Masoquisme literari: Grey & Co.

“El text eròtic més apassionat mai no escrit”. Eixa és la fita que prometia la faixa que abraçava el cul de la portada de La pasión de Mademoiselle S (Seix Barral, 2016). Era fruit de la febra eròtica editorial que ens va posseir durant anys i en esta ocasió semblava que superaria la trista mitjana de qualitat a què ens havia acostumat. Fusta, n’hi havia: un diplomàtic francés fa neteja de l’andana i descobrix un paquet de cartes.

És la correspondència que una jove parisenca manté amb el seu amant casat a finals dels anys 20, fent honor a la bogeria amb què sempre s’adjectiva la dècada. Tòrrides com els hiverns amb els quals ens amenaça el canvi climàtic, les missives són l’inventari de les pràctiques sexuals consumades en l’últim encontre amorós, i una declaració d’intencions del que ha de vindre. No, la postura del missioner no hi apareix, i tot és narrat per una dona de principis del segle XX sense un sol pèl en la seua entrenada llengua.

Ara bé, quan la senyoreta Simone escrivia a Charles per a mantindre encesa la flama de la seua passió esporàdica, no tenia cap altra intenció que no fora eixa. Açò és: que ni volia escriure una novel·la eròtica, ni una antologia de relats amorosos, ni cap producte editorial que implicara la lectura d’un tercer. Per això no es va preocupar per dotar els seus escrits de ritme, d’una estructura lògica, d’una línia argumental definida, ni de cap altre element que afavorira la lectura global dels mateixos. Prou tenia la xica carregant-se, un darrere de l’altre, tots els tabús de l’època.

Sí que li hauríem de demanar comptes, però, a l’oportú descobridor, Jean-Yves Berthault, que va confondre valor documental amb literari. I, per descomptat, a les milanta editorials que han fet gemegar a Mademoiselle S. en tots els idiomes possibles. I la culpa, de nou, com de la majoria dels mals literaris eròtics del segle XXI, la va tindre Grey i les seues maleïdes ombres. Sense aquell dolorós predecessor potser mai no s’haurien publicat ni les cartes de Mademoiselle S., ni tot el fem pseudoeròtic que des de fa anys colonitza les llibreries amb més perill que el mosquit tigre.

Tot va començar amb una desafortunadíssima etiqueta: Literatura eròtica per a dones. I com la majoria dels productes que utilitzen eixe per a dones, tornava a ser sinònim de baixa qualitat. Perquè sovint es confon dones amb poca exigència, amb poc ensinistrament, amb fàcil a més no poder. Tot i això, el màrqueting va tornar a guanyar la partida i la resposta a esta crida de Corín Tellado X fou massiva. Legions de senyores poc lectores (i presumiblement poc actives sexualment) esperaven els seus marits emmanillades al llit després de cada sessió d’este sadomaso literari de pacotilla.

I, clar, els afortunats marits ja s’encarregaren de comprar-los la resta de la saga, i més volums que se n’hagueren publicat… Que 50 ombres de Grey reviscolà la passió letàrgica de molts matrimonis avorrits és cert i lloable. El mèrit no es pot negar, com tampoc ho hauríem de fer amb Ensalada de pepino en colegio femenino si, en lloc d’esta literatura de consultori de Superpop, a les susdites els haguera pegat pel cine porno convencional.

Ara bé, li donem un Oscar a Rocco Siffredi per la seua aportació a la història del sèptim art? Seria igual d’absurd com tractar d’atribuir qualitat literària a un llibre l’única virtut del qual és aconseguir posar calenta la lectora. I a través d’uns mecanismes molt explotats pel gènere eròtic que des de fa uns anys ens volen vendre com a revolucionaris. L’home veterà i versat en el catàleg de possibilitats sexuals que seduïx la joveneta inexperta, la corromp i la inicia en el món de la perversió fuet en mà és més vell que la picor. Sense escarbar massa, trobem Las edades de Lulú, amb idèntic argument però d’una mestria literària estratosfèricament diferent. O siga, que ja en els anys 80 Almudena Grandes feia la mateixa proposta, però en el seu cas no es necessitava la col·laboració de cap marit sol·lícit perquè era la mateixa prosa la que portava a l’orgasme.

Potser més que mal follades, el que estan les seguidores de 50 ombres de Grey –i tota la caterva de llibres de l’estil que ha vingut després– és mal llegides. Que es preparen els seus marits perquè el dia que descobrisquen la veritable literatura eròtica, la bona, fliparan.   

Pepa Marcos (Ontinyent, 1982) és periodista. Ha col·laborat, com a redactora i comunicadora, en diversos diaris, mitjans i institucions valencianes.