Fa dos setmanes Ximo Puig anunciava la modificació de la reducció del 99% en l’Impost de Successions, actualment limitada als xicotets negocis, per ampliar-la a totes les empreses sense limitació de la seua grandària. Aquestes últimes s’estan beneficiant a hores d’ara d’una reducció de “només” el 95% que és el que estableix la normativa estatal.
L’anunci es feia quan només uns dies abans s’havia tancat un acord de reforma fiscal del que s’excloïa l’impost de successions i donacions precisament perquè el PSOE s’havia negat a una proposta de reforma d’aquest impost plantejada des d’Unides Podem per a actualitzar la normativa i millorar la seua progressivitat.
Interpel·lat sobre aquesta qüestió en la sessió de Les Corts de control al govern, el president va realitzar una pobríssima justificació de la mesura. Incrementar els beneficis fiscals a les grans empreses ni ajudarà a les xicotetes empreses, ni les farà més competitives, ni molt menys ajudarà en res a combatre la inflació. Son arguments forçats que s’escorren entre els dits i que no tenen ningun tipus d’aval tècnic. És més, tot i que a determinats empresaris els puga vindre bé, l’enquesta realitzada recentment per l’associació d’empreses familiars d’Alacant indicava que aquesta mesura és una petició prioritària de només el 17% dels seus membres.
Des de la perspectiva de la política econòmica no és una mesura que ajude en res als nostres sectors productius però resulta evident que tampoc està concebuda amb eixa finalitat, sinó amb l’objectiu de tindre un gest de complicitat amb determinats patriarques de grans empreses i, possiblement, d’intentar guanyar algo d’espai cap a la dreta. No per res, aquesta proposta es coneix ja com l’esmena Mercadona.
Ara bé, el què és preocupant no és només l’objectiu que persegueix aquest canvi legislatiu (que també), no és només l’agravi comparatiu que suposa que tu hages de pagar impost de successions pel pis que heretes dels teus pares però que els successors de grans corporacions no hagen de contribuir per rebre-les en herència (una abraçada a tots eixos fervents defensors de la meritocràcia). No, el pitjor, en la meua opinió, és la forma de procedir i la pràctica habitual d’utilitzar el nostre sistema tributari com si es tractara del bufet lliure de desdejuni en un hotel de tres estreles. És la dinàmica d’anar picotejant-lo, fent-li forats a través de beneficis fiscals que no s’enquadren en cap tipus d’orientació general de la política econòmica o social sinó simplement un recurs manit per a picar-li l’ullet a qualsevol grup d’interès amb el que t’interessa congraciar-te.
Senzillament no és seriós, i el sistema tributari és una matèria massa seriosa com per a utilitzar-la d’aquesta manera. Sembla necessari recordar l’obvi: els impostos son llei i la llei ha de ser igual per a tots. La normativa tributària no es pot dissenyar al gust de cadascú sinó ajustant-se als principis d’igualtat, capacitat econòmica i progressivitat establerts en l’article 31 de la Constitució. Algú s’imagina que passaria si actuàrem amb el codi de circulació com s’està actuant amb la política fiscal, dins i fora de la Comunitat Valenciana?
Mentrestant les qüestions de fons que deuríem abordar no es volen tocar i queden relegades per aquest tipus de maniobres. Probablement no hi haja cap altre impost més just i necessari que l’Impost de successions i donacions, l’impost liberal per excel·lència, concebut sobre la idea de que tens dret a allò que aconsegueixes pel teu propi esforç i que serveix per a anivellar el terreny (encara que siga un poc) entre els més rics i la resta de la societat. Un impost de llarga trajectòria en Espanya instituït per primera vegada durant Les Corts de Cadis amb la idea de que la noblesa contribuïra a finançar l’esforç de guerra contra la invasió napoleònica. Hui en dia és la punta de llança de l’ofensiva reaccionària contra el nostre sistema tributari aprofitant que no introduïm les reformes necessàries per a possibilitar que la seua aplicació responga als criteris de generalitat i justícia. El què necessitem, des d’ací i des de Madrid, és una reforma de l’impost de successions que el faça veritablement equànim en la seua aplicació, que resolga el solapament amb l’impost de plusvàlues municipal, que millore la seua progressivitat i que evite el dumping fiscal practicat des de Comunitats Autònomes com Andalusia o Madrid. El què segur que no necessitem son més regals fiscals als qui més tenen, d’això ja anem servits.