institucionals i proteccions administratives no estan exemptes de noves problemàtiques. Des de la promulgació de la convenció UNESCO i del Pla Nacional de PCI, es van estudiant, alhora que se succeeixen els processos de patrimonialització, les problemàtiques associades. Una d'elles, molt rellevant, és la mercantilització de les festes com a "productes a vendre", principalment en l'àmbit del turisme, argumentant autenticitat i exclusivitat com a recurs turístic i econòmic. Però també problemes interns, derivats dels mecanismes de tutela, que generen conflictes entre la comunitat portadora, entre els i les participants. D'aquests efectes col·laterals negatius en fa referència Toni Bellón al seu llibre De festa a patrimoni, publicat per Alfons el Magnànim. Bellón es centra en la festa de la Mare de Déu d'Algemesí, però les tibantors exposades podrien estendre's a altres casos: la comoditat i visibilització política després de les declaracions, les lluites pel "control" d'una ortodòxia construïda, la proliferació de veus discordants i els entrebancs quant al finançament i conservació dels elements materials de les festes, entre d'altres.

Comunament es considera la declaració patrimonial com una meta o punt final, quan justament és el contrari. Ha de ser el tret d'eixida a una necessària gestió integral duta a terme entre les institucions i administracions públiques implicades, els professionals i estudiosos i la comunitat portadora. La declaració serà, per tant, un "contracte" entre els diferents agents, que hauran de treballar per la seua salvaguarda, evitant la fossilització, mantenint l'espontaneïtat sense oblidar l'arrel, dinamitzant les relacions humanes i procurant mantindre el sentit i significat de celebrar anualment el ritu propi per a la mateixa comunitat, esquivant la mera escenificació davant dels altres, sortejant l'espectacularització.

Les Festes Majors de Cullera, en honor a la Mare de Déu del Castell, ja eren patrimoni. I ho eren perquè els veïns i veïnes de Cullera així ho senten i creuen. Patrimoni dels nostres avantpassats i dels nostres fills i filles. El BIC assegurarà el reconeixement i la seua protecció legal, però la màxima protecció a la qual podrà aspirar la festa sempre serà l'estima de les persones que la materialitzen. Quan això succeeix, ja no caldria afegir-li més valors externs, ja que tindria el màxim, el de donar sentit a la nostra vida, tots i totes plegades.