Les pràctiques i modes més imbècils que adoptem els humans

VALÈNCIA. Arribava fa uns dies a les meues mans el llibre de Raúl Salazar titulat A ver si nos extinguimos, basat en les notes del Profesor Migraña per al Jueves. Raúl repassa amb humor i mala llet algunes modes i pràctiques que demostren la involució de l'espècie, o almenys l'absurditat en la qual ens hem instal·lat. Els hotels bambolla, gossets tea cup, la paleodieta, el sadfishing, les criptosectes, el green washing, la reduflacció, les trabacions (vacacions treballant), el salari emocional o la roba trencada a preu de luxe passen per les notes d'un mestre, el Profesor Migraña, cabrejat amb la humanitat. Hi ha motius per a cabrejar-se, de sobra, fets que demostren que tal volta sí que mereixem l'extinció. L'augment dels casos de la sida juvenil, el balconing estiuenc, eixa autopista vora mar a Alexandria, tallar una aleta de tauró i llançar a morir la resta del peix a la mar per fer una sopa, els dilatadors de les orelles, la moda de... Bé, la moda en general. Des de challenges virals com menjar-se una cullerada de canella, a pràctiques sexuals —l'altre dia m'explicaren en què consistia el relojito— que fan pensar que a este pas ens extingirem en un tres i no res.

La culpa de tot la té la fam... O millor dit, la falta de fam. Perquè una volta tens cobertes les necessitats bàsiques i no has de lluitar per sobreviure, aleshores comences a gastar temps i diners en absurditats, allò de "quant de temps lliure tens, fill meu". De fet, la socialdemocràcia fracassa una volta ha complit uns objectius mínims, precisament pel seu èxit en fer arribar educació i sanitat a la majoria de la població. Però eixe és un altre tema. Amb més temps també invertim més en estètica, en selfies, en estafes piramidals de criptomonedes, en xarxes socials i en col·leccionisme. Com el tema dels Funkos, jo no acabe de trobar massa trellat a eixos ninotets, però com quasi tot en esta vida, és una qüestió estètica més que pràctica. Perquè si no com expliquem que triomfen les neveres SMEG i que hi ha persones que passen per quiròfan per a tatuar-se els ulls d'un color concret —a risc de perdre la visió— o que porten aparell a la boca durant mesos per a formar diastemes. Sí, la moda de separar-se les dents a l'estil Madonna, que ve d'orient —es practicava en l'antiguitat—, i que va adoptar en el seu dia el modista David Delfín, que en pau descanse. Al mateix nivell estaria la moda de tatuar-se pigues, sí, això va ser una moda, encara que no ho semble.

Tot no són modes, hi ha realitats tristes, vestides amb el filtre del màrqueting i la publicitat per a fer-les semblar adorables, realitats que són fonamentalment fruit de la misèria. Perquè tal volta com a societat no patim fam, però com a individus hi ha molta gent que viu de manera molt precària. Fins i tot fent treballs amb molts noms en anglés com coach, developer, strategist, design, intercultural, concept in the middle of the night. En eixa precarietat hem de mantindre el relat de la modernor i el fet de ser cool, estar in i semblar sempre very happy. Per això, a eixa inseguretat se li posa noms divertits que busquen que la teua misèria no semble tan miserable.

El coliving: és compartir pis de tota la vida perquè no te'n pots pagar un tu a soles, i que ara molts professionals adults —especialment solters i divorciats— han de practicar a les ciutats per la impossibilitat de pagar un lloguer amb un sou. Pis pastera sona prou pitjor, la veritat.

Freganisme o friganisme: ve a ser menjar for free, per la cara, coses veganes. O dit d'una altra manera, menjar fem o productes que retiren els supermercats i les botigues perquè ja no estan en bon estat. Jo he vist com en mercats de València, forns i verduleries de barri, passen veïns a arreplegar fruites, pans i verdures que ja no es poden vendre, per lletges o passades. Moltes voltes persones amb necessitat, altres vegades també algun jove amb pinta d'estudiant i pocs diners. De fet, hi ha aplicacions que venen estos productes mig caducats que antigament es malbarataven o regalaven.

Trabacions: de segur que molts ho heu practicat ja, jo estic escrivint açò un diumenge, i de segur que més d'un benvolgut lector agafarà este estiu l'ordinador per contestar correus mentre se suposa que hauria de descansar. Sense deixar les "modes" a la faena, els minijobs sonen ja antics, ara s'estila més el job-hoping, que és anar botant de treball precari en treball precari.

Sinkies: una de les últimes tendències "solters, una nòmina, sense fills". Parelles que no poden —econòmicament— mantenir uns futurs fills perquè difícilment paguen el lloguer, ara són denominades sinkies perquè, escolta, amb un nom en anglés tot sona menys dur, seràs desgraciat, però very well, Manuel.

Nesting: això de no eixir el cap de setmana perquè no tens un gallet no és trist, és modern. En realitat estàs fent nesting, que significa quedar-te en el niu i no eixir de casa, per fer self-care, i passar quality time amb tu mateixa.

Este discurs és el paradigma de les empreses emergents, que venen com el paradís un coworking, que no és una altra cosa que un despatx compartit. Que t'animen a ser el teu propi cap i marcar els teus horaris de 15 hores al dia mentre treballes de rider sense contracte. I que en compte de pagar als empleats un bon sou, o garantir drets laborals i la conciliació familiar, es dediquen a pagar en salari emocional i comprar una nevera plena de cafeïna, dos pufs, un futbolí i una diana per a l'oficina moderneta. "Els joves no volen sindicar-se, no volen associar-se, no volen lluitar pels seus drets", diuen, amb raó, des de molts sindicats. Els mateixos sindicats haurien de fer una pensada als motius d'esta desafecció amb la lluita obrera, ja que motius per a continuar lluitant n'hi ha una caterva. Mentrestant, molts aprofitats fan l'agost de la falta de consciència de classe i la falta de lluita col·lectiva dels seus treballadors.

En fi, el mestre Raúl ho explica millor que jo, que per això es dedica cada setmana a bussejar en tendències com la de posar-se una cola de sirena a la platja i disseccionar personatges com els negacionistes dels tirotejos massius. Sí, hi ha negacionistes de l'holocaust, del canvi climàtic i dels mass shooting, perquè fins i tot la barbàrie, en anglés, sona millor. De fet, hi ha negacionistes dels volcans, terraplanistes i encara algun zaplanista. La guardonada pel·lícula Don't Look Up ja parlava d'eixe absurd, de la postveritat i del relat artificiós que ens colen telepredicadors amb cullereta de café. I bé, ací també tenim responsabilitat els periodistes de no vendre la misèria a preu d'or, no abraçar l'anglicisme de torn, i no treballar durant les vacacions, que això crec que ho fem quasi tots. Potser té raó una frase del llibre La Ley de Murphy que assegurava "la intel·ligència és constant, mentre que la població va en augment", per afirmar que cada volta som més idiotes. No sé si més idiotes, però després de llegir el llibre, estic convençut que més egoistes, segur.