Paguem molts impostos els valencians?

Últimament, aprofitant l’increment de la inflacció (que té unes causes diferents causes molt diverses), hi ha qui està intentant situar al centre del debat polític que els valencians “paguem molts impostos”. El ritme de la societat actual, dinàmic i ràpid, quasi instantani, accepta amb facilitat missatges simples i curts com este, i sovint es queda en la seua superficilitat, sense passar de la primera capa. Però la realitat és complexa, i el nostre sistema polític, social i econòmic també. Per això, s’han d’explicar les coses com són, i no voler confondre a la ciutadania, que és qui ha de decidir lliurament en democràcia.

A partir d’estes premises, el primer argument per respondre a la pregunta del títol és evident. Tots els valencians i valencianes no paguem els mateixos impostos. Perquè el nostre sistema fiscal està dissenyat en funció de la capacitat econòmica de cada persona i a més, aplica el principi de progressivitat (article 31 de la Constitució): “qui més té, més percentatge paga” (és per esta progressivitat que tècnicament no es pot baixar l’IRPF en els trams inferiors per a les rendes baixes sense que això no supose de forma automàtica una baixada també a les rendes altes, cosa que no expliquen mai els que ho defensen).

I atés que els ciutadans no tenen la mateixa capacitat econòmica, la seua contribució al sosteniment dels serveis i polítiques públiques, lògicament, és (i ha de ser) molt diferent. En este sentit, des de l’any 2021 la Comunitat Valenciana té l’IRPF que més grava les rendes altes (amb trams per a qui guanya més de 175.000 € i 300.000 €, uns 2.000 declarants), però això no vol dir que “tenim l’IRPF més alt de les CCAA”, com a voltes s’ha dit, perquè les rendes baixes i mitjanes tributen aproximadament com la mitjana.

Per la seua part, si bé l’Impost de Patrimoni valencià està en la franja alta de les autonomies, és un tribut que per la seua pròpia naturalesa, només paguen 22.162 persones, el 0,9 % dels contribuents valencians (exercici 2020). I pel que fa al nostre Impost de Successions, de les 166.493 persones que heretaren en 2020, el 87,6% no va tributar res (és a dir, només 20.645 declaracions van tindre com a resultat: “a pagar”).

El segon element és que la Generalitat no és qui crea o regula tots els impostos i, per tant, només els paguem els valencians i valencianes. De fet, la immensa majoria són de competència estatal, sobretot els més importants: el 50 % de l’IRPF, tot l’IVA, Societats, els impostos especials, etc. La Generalitat només té certa capacitat normativa sobre els següents: l’altre 50 % de l’IRPF, Patrimoni, Successions i Donacions, i Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (tributs estatals cedits). La potestat normativa completa es limita als tributs propis (els creats en exercici de la nostra autonomia).

És per això que no és legítim demanar a la Generalitat baixar l’IVA i l’impost especial d’hidrocarburs quan no té cap competència per a fer-ho. Sobre els tributs propis, som una de les comunitats amb menys tributació pròpia, fins fa poc, només el Canon de Sanejament (tribut finalista destinat a millorar el cicle integral de l’Aigua) i l’Impost sobre Activitats que incidixen en el Medi Ambient (que no paguen les persones físiques). Ara, el nou Impost d’Habitatges Buïts, només gravarà a les persones jurídiques que siguen “grans tenidores d’habitatges” (més de 10 habitatges buïts), i no a les persones físiques.

I el tercer element, el més important, per valorar si es paguen “molts” o “pocs”, és què es fa amb els nostres impostos, quin és el seu destí. En el model social europeu (l’Estat del Benestar), la recaptació tributària té dos finalitats: el sosteniment dels serveis públics i la redistribució de la riquesa per mitjà de la prestació de serveis bàsics com la Sanitat o l’Educació per part de l’Estat. Una qüestió d’equitat social però també una transferència de rendes a les classes mitjanes i baixes, que no necessiten recórrer al sector privat per rebre estos serveis. Al remat, un gran estavi per a les economies domèstiques.

En el cas de la Generalitat Valenciana en els darrers 7 anys és més que clar quin ha sigut el destí dels recursos públics: multiplicació del pressupost, quanties i nombre de prestacions de Dependència i Renda Valenciana d’Inclusió, nous programes socials en l’àmbit educatiu com Xarxallibres o l’extensió de l’escolarització pública en infantil, el programa inversor Edificant o el significatiu increment de professionals socials, docents i sanitaris; així com més ajudes als sectors productius, en especial per a la reindustrialització i l’impuls a l’I+D valencià; per citar només els exemples més coneguts.

En conclusió, paguem molts impostos els valencians? Menys de l’1 % de valencians  paga molts impostos perquè tenen capacitat econòmica suficient per pagar-los i han de contribuir en major mesura. Mentre, el 99 % de la població valenciana paga uns impostos semblants a la resta de ciutadans de l’Estat. Què ha fet el Consell del Botànic? Incrementar la Justícia Fiscal del sistema tributari valencià. Però, sobretot, fer que el 100 % se’n beneficie d’uns serveis públics i d’unes polítiques públiques que s’han vist reforçades any rerre any des de 2015, a diferència d’aquells territoris que aposten per una pressió fiscal inferior i acaben reduint la inversió pública per quadrar els comptes.

Francesc Gamero Lluna és secretari autonòmic d’Hisenda de la Generalitat Valenciana