La valencianofòbia existix - Vicent Marco

VALÈNCIA. A Espanya a molta gent se li ompli la boca amb els èxits dels nostres esportistes, ens agrada fardar d’ells. Quan guanya Rafa Nadal el Roland Garros molts ens sentim un poc més orgullosos de pertànyer a un país que ha sigut capaç de parir un tenista tan genial. També ens passa o passava amb Ferrer, Bruguera, Ferrero o els Sánchez Vicario. El mateix ocorre amb altres esports com el bàsquet i els èxits dels Gasol, Navarro, Ricky Rubio, Rudy Fernández, Claver o Llull. I resulta que tots ells, sense excepció, parlen valencià/català en alguna de les seues variants a casa seua. També moltes de les jugadores de bàsquet subcampiones dels jocs olímpics, així com molts jugadors de futbol de la selecció que va ser campiona del món (Piqué, Puyol, Xavi, Albiol, Valdés, Fàbregas...) o la gran nadadora Mireia Belmonte. Però no hi ha només esportistes que parlen valencià, hi ha també campiones olímpiques que parlen euskera com Maialen Chourraut, i figures mundials del seu esport que parlen gallec com el triatleta Javier Gómez Noya. 

Però si a qualsevol d’ells a la televisió nacional els rotara per parlar en qualsevol llengua cooficial que no fora el castellà, rebrien una caterva de crítiques. Va passar en First Dates, eixe producte artificial on gent amb ganes de tindre els seus 15 minuts de glòria es posa en evidència davant de tot Espanya. Alguns dels assistents són uns romàntics o molt innocents i pensaran que trobaran l’amor en un plató de televisió, mentrimentres beuen vi i tracten d’impressionar uns desconeguts. Però la majoria hi acudix pels 200 euros, la nit d’hotel, l’esmorzar pagat i el gust de ser el tema més comentat en el grup de Whatsapp d’antics alumnes del seu col·legi. Per un poc de notorietat, molta gent demostra ser capaç de perdre la seua dignitat. 

Cadascú li posa un preu a la seua dignitat, a Espanya sembla que si la sospesem amb una romana amb la fama, pesa més un gram de la segona que un quilo de la primera. De fet, conec un cas d’un senyor casat que va fingir estar divorciat per poder viure l’experiència televisiva en primera persona. Presumia a posteriori d’haver enganyat per dos vegades els entrevistadors fent-se passar per divorciat, quan en realitat és a ell a qui enganyaren donant-li quatre xavos per omplir amb la seua història 15 minuts de prime time televisiu. 

Els programadors diuen que les audiències demostren que al gran públic li agrada esta classe de continguts, i cal donar-los programes que no requerixen massa reflexió, que tracten temes blancs, plens de banalitats, trivialitats i falses aparences. El que no diuen és que estos programes es veuen principalment per morbo. La gent és molt morbosa i es creu molt tolerant i progressista quan veu dos persones del mateix sexe que parlen de sexe entre elles. Però és una falsa cortina de pluralitat, una gran hipocresia, perquè en el moment en què han de llegir subtítols perquè Alicia i Tino, dos valencians de Carcaixent i Gandia, parlen en valencià, aleshores molts d’eixos televidents suposadament tolerants es convertixen en intolerants lingüístics, en radicals del monolingüisme i en valencianofòbics. 

Segur que després els mateixos que es queixaren d’escoltar valencià en la televisió nacional es posen una sèrie de moda subtitulada o doblada en español latino perquè encara no està el doblatge disponible en les pàgines de descàrregues pirates. Perquè el que consideren intolerable és que, sent espanyols, eixos dos valencians que buscaven l’amor o la fama no parlaren en castellà: “faltaría más”, “qué se han creído”, “si Franco levantara la cabeza”, “esto es España, hablen en cristiano”. I la culpa no és d’ells, segurament tampoc siga dels seus pares, ni de la televisió que demana disculpes quan li diu a un català “bona vesprada” o a un valencià “bona tarda”. La culpa és d’una societat que li ha girat l’esquena a les llengües oficials, també espanyoles, i les ha vistes més com a problema que com a patrimoni.

Això és com qui rep per herència un castell preciós en un poble llunyà (allà on brama la tonyina). El castell necessita restauració, molt de manteniment i invertir en ell per a fer-lo habitable. L’hereu pensa que si el castell el tinguera a prop de casa, encara faria alguna cosa amb ell, però com està lluny considera que és un maldecap, i que si el deixa com està o bé acabarà caent a trossos i en l’oblit, o bé algú es farà càrrec més avant d’eixe problema. Amb el basc, el gallec i el valencià passa igual. Són una herència magnífica que ens convertix en un país molt més ric culturalment, però s’ha convertit en un problema per a aquells que no viuen en eixos territoris. I com que és un problema, com menys es parle d’ell, millor, que s’apanyen els habitants del poble del castell per tal que no els caiga cap pedra damunt, i au.

Sé que és possible, que no fàcil, deprendre basc o gallec a València. Però també estic convençut que resulta més fàcil trobar classes de rus o de japonés a la nostra ciutat que de les altres llengües que es parlen a Espanya. I si ho penses bé, ho cavil·les durant uns minuts, estic convençut que convindràs amb mi que en la teua vida coneixeràs més bascos i gallecs que russos i japonesos, i que és molt més fàcil que acabes treballant en eixos llocs que a Sibèria. Això per no parlar del valencià/català: que a un murcià, a un andalús o a un manxec segur que els pot resultar prou més útil que eixos 3 anys que han passat intentant deprendre xinés per a acabar soltant quatre frases soltes. 

 Tot i això no hi ha cap voluntat a Espanya per posar en valor, potenciar i difondre les llengües cooficials de l’estat. Eixes llengües que parlen els amants valencians de First Dates, els nostres esportistes d’elit, els veïns de Getxo que s’han mudat a la teua finca o els poetes del Segle d’Or valencià. Eixes llengües que incomoden i indignen els falsos tolerants, que avergonyixen alguns polítics que les parlen només en la intimitat, i que molts la defenen amb la boca menuda amb l’esperança que quede arraconada com a una simple curiositat. Per això tal volta alguns esportistes podrien alçar la veu per la seua llengua, alguns programes de televisió començar a introduir subtítols de manera habitual i que la societat agafara a poc a poc consciència que el problema en realitat és una benedicció, perquè als intolerants de la llengua se’ls pugen els colors. 

I tal volta així a Voro o Gayà els periodistes de Telecinco i Cuatro no els demanarien que repetiren en castellà les seues respostes (ha passat), i els teleespectadors de telefem no s’atrevirien a criticar dos amants valencians pel simple fet de parlar en la seua llengua. Perquè amb eixes actituds estan generant un sentiment de repulsa cap a la llengua minoritària, cap al diferent. Sense adonar-se que el que fan és paregut al que feren eixos anglesos que agrediren uns joves espanyols al metro de Londres; al que fan eixos pares mexicans que emigren als Estats Units i el fill no parla ni una paraula d’espanyol perquè a ell li han parlat sempre en anglés perquè no el discriminaren a l’escola; una actitud semblant a la d’eixos senyors que insulten pel carrer a una parella de xics que va agafada de la mà; o com eixe xiquet que li furta a bescolls l’esmorzar a un altre xiquet perquè és de fora, més baixet o simplement diferent. Molts d’ells acaben penedint-se anys després d’eixes actituds discriminatòries, però quan arriba eixe moment normalment el mal ja és irreparable. Ací encara estem a temps de donar-li la importància que tenen les altres llengües oficials diferents al castellà, defensar el nostre patrimoni menyspreat durant tants anys i crear una societat més tolerant amb el plurilingüisme.