L'home sense nom

 És una història que vaig escoltar una vegada a casa… L’origen va ser el dubte que m’havia creat el fet que el meu avi, Antonio, apareixia a tots els documents com Vicente. Només Vicente. Tot un misteri per a un jove que busca respostes que expliquen el món que l’envolta. El que em van contar va ser que el van batejar com a Antonio, i així li van dir tota la vida, fins que en anar a fer el servei militar va descobrir que al registre constava que es deia Vicente. Com era possible? I de seguida va eixir tot l’assumpte… El seu tiet, encarregat pels meus besavis per a enregistrar el nom i el naixement, li va posar el seu propi nom. Sembla mentida que algú faça una cosa així i ho mantinga en secret tants anys. Perquè mantenir-lo en secret invalida tots els motius que se m’ocorren que un pot tindre per a voler donar-li el seu nom a un nebot; però ho va fer. Va anar al registre, li va posar el nom que va voler al seu nebot, en este cas el seu propi nom, i va marxar a casa a dinar. Es tanca el teló. Al corral de la casa familiar encara roman una rajoleta agafada a la paret amb la imatge de Sant Antoni, casualitat o no, just on l’avi Antonio s’amorrava de jove a beure llet al gallet directament de la vaca que sempre hi havia allà.

El foc és una manera que l’ésser humà va trobar fa milers d’anys per a parlar amb la natura de tu a tu, per a simular els seus cicles, el de la nit i el dia, el de les estacions, els solsticis, la vida i la mort, el sol i la lluna… El foc ha sigut la pedra on s’ha fonamentat tota la cultura humana, totes les cultures humanes, des del principi de tot. El seu poder per a calfar-se, cuinar, il·luminar-se i manipular els metalls no ens ha de fer oblidar la seua qualitat hipnòtica, essencial per a cohesionar el grup mitjançant rituals, mitjançant la seua música silenciosa mentre les espurnes pugen cap al cel. Quantes religions, quants déus hauran nascut amb un clan envoltant un foc; quina altra cosa pot apropar els pobres animals que som, castigats amb la raó, a l’infinit. A l’abisme. A l’endemà.

Per sort, el foc arriba ja. Amb el seu poder purificador, renovador, amb la propietat de poder cremar la malaltia, la roba vella i la fusta corcada. Cremar l’any anterior. Hi ha molts pobles al nostre territori on la festa pagana del solstici va evolucionar cap a formes religioses en honor a Sant Antoni. Hi ha un bon grapat: Forcall, Vilanova d’Alcolea, Ares del Maestre… A Borriol també, on porten fent la foguera des que no es sap quan. Recollint amb carro tots els troncs que cada família aporta, de pany en pany, un per un, per a fer la pila ardent que lluirà davall la lluna, als peus del castell la nit de dissabte.

Al meu poble es celebra en esta data la Matxà de Sant Antoni, on la gent porta els animals domèstics a beneir, i on també es reparteixen els populars panets de Sant Antoni. En forma de panets, de rotllets o el que siga, el pa, l’aliment bàsic, és un símbol, un desig de què es demana, que no falte el gra, que la primavera porte la prosperitat i la llum, que torne la vida després de l’hivern, de la letargia de la sàvia i dels animals, el retorn de les aus migratòries, les pluges, i la floració dels arbres, la germinació del món, de nou.

Per sort, el foc arriba ja. Amb el seu poder purificador, renovador, amb la propietat de poder cremar la malaltia, la roba vella i la fusta corcada

Ara que des de diversos eixos de coneixement acadèmic ens atrevim a afirmar que allò rural i allò urbà són una mateixa realitat, que no hi ha una frontera entre el camp i la ciutat, que les noves formes de comunicar-nos, relacionar-nos, formar-nos, treballar, etc. han portat l’urbe al món rural, hauríem de plantejar-nos que la ciutat també ha de buscar-se en el camp, que les tradicions mil·lenàries que es conserven són part de tots, i pertanyen a tots, i com a tals, les hem de valorar. Les ciutats s’han nodrit d’habitants del camp, tant les de nova fundació com les antigues, encara que amb el pas del temps s’hagen des-ruralitzat tant com per arribar a esborrar qualsevol ritu ancestral, siga pagà o reconvertit al culte religiós. Però això no ens deslliga de l’origen. I l’origen ara és el foc, i que hi ha un reclam, un ritu que clama a la natura perquè arribe una nova llavor, un nou temps, el temps de l’abundància, on es puga guardar la collita per al proper hivern. Poc més que formigues som, encara que no ho sabem.

Hi ha tradicions anteriors a tot. Anteriors potser al que coneixem. I no podem veure-les amb els ulls amb què mirem les coses que ens envolten ara mateix. Hem de poder veure-les com si fórem antropòlegs vinguts de l’espai per a esbrinar l’essència pura. Sense filtres. I després és important mantenir-se fidel a un mateix, al que som, al que hem construït, al llarg dels segles, o en un parell de dies, però és el que som, com a societat, o com a éssers humans individuals. Com a individus. El meu avi no va canviar de nom en saber que es deia Vicente. Va continuar sent Antonio, malgrat el que posara al registre. Potser ser un mateix, el que un vol, malgrat tot, és una bona idea. I de tant en tant purificar-se amb el foc, renovar el compromís amb un mateix, però deixar-se brotar cada nova primavera. Bona sort.