Oller i Guerra i Sandra Monfort reflectixen la seua música en 'El miratge'

VALÈNCIA. Oller i Guerra presenten L’agraïment, un disc que proposa un marc conceptual des del qual engegar motors i abraçar la incertesa improvisant. Fa una fotografia del moment de partida que ens transformarà i farà que prenguem noves formes que no ens podem imaginar. L’agraïment és un recull de cançons que convida a sanar, a jugar, a empoderar-se, a acceptar el futur desconegut, i també a destruir el patriarcat, a responsabilitzar-nos de les cures de qui ens envolta i a prendre consciència que les morts del capitalisme no són números, sinó persones amb nom, cognoms i somnis.

Per al primer avançament del disc, titulat Agraïment i publicat el setembre de 2023, Oller i Guerra va comptar amb la participació de la cantant La Maria, en un tema que és l’agraïment a qui ens ajuda a treure’ns les màscares i despullar-nos, l’agraïment a nosaltres mateixos per prendre consciència i solucionar els nostres problemes sense responsabilitzar la gent que ens estima i amb qui ens donem suport mutu. La cançó ve acompanyada d’un videoclip rodat en analògic, dirigit per la Mònica Casugas i Íngrid Ferrer. 

El desembre del 2023, el grup catalano-valencià va presentar Ulls, una cançó inspirada a partir d'una pintura de la filla de Jaume Guerra, que vol reflectir la senzillesa i la llum que ens transmeten algunes persones i que ens fan sentir tranquil·les i amb ganes d'aprendre jugant. Gent que et marca per a tota la vida, que mai et jutja i de la qual mai et sents jutjada. Esta vegada el videoclip el va realitzar la directora Sílvia Subirós amb imatges d’arxiu i la tècnica stop-motion.

Tot seguit, el gener del 2024, Oller i Guerra presenten un tercer senzill, El miratge, en el qual col·labora la cantant i guitarrista valenciana Sandra Monfort, una cançó que parla de l’estafa del patriarcat, de com el poder i el domini que el sistema ha posat en mans dels hòmens durant anys és, al cap i a la fi, un parany que perjudica tota la humanitat i tot el regne animal i vegetal i, per tant, irònicament, també els hòmens. Esta estafa fa dels hòmens persones buides que han de renunciar al seu jo per tal d’adaptar-se i complir el seu paper de dominadors. La lletra de la cançó encoratja el canvi necessari i fa palesa la urgència de tenir referents per als hòmens –que, per sort, cada vegada n’hi ha més–, per tal de recuperar l’amor, perdut ja des del naixement, ja que és eixe amor perdut la causa del dolor que acaben provocant a tot el que els envolta, i també a ells mateixos. Tota esta reflexió es plasma en un videoclip realitzat per la productora valenciana Tacto, dirigida per Sonia Bailey, Andrea Coret i Belén Pons.

L’àlbum inclou una altra col·laboració, i és la de la flautista valenciana Maria Gil, en la cançó Abraçant. La composició és una oda al planeta i a l’univers que habitem. Pretén ser una poesia colorista que descriu diferents elements de la natura terrestre-celeste, sense cap sentit metafòric ni cap reflexió profunda més enllà de la simple voluntat d’homenatjar la terra i el cosmos. A continuació trobem “Ciutats modernes”, una cançó que parla de la construcció d’un futur utòpic on les cures són al centre i el veïnat s’encarrega d’abastir-les per tal de crear una comunitat diversa, lliure i feliç. Este futur es construïx no només metafòricament, ja que, al cap i a la fi, es parla d’antigues runes i asfalt que han donat lloc a noves llars que componen una ciutat moderna on s’hi pot viure dignament, en col·lectivitat i amb respecte mutu entre els individus. La lletra parla d’obvietats, que es fan encara més evidents amb la perspectiva narrativa emprada, on l’ús del passat genera, més que un futur utòpic, un present palpable, una realitat.

Finalment, el disc ens sorprén amb dos peces instrumentals que connecten amb esta dualitat de format que definix el primer treball de la formació, "Miracle i misteri". La primera és “Campanera”, una versió del mític pasdoble “Campanera”, de Genaro Monreal, cançó admirada pels integrants del grup. La cançó original narra la història d’una dona humil en un xicotet poble de l'Espanya rural dels anys 50, coneguda com “la campanera” per dedicar-se a tocar les campanes de l'església. La dona és objecte de crítiques de la resta d’habitants en haver-se estès el rumor que un home la visita a les nits. Tot un escàndol, amb els valors morals catòlics de l'Espanya franquista de l’època, que condemnaven tota relació sexual fora del matrimoni. Tot i això, la campanera, en silenci, alça orgullosa el cap, ja que coneix la veritat: el misteriós cavaller és en realitat el seu marit, fugat de la justícia, segons algunes interpretacions, per haver lluitat al costat del bàndol republicà durant la Guerra Civil.