Naix Casa de l’Horta: quan el paisatge (arquitectònic) és el missatge - Vicent Molins

VALÈNCIA. Quan ho tenien tot, tot hagué de canviar. L'encaix de l'antiga escala en una vella alqueria requeria un tour de force que acabà descartant-se en el mateix instant que descobriren que l'escala original, eixa que venia a connectar amb l’andana, era impossible de mantindre pel seu estat calamitós i calia fer-la nova amb una ubicació una miqueta diferent.

Era el primer advertiment d'una tensió continuada que va més enllà d'un immoble: el repte de fer encaixar una família actual en una estructura d'habitatge com la d'una alqueria valenciana.

És al que s'enfrontaren Guillermo Gorris i Antonio Orero, que en format dupla són l'estudi de Goor.Studio. La seua missió professional brollpa en preguntar-se Com vivim i com ens agradaria viure, una qüestió que els rondava el cap i sobre la qual l'arquitectura té (algunes) respostes.

Fou la mateixa pregunta que portà una parella amb dos xiquets menudets a decidir canviar la seua forma de vida i anar-se'n des del centre d'una ciutat al mig de l’horta. Fou abans de la pandèmia i que eixa dinàmica de desplaçament es convertira en un lloc comú. Una expressió encara excepcional que, no obstant això, fa convergir dos mons, ciutat i camp, que a València s'eviten sent quasi la mateixa cosa.

“Després de buscar diverses opcions, un dia caiguérem en la casa de la tia Lola, la propietària original de l'habitatge”, recorden els arquitectes. Està en una xicoteta agrupació d'habitatges en Poble Nou. Té 235 m² distribuïts entre la planta baixa i el pati. També té dos andanes.

Abans que s'obrira als seus nous propietaris, el xoc entre les eres del temps anava a protagonitzar el procés. La vida moderna en un lloc congelat. Una readaptació que gradualment es repetix en infinitat d'enclavaments entre bancals. “El que antigament era un pas per al carro amb unes zones on allotjar la collita i els animals ara s'ha de convertir en àmplies zones d'estar. La clau està a allotjar dins d'una edificació d'estructura agrícola un programa d'habitatge mantenint l'essència constructiva de l'edificació original, i al mateix temps potenciar la relació de l'interior amb l'exterior”, es diuen a si mateixos Orero i Gorris.

Solucionat el front amb l'escala, la seua major preocupació passava per potenciar la relació de la llar amb l'entorn d'horta, estirar al màxim eixa connexió. Ho feren aprofitant el porxe que la casa ja tenia, amb una gran parra que generava eixe mateix efecte frontissa. Perquè una casa són també les seues circumstàncies i, per tant, el mateix aspecte de la llar es transforma en part amb l'evolució del camp al llarg de l'any.

Tot i ser una rehabilitació integral, a penes hi ha hagut postissos. La fusteria de fusta, tal com era. Les portes grans del pas del carro, restaurades i emplaçades. Les rajoles originals dels murs, a la vista allà on les condicions ho permetien. “Es tracta de sinceritat constructiva, amb materials a la vista i al tacte, que respon de la funció i del lloc, i això és sinònim d'horta”.

La casa pot vore's des de fora com si es prenguera una ullera de llarga vista que anara fent-nos arribar des dels horts fins al pati interior, en una espècie de camuflatge que expressa la relació intrínseca entre la manera de cultivar i la manera d'habitar.

“Creiem -expliquen els autors- que és important que la història del lloc passe dels uns als altres, i en el patrimoni arquitectònic això solament es pot aconseguir respectant la preexistència (…) És possible que convisquen perfectament les funcions residencials amb les pròpies agrícoles, amb plantejaments respectuosos es poden posar en valor les dos coses i que convisquen en harmonia”.

La barreja entre vides urbanes en cases velles enmig de l’horta no fa sinó intensificar-se. Ells mateixos treballen ara en un projecte amb les mateixes coordenades, encara que d'obra nova. Continua tractant-se de la mateixa doble pregunta: Com vivim i com ens agradaria viure. A vegades les respostes es troben a prop.