Marga Landete: "Abans només l'alumnat que parlava valencià escoltava la música en valencià"

VALÈNCIA. Marga Landete va renovar el seu càrrec com a Directora Adjunta de Música i Cultura Popular del Institut Valencià de Cultura el passat mes de maig. Al seu càrrec, el desenvolupament d’un sector molt contrastat entre oficis, entre empresas grans i pràctica amateur, entre gèneres musicals… Per altra banda, l’Institut Valencià de Cultura compta amb un agenda de programació on la música és estratègica. Sobre política musical i programació, Culturplaza repasa les principals qüestions d’actualitat amb Landete.

- Abans de l’estiu, l’Institut Valencià de Cultura va renovar el teu càrrec. Quin projecte d’eixa primera etapa ha tingut més impacte?
- En el meu projecte hi havia una part artística, però el que era més interessant es que hi havia també un interés per la part industrial. Es de veres que les polítiques culturals donden resultats a mig i llarg termini, que hem tingut el paró per la pandèmia, però també és veritat quehem treballat molt bé amb el sector. Hem mantigut canals de diàleg que ens resultaren súper útils durant la crisi sanitària i hem treballat tots junts amb l’objectiu de la professionalització. A vegades parlem d’industria musical però potser estiguem sent massa ambiciossos. Ara mateix, encara estem en un moment quasi d’artesania musical, i hem d’evolucionar perquè si no, el “juan palomo” crema molt a l’artista.

- Es va viure fa uns anys cert replegament de l’industria (el tancament de Mésdemil potser tanca un cicle), s’està rearmant la música valenciana empresarialment?
- Jo pense que sí. De fet, en el sector desenvoluparem les ajudes al sosteniment d’estructures empresarials era precisament consolidar els nous projectes. I està funcionant, i cada vegada es presenten noves empreses. També hem de tindre en compte que la industria musical està passant un moment… en el que no tot depén del context valencià, sinò d’una tendència a nivell mundial.

- Hi ha gèneres o escenes artístisques que s’hagen de cuidar més?
- Treballem amb tot el món colze a colze, i de fet, les músiques populars tenen una capacitat important, no només d’atracció, sino també de professionalització. Sempre els fique com a exemple de bon funcionament a la gent, per exemple, de la clàssica. Una altra cosa es que, a l’hora de fer programació: crec que no hem d’entrar al pop i el rock. Entre altres coses, perque li faríem mal a la iniciativa privada. Hem de ser cuidadosos, però això no vol dir que no estiguem acompanyant a les empreses per a que tiren endavant. En quant a programació, només hem de fer iniciatives com Ensems, que o fem nosaltres o no es fan.

- Quin paper té l'Institut Valencià de Cultura en un tema que afecta tant al sector com és la precarietat i les condicions laborals a la música?
- S'ha avançat molt en els últims anys; encara que no vull sonar triomfalista, queda encara molt. Aquest estiu m'han arribat testimonis sobretot de tècnics i de persones de muntatge que em preocupen: jornades llargues i condicions que han de ser millors per a persones que treballen amb riscos i, a vegades, en altura. Nosaltres fem moltes vegades d'engranatge perquè tenim molta bona comunicació amb el sector.

Per exemple, amb Labora i AMPE s'està treballant en el tema de les acreditacions professionals. També impulsem el curs de coneixements bàsics del negoci musical, que està dirigit, per exemple, a persones de la música clàssica que no sabien ni com fer una factura. Nosaltres som cultura, però també hem d'estar atents als drets laborals.

- El Col·lectiu Ovidi Montllor va fer un comunicat criticant que la política de festivals depenga principalment de Turisme. Opinen que això va en detriment de les sales i les iniciatives més xicotetes. Com conviu la porta que el sector ha de tocar en Cultura i la de Turisme?
- Jo crec que el model és el correcte: nosaltres ens fem càrrec de la classe mitjana, estant enfocats en els continguts, en els artistes locals, en arribar a tots els punts... Tenim molt clar els objectius culturals. Turisme és una altra cosa amb altres objectius: que vinguen més visitants. Per tant, crec que és compatible. De fet, des que exigim un 20% d'artistes valencians en el cartell per presentar-se a les nostres ajudes a festivals, els grans festivals ja no ens demanen ajudes.

- En tot cas, entens les crítiques d'eixe comunicat?
- Entenc les crítiques. I clar que si les empreses reben ajudes tan grans com les de Turisme (i al final en les mateixes bases estàs marcant què vols que passe), siga important que s'exigisca més contractacions d'artistes i empreses valencianes. En aquest sentit, crec que eixes qüestions haurien d'estar incloses en els criteris d'avaluació.

- Diversity, cancel·lacions, l'escenari de la 'bombolla de festivals'... Et preocupa el context actual?
- Crec que estem vivint un moment de reajustament. Lo del Diversity em preocupa més per la repercussió en la imatge que el públic tinga de la resta de festivals. La resta de la gent està treballant molt bé, t'agraden o no els continguts musicals. Tindre eixa sensació d'inseguretat amb les cancel·lacions d'última hora no li fa bé al sector.

- El Sindicat de Músics, que vas co-fundar abans d'assumir la direcció adjunta, no acaba de tirar endavant.
- Clar, jo des d'ací no puc impulsar res, però bé en forma de sindicat o d'associació, els artistes haurien de tindre una manera de representació que, ara mateix, no la tenen. El Trovam ha servit per a prendre consciència de la realitat del sector, i fa 15 anys era impensable que els mànagers estigueren associats perquè es dedicaven a pegar-se punyalades entre ells. Treballar en conjunt facilita molt la feina amb l'Administració.

Els artistes encara no ho han aconseguit. En part també per eixe perfil que són persones professionals, però que no poden viure de la música.

- Però què passa per a què hagen passat tants anys i que en altres territoris haja funcionat i ací no?
- El treball associatiu i col·lectiu necessita de persones que traccionen i que dediquen del seu temps personal a la comunitat. Això és complicat, potser encara no s'hauran trobat a les persones més adequades. L'exemple és l'associació de sales. I de fet, les ajudes de sales existeixen perquè ells mateixos van demanar que es creara i varen dissenyar una proposta que després nosaltres ja adaptarem. I han sigut unes ajudes providencials per al context pandèmic, sort que estaven!

Totes aquestes coses són molt de treball, i la precarietat acaba anant en contra del treball associatiu.

- Com va aquest treball de recuperació de repertori de la música tradicional? Quin és l'objectiu a curt i mig termini?
- El primer objectiu és fer un repositori, amb la col·laboració de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, dels arxius de música tradicional. A més, vivim un moment molt interessant perquè molts creadors i creadores s'estan interessant per incloure la música tradicional. S'ha posat de moda, aprofitem-la. Tenim molta feina avançada de catalogació i digitalització i el mig termini, encara que és més complicat, és ficar aquest repositori a disposició dels artistes i investigadors.

També estem rebent molts llegats musicals, i estem arreplegant (volem que siguen més), arxius privats, no només de la gent de la clàssica, sinó també de les músiques populars. I amb Música a la llum, estem enviant musicòlegs a societats musicals i estem trobant, a més de música de banda, des de cançons religioses a foxtrots.

- I una ajuda per a que els musicòlegs s'apropen als pobles i arrepleguen la memòria oral?
- És que per això ara és tard. Es va fer en els 80 amb la Fonoteca de Materials, però mon pare, que té 80 anys, ja s'ha criat amb la ràdio. El moment d'arreplegar la música d'arrel ja va passar i es va fer. Hem de renunciar a rebuscar? No, i Pep 'Botifarra' és un exemple, però els jubilats es criaren amb els Beatles, Los Brincos i Bruno Lomas. El que hem de fer és posar a disposició la informació que ja tenim i reivindicar que la música tradicional no és un fòssil.

- Parlem de Sonora, va començar com una plataforma i es va redefinir com un cicle de concerts amb les bandes dels Carles Santos. La iniciativa està consolidada?
- Sí. En 2021 vàrem ampliar el cicle a tots els nominats dels premis per compensar la falta de concerts, però enguany hem tornat al nostre model: bandes guanyadores més l'ajustament necessari per temes de gènere i idioma musical. A més, entendre com espais les capitals culturals, a més dels nostres espais de Castelló, Peníscola i Alacant, és allò que buscàvem.

- De quina és la responsabilitat que finalment Sonora no assumisca Sona la Dipu, com es va anunciar?
- Sonora és un cicle, no és un concurs. Jo no sé fins a quin punt posar a competir els músics... Tampoc ningú ha trobat a faltar Sona La Dipu. Jo faria més bé una mentorització de grups joves durant un any, per a aprendre a fer des d'una prova de so, a quina estructura empresarial has de tindre per a poder treballar en bones condicions. I ja després, ficar-los a telonejar grups del seu estil. Un concurs... Bé, jo també he parlat amb grups que tocaren al FIB gràcies a Sona La Dipu i diuen que això no té cap conseqüència més enllà del gust del moment. Si no tens seguidors ací, com vas a tindre'ls per anar al South by Southwest?

- Ja, però era un programa amb 800.000 euros de pressupost.
- Els 800.000 euros es podrien aprofitar per a alguna cosa que tinga un impacte real que no siga pagar-li el bolo d'una estrella com Marta Sánchez a l'alcalde de turno. L'impacte als grups d'eixe programa era mínim. Jo no he vist en el sector que el troben a faltar.

- Un grup com Zoo, que va a omplir el Palau Sant Jordi, necessita a Sonora per fer un concert a Oriola?
- No, no el necessiten. De fet, ells no volien participar perquè fan els concerts a risc propis. Però al ser en Oriola, ahí els guanyàrem. És una qüestió personal de Panxo, que tenia moltes ganes de tocar al seu poble, davant de la seua iaia, per exemple... I nosaltres ens aprofitaren. Però bé, com el criteri són els finalistes i guanyadors dels Carles Santos i Zoo van ser els grans triomfadors de l'any passat, tenia una justificació. Però bé, és el típic cas que si no fora amb el Sonora i Oriola, no tindria sentit que els programarem nosaltres.

- Sí, però empresarialment, no podrien haver fet el concert sense el suport del IVC?
- No ho sé, però jo crec que és que no se'ls havia ocorregut. Però era el Sonora, tenien el dret de tindre un concert, i ens han fet un caché amb preu d'amics. Ha sigut una cosa sentimental i excepcional.

- Els Premis Berlanga tenen com a objectiu que tinga més ressò l'audiovisual valencià més enllà del nostre territori. Quin és l'objectiu dels Premis Carles Santos?
- El primer objectiu era funcionar com un bany d'autoestima, perquè el primer any que ho férem, ficàrem sota el mateix sostre a molta gent amb més de 30 anys de carrera que no s'havia vist mai! La música valenciana estava molt dispersa, i també crear un star sytem (encara que no m'agrada gens el concepte), que els nostres artistes siguen coneguts pel públic valencià. Des dels grans grups com Presuntos Implicados o Seguridad Social, dels 90, no teníem cap grup que fora conegudíssim per al gran públic. I com estem fent per a donar a conéixer als nostres grups fora? Mitjançant el jurat que fa la segona votació: són directors de fires, periodistes, gerents de sales de concerts...

- S'ha superat la barrera entre la música valenciana i la música en valencià?
- Jo crec que sí. El meu marit és professor de la Universitat de València i ho diu dels seus estudiants: abans només l'alumnat que parlava valencià escoltava la música en valencià; mentre que ara, una persona de Terol va a vore a Zoo, per exemple. S'ha trencat una frontera que artísticament no existia, però era una part del sector que, des de l'administració, no se li feia ni punyetero cas. Una vegada dones visibilitat i la possibilitat de demostrar qui són, els que són bons, destaquen. Hem avançat molt en aquest sentit, i ara el mateix grup té cançons en castellà i valencià en el mateix disc, i altres coses que s'han naturalitzat.

- Quin paper té Ensems en el panorama estatal?
- Som l'únic gran festival del nostre gènere. L'únic gran i l'únic que sobreviu. Som supervivents. Cada vegada tenim més projecció estatal perquè és que som únics. I la idea és seguir treballant en aquesta línia: la d'entendre que els compositors també són persones vives, no només senyors amb un retrat amb perruca.

- Voro García, el director artístic, deia que el problema és de públic, que Ensems té una imatge de ser només high culture.
- S'ha millorat, i encara li queda, la imatge del festival. Dir-li al públic que no ha de tindre coneixements musicals per escoltar Ensems, que vagen a la sorpresa. Hem de llevar-li l'aura d'intelectualisme, encara que el treball intel·lectual estiga ahí.

- La direcció del festival és una de les poques que no s'ha decidit ni per concurs ni s'ha externalitzat.
- Clar, perquè és un contracte menor per l'import. Això ens permet continuar treballant amb Voro Garcia, amb qui estem molt a gust. És un festival que si traguérem a concurs... Necessites persones tan especialitzades, que una empresa que produeix molts festivals, tindria molts punts, però potser no programaria tan bé. Ensems és un festival únic; per tant, no és falta de transparència, sinó que d'altra manera seria molt arriscat.

- És estètic que el festival programe obres que ha composat el seu propi director?
- Tant en el cas de Brouwer Trío com en la de la Banda Municipal, va ser proposta de les mateixes agrupacions, i Voro García no volia que tocaren les seues obres. De tota manera, he fet els càlculs i les obres suposen un 4% de la durada del total de la música que es va programar al festival. Amb la mala sort a més, que els concerts de Brouwer Trío i la Banda Municipal es suspengueren per problemes de salut. És un percentatge ínfim, tenint en compte que és un dels grans compositors a nivell estatal. Seria fins i tot injust que no li poguérem programar.

- Com estàs vivint aquest revival de La Ruta?
- Jo no la vaig viure, encara que també tinc formació en música electrònica. La Ruta, com a moviment social és interessantíssim. I que hi hagen uns Party Studies en les universitats obren moltes possibilitats. Les músiques populars es consideren moltes vegades superficials. Potser no tinguen una capacitat harmònica espectacular, però les estructures socials que les relacionen són espectaculars: posada en escena, moviment de gent, el que implica en la vida de les persones... I La Ruta ha estat ahí, quan érem l'avantguarda de la música europea.