Oblit u omissió

De la mateixa manera que els coach, psicòlegs o especialistes en reclutar mà d'obra per a les empreses de tots els sectors, ens conviden a abandonar la mal anomenada zona de confort (perquè rarament ho és en algun sentit més ampli que no siga l'estrictament material, una vegada travesses la porta de casa, la gent ja et parla del terme tenir seguretat, o sentir-se segur.

Ja, si entrem en conversa, i encara sense aprofundir massa, sentim que cadascú li posem un cognom: seguretat social, seguretat econòmica, seguretat laboral, i ara, pensant en la covid de cada dia, fins i tot seguretat personal. He parlat aquests dies amb molts clients, empresaris, autònoms i hi veig molta apatia i inclús ganes de tirar la tovalla i pujar-se'n al camió dels ajuts; i em preocupa perquè si les darreres crisis econòmiques no han pogut amb molts d'ells/elles, ara la incertesa es verbalitza no amb ràbia, però si d'una forma molt conscient; com si fos el moment 'd'entregar les armes' i dissoldre's en la massa crítica. I això que aquests beneficis i avantatges ningú no els ha pogut assaborir encara, perquè per poc que es continuen allargant els terminis igual ja n'hem de parlar de bitcoins i no de paper moneda.

Que et presten diners quan ja en tens, o que t'asseguren un risc, que no és tal, ja hi ha entitats que ho fan i que, tot i no ser impecable amb les paraules, són sempre les que més guany en treuen en moments de 'crisi' o canvi.

Costa parlar d'unitat i de consciència col·lectiva, i fer-ho des de la iniciativa ciutadana. Som humans i tots donem una ullada al pot de les nous. Convé saber durant quant de temps haurem d'estar sense escola per als nostres fills, o quan ens cridaran per fer eixes proves mèdiques tres vegades ajornades, perquè una cosa, o potser les dos, ens impediran acudir a treballar com ho fèiem abans i ens obligaran mínimament a invertir en algú que ens tire una mà amb la canalla i a contractar una assegurança de salut.

Continuem amb el pren els diners i fuig, qüestionant-nos a cada moment el sentit de remuntar. Sobretot davant de tant d'absurd i de l'estret marge de maniobra que ens queda quan les institucions mantenen les portes tancades, les escoles donen el curs per acabat i els centres de salut on acudíem habitualment romanen tancats sine die.

Ara que ja tenim aplicacions per a la banca, la seu electrònica de les institucions i la Seguretat Social, i que ens han fet entendre que són ferramentes que venen per quedar-se; caldria si més no demanar que per cancel·lar un compte no haguérem de perdre una hora a l'entitat, de forma presencial (com si el bolígraf tingués més certesa que la firma digital), que la comunicació en tots ells, no fos pràcticament unidireccional i sense justificant de recepció.

Està bé saber que no ens cal canviar el cotxe de costat de carrer el dia 1 del mes, i fins i tot que SANITAT et diga en un SMS que ets a la llista per rebre una dosi extra de la vacuna del meningococ, perquè algú ho ha decidit i perquè passes una estoneta navegant a la xarxa per saber on, quan i com t'arribarà al cos; o inclús perdre un matí de telèfon per tal d'aconseguir un comunicat de baixa o aclarir la paperassa del ERTE però no és presentable aquest abandó de responsabilitat implícit a tots els fets.

Si aquest internet de las cosas que ens venen només serveix per a conèixer les nostres aficions, els productes que comprem o les sèries que ens agraden, ben pobre d'objectius és.

Sempre ens oblidem de les persones sense adornar-mos, que ara com ara, i encara que parlem d'intel·ligència artificial, de mons virtuals o criptomonedes, són termes, espais i conceptes pensats i desenvolupats pels humans. Segur que ho fem pensant en la majoria i en el bé més gran ¿?.