Sovint escoltem crítiques enconades als mitjans de comunicació o les xarxes socials cap a les joventuts dels partits polítics. Són explicades com espais tancats, “xiringuitos” on els joves que volen dedicar-se a la política professional aprenen els vicis de la vella política partidista, on els trepes i els llepaculs fan carrera a base de bons contactes i de no molestar als majors per a que, el dia de demà, una caterva de trenta-anyers que no han cotitzat en sa vida i que viuen aïllats de la realitat que els envolta puguen ocupar un despatx a alguna institució tirant de cotxe oficial i dinars a càrrec de l’erari públic.
Hui m’agradaria aprofitar este espai per explicar la meua experiència com a persona que ha passat 13 anys militant a les joventuts de Compromís (Bloc Jove primer, Joves del País Valencià, després) i donar una visió una mica diferent.
Per a mi, el meu pas per les joventuts, ha estat fonamentalment un aprenentatge. Un aprenentatge polític, sí; però sobretot un aprenentatge vital. Quan aterres en una organització com Joves PV, et trobes persones de la teua edat i més majors, que tenen idees paregudes a les teues però que tenen trajectòries de vida i realitats molt diferents. Persones del nord i persones del sud. Persones que estudien, persones que treballen... persones que treballen i estudien. Persones que han tingut una vida còmoda i persones que han tingut una vida difícil. Persones que venen d’altres ciutats o del món rural. Persones que són músics, que estudien dret o medicina o que treballen d’electricistes o al camp. Persones que es convertiran en les teues companyes, en les teues amigues, persones amb les que dedicaràs bona part de la teua joventut a organitzar campanyes, actes, congressos i també escapades, aniversaris i festes. A Joves PV he conegut persones meravelloses, persones que m’han ensenyat a estimar un país i una llengua, unes festes, però que també m’han ensenyat el que significa e implica eixir de l’armari, patir una depressió o perdre a una mare. Persones que m’han ensenyat el que significa morir als 25 per un càncer. A Joves PV he aprés sobre l’amor i el desamor, sobre l’amistat, sobre la tolerància, sobre el respecte als altres i les seues opinions. He aprés a treballar molt per una idea, a canvi de res.
La primera volta que vaig comprovar que els homes tenim tendència a interrompre quan parla una dona va ser a una reunió del Bloc Jove en 2006. Vaig aprendre de masclisme i feminisme 12 anys abans de la gran manifestació del 8M de 2018. La primera volta que vaig vore a dos homes besant-se va ser a una festa amb companys de les joventuts. La primera que vaig parlar amb un immigrant que havia arribat amb pastera va ser a una pancarta de Joves PV en una manifestació.
A les joventuts he aprés a parlar en públic, a debatre, a redactar reglaments, a organitzar esdeveniments per a més de 300 persones, a muntar concerts de música, a tramitar documentació pública, a redactar notes de premsa, a resoldre conflictes, a esmenar documents legals, a negociar, a administrar diners, a quadrar un pressupost, a coordinar equips, a gestionar la vesant humana dels conflictes, a tindre més seguretat amb mi mateix, a tindre empatia, a idear campanyes polítiques i electorals, a guionitzar vídeos, a dissenyar imatges, a aplicar mètodes estadístics, a resoldre crisis comunicatives, a ser més pragmàtic, a administrar bases de dades, a tindre paciència, a no perdre els nervis, a aguantar la pressió, a guanyar votacions, a arribar a acords, a gestionar la frustració, a fer que la gent se senta còmoda i ben rebuda, a redactar discursos que emocionen, discursos que enfaden, discursos que somouen. He aprés a pensar des de punts de vista diferents, a saber que puc estar equivocat, a relacionar-me amb gent que opina diferent, a treballar amb gent que opina diferent, a aconseguir objectius conjunts amb gent que opina diferent, a estimar a gent que opina diferent. Gràcies a les joventuts he conegut gent de molts partits, d’altres organitzacions, associacions, entitats etc. que treballen des del seu àmbit i fan, igualment, un treball incansable de manera altruista per un món millor. També amb quatre companys de les joventuts vaig muntar una empresa, així que gràcies a les joventuts he sigut empresari, autònom i administrador.
Ara que ja fa anys que no sóc jove, sóc encara més conscient de tot el que m’ha aportat el meu pas per les joventuts, per a la política i per a la meua vida personal i professional. Ara puc assegurar, que els que hem passat per les joventuts ens reconeixem els uns als altres, perquè compartim uns valors, una ètica de treball, una visió política. Som gent que posa el cor en el que fa. Ara puc assegurar el que sempre he sospitat, que els trepes i els llepaculs no solen vindre de les joventuts polítiques, no tenen massa ganes de passar 12-13 anys de la seua vida fent faena de gratis. Els trepes són els que s’arrimen, a l’edat que siga, quan les coses venen ben donades i s’allunyen i et critiquen quan perds posicions.
Els que hem passat per les joventuts generem un vincle especial amb el projecte. Ens hem criat, literalment, en ell. L’hem mamat, l’hem construït, l’hem plorat, l’hem suat. Sabem que el bé col·lectiu està per damunt del nostre benestar particular. És gràcies a la gent així que les organitzacions funcionen, milloren i són útils a la democràcia i a la societat. Així ho crec i esta ha estat la meua experiència.
Enguany estem d’aniversari, el Bloc Jove faria 25 anys, Joves del País Valencià en fa 10. Així que és un bon moment per dir-ho: llarga vida a les joventuts polítiques.