No es país per a fadrines - Emma Zafón

Un dia no vaig poder més i em vaig separar d'ELL. I ja sabeu a què em referisc amb eixe ELL en majúscules: el company de viatge, el futur pare dels meus fills, el primus inter pares per a tota l'eternitat. Tal gosadia, la de deixar arrere la vida promesa, la vaig cometre a la gens recomanable edat de 31 anys. En un moment en què totes les meues amigues es casaven i tenien fills jo vaig decidir portar-li la contrària al destí perquè vaig vore amb absoluta nitidesa que eixe model no anava amb mi.

Fins ací la primera W, la del what. Ara venen les quatre restants.

En la nostra societat, quedar-se fadrina —encara que siga per voluntat pròpia— a una edat en la qual no hauries de ser-ho et precipita cap a un absurd camí a la contra de la resta del planeta. Com si tractares d'avançar enfront del feroç cerç de Saragossa, la fadrinesa passada la joventut t'obliga a romandre ferma davant les arremeses costumistes que no deixen de repetir-te durant les vint-i-quatre hores del dia i els tres-cents seixanta-cinc dies de l'any que t'estàs equivocant.

Et convertixes en la rara. La que no va en parella als compromisos socials, la que mai triarà un vestit blanc per a escenificar l'amor cap a una altra persona, la que no té intenció de quedar-se embarassada en un futur pròxim. Ja poden ser clarividents les teues prioritats que no passarà un sol instant sense que hages de recordar-te a tu mateixa que ja estàs bé així i que, de fet, no vols estar de cap altra manera. "A la merda les mitges taronges", et dius quan el bucle tucu tucu toca a la teua porta, tu eres més que això: eres una fruita sencera. 

"QUEDAR-SE FADRINA A UNA EDAT EN LA QUAL NO HAURIES de ser-HO ET PRECIPITA CAP A UN ABSURD CAMÍ A LA CONTRA DE LA RESTA DEL PLANETA"

La reafirmació constant es convertix en la teua nova personalitat. Per algun motiu, repetir-te una vegada i una altra que fas allò correcte és una cosa que només et succeïx en l'àmbit sentimental. Ni els estudis que vas triar, ni el cotxe que vas comprar, ni tan sols aquella vegada que algú et va convéncer per a beure't mitja dotzena de colpets de Jägermeister: mai li has donat tantes voltes a les conseqüències d'una decisió com ara que has volgut ser una dona soltera.

El principal motiu d'esta gimcana autojustificadora cal trobar-lo en l'imperceptible terra, mar i aire amb què el patriarcat tracta de mantindre'ns a ratlla. Les dones som tan perilloses en llibertat que el sistema s'ha encarregat d'apedaçar-se a si mateix amb envejable encert cada vegada que un dels nostres crits ha posat en guàrdia l'statu quo. Quan van deixar que les nostres mares accediren a les professions liberals de manera més o menys massiva a partir dels anys 80 es van assegurar, a través del jou domèstic, que el seu paper no aniria tan lluny com per a qüestionar la sacrosanta institució del matrimoni. Quan vam ser nosaltres les que vam dir PROU en 2018, l'imaginari patriarcal va cedir acorralat i des de llavors ha tractat de convéncer-nos que les coses entre els dos gèneres van millorant en pro del benestar col·lectiu. “D'acord, maripilis —ens han anat repetint— a partir d'ara fingirem que sabem fer les coses de la casa. Però vosaltres, a canvi, ací quetetes menjant perdius, eh? No siga cas que descobriu una cosa nova”.

Que una Ana Iris Simón prenyadíssima fora la jove triada per a parlar en un acte en la Moncloa tres anys després d'aquell multitudinari esclat feminista té de casual el mateix que Núñez Feijóo solcant les mars a bord del iot de Marcial Dorado. I una cosa similar passa amb l'últim pòdcast femení i feminista anunciat a so de bombo i platerets pel grup Prisa. A Victoria Martín li va faltar temps per a pregonar en antena que la seua verdadera felicitat és envellir al costat d'un tal Nacho. Ja és casualitat que, de totes les veus femenines que despunten en l'actualitat, les que més ràpid arriben a l'olimp mediàtic espanyol són les que abanderen un format de vida sentimental idèntic al de les nostres iaies.

El patriarcat sap millor que ningú que l'engranatge actual no es pot permetre el luxe que de sobte les dones descobrim que la vida pel nostre compte és una opció més que vàlida. Ni estadísticament, ni científicament ni biològicament existix un vincle entre la felicitat i la vida en parella, de la mateixa manera que tampoc existix un vincle entre la infelicitat i la solteria. En Retrato en sepia, d'Isabel Allende, la jove protagonista Aurora de la Valle sentencia tal que així la seua visió del matrimoni: “Qui va dir que desitge ser feliç, Severo? Vull una vida interessant, aventurera, apassionada, en fi, qualsevol cosa abans que feliç”.

Quina meravella, veritat? Eixa contundent afirmació és un dels cants a la verdadera emancipació femenina que més m'ha reconfortat al llarg de la vida. Un magistral meninfotisme de la família, una capacitat irresistible de perseguir el que m'isca del cony sense tindre por als auguris d'infelicitat. És, sens dubte, cap a on hauríem de continuar caminant després d'haver acollonat el món sencer en aquell 8M de fa ja cinc anys. Perquè ara com ara, encara que no ho semble, seguim encallades. Entre la revolta furibunda i la meta en terra promesa el que van fer ells va ser alçar un mur en forma de marit reloaded i és ací on ens hem quedat totes, en una gàbia de color lila i sense vistes a l'horitzó.