L’arbre que esperava l’amo

 Encara hui en dia, si passe pel Camí Almassora, gire el cap per a comprovar si mon pare Ángel està assegut a la séquia esmorzant, o bevent aigua; fumar ja feia uns anys que no fumava quan se’n va anar cap amunt, que deia ell. De vegades em pareix veure’l, i en tornar a mirar ja no hi és. I encara així mire inconscientment per si veig la bicicleta recolzada a un arbre. Ho faig fins i tot ara, que d’arbre no en queda cap, els vaig haver d’escapolar. Bé, sols un en queda, contra la fila, un arbre indultat que es va salvar de la fitóftora i de la motoserra; i potser també de la meua tristor. Un arbre que recorde el matí de dissabte de joventut amb ressaca en què el vam plantar, i com ell altres cinquanta. Potser perquè recorde el moment precís, o perquè era l’únic viu, o perquè quan un perd els pares tot lligam que puga allargar, estirar com un xicle, fins a la propera generació, fins als fills, és un xicotet tros de tresor. Així que un deixa viure l’arbre que va plantar amb son pare perquè el suc d’eixes taronges, i la polpa, i la dolçor —que no hi ha altra dolçor més familiar a esta terra— arribe a alimentar la seua filla, i després el seu fill… i sentir que hi ha un lligam, un vincle invisible —però no són els invisibles els únics vincles reals?— i sent que tot té sentit. I la nit hauria de ser menys fosca a l’hivern, i la llum menys clara, i els anys haurien de ser més curts si es troba a faltar algú, i més llargs si abraces algú.

I no sols veure’l, també puc escoltar a mon pare assegut a la fila, dient-me que quan ell morga els horts aniran darrere. Que jo no tornaré per allí. Així que, sols per a dur-li la contrària, un és capaç de canviar de vida, arromangar-se la camisa, agafar la lligona de l’avi, que tants mànecs ha canviat ton pare, i tornar a posar un mànec, i eixir al camp, a la terra, i lluitar amb les mans contra tot, contra tota la vida, contra el silenci que deixa un pare, contra el vertigen, contra el propi silenci que un du al pit agafat com una caparra. I quan te n’adones, han passat els mesos, també els anys, i trobes que passar la vesprada baix d’un taronger mirant dos rames per a veure quina has de tallar és una lliçó de vida. I que vinga el gos banyat del reguer. I que una colobra et fregue els peus, o que el dia es torne roig de sobte, o escoltar les veus dels collidors que van i vénen de dalt a baix a l’hort del costat amb la presa de qui està guanyant el pa dels seus.

Res dura, però si el canvi ha d’arribar per alguna banda, que no siga a causa de gestions polítiques ineficients o interessades

Jo fa ja set anys que vaig haver de plegar. Just quan feia cinc que havia fet la conversió a producció ecològica gràcies a l’ajuda, assessorament i paciència d’un amic llaurador amb qui em vaig associar per a poder tirar endavant la terra. I de sobte va arribar la goma —fitóftora—, i es va menjar les arrels i el coll dels arbres; 400 ànimes de fulles van caure, secant-se des de les puntes fins al cor —que no ho saben que els arbres tenen cor?—. Sols havies de mirar-los, per a saber la tristor que els enverinava. Els veïns que fins aleshores paraven el carromato i entraven a dir-te com estava l’hort de preciós, ara et miraven sense parar i segurament es preguntaven quant trigaries a tancar el portell de la fila per a sempre. De vegades pense que no vaig enterrar a mon pare fins aquell moment, fins que vaig plegar i vaig comprendre que tot havia acabat per a mi.

Enguany, en plena campanya de la taronja, al desembre s’acumulaven pèrdues de més de 130 milions d’euros, segons dades de la Unió de Llauradors i de l’Associació Valenciana d’ Agricultors, AVA-Asaja. Una crisi que va gestant-se des de fa dècades, i que l’acord signat pel Parlament Europeu i Sud-àfrica fa dos anys, que amplia el termini d’exportacions sense aranzels, ha acabat d’instaurar. S’estan prenent les primeres mesures des del ministeri, però seran poc més que pal·liatives, ja que l’exportació es liberalitzarà el 2026. I si res canvia, el nostre paisatge, la nostra cultura, la nostra identitat canviarà també. Res dura, però si el canvi ha d’arribar per alguna banda, que no siga a causa de gestions polítiques ineficients o interessades.

Per la meua banda, he recordat escrivint este article, que el meu fill menut encara no ha tingut ocasió de tastar les mandarines d’aquell últim arbre. La temporada passada encara no havia nascut. Aniré esta vesprada a veure què hi queda, potser una fruita pansida i seca, o potser no; el clima també ha canviat molt estos anys i de vegades un es troba sorpreses al terme. Floracions fora de temps, fruits resistents que s’endolceixen com la mel… I com a poc em trobaré a mon pare assegut a la fila, i li explicaré que la taronja està malament, i que el preu està per terra, que la vida ha canviat molt des que va morir, li explicaré que ara jo també sóc pare… i en mirar una altra volta ja no hi serà. Ni ell, ni els arbres, ni res… O tal vegada sí, sempre hi seran allà. Com l’agricultura. Un saber que roman a la terra. Un saber que es transmet de llaurador en llaurador, de mare a filla i de generació en generació com una cultura invisible, imparable.