Per què Espanya és així de lletja? Un recorregut pel caos urbanístic dels darrers 50 anys - Álvaro Devís

VALÈNCIA. El periodista Andrés Rubio ha posat a Espanya enfront de l'espill i es veu lletja. Li passa després de 50 anys d'especulació urbanística, de pelotassos i de polítics amb més cartera que ànima. Eixe és el diagnòstic d'España fea. El caos urbano, el mayor fracaso de la democracia (Debate, 2022), un assaig en el qual Rubio dissecciona les històries per a no dormir de pobles convertits en ruscos per a gent rica i litorals destrossats. La intensitat amb què està canviant el territori en l'últim mig segle amenaça l'Espanya tal com es coneixia. Construccions il·legals, una burocràcia i unes lleis urbanístiques fetes a la mesura dels cacics de la rajola i la connivència de moltes altres persones. Una falta d'amor que el periodista posa en el centre del seu relat. L'autor va visitar València per a presentar el llibre i va contestar algunes preguntes per a Culturplaza.

Tres balances: turisme, ideologia i autoestima

Posem l'Espanya lletja en una balança. Es pot realment tindre i fomentar un turisme que no destrosse el paisatge? “A Lanzarote, César Manrique ja va dir en els 90 que no estava contra el turisme, sinó que demanava una indústria intel·ligent per al turisme. Es pot fer, clar que es pot”. Això sí, “s'ha d'obrir un procés de reflexió sobre la quantitat de territori malbaratat. Cal detindre, i fins i tot revertir, el procés de destrucció”.

Com a solució, aposta per la creació d'un Conservatori del Litoral a la mesura de França, que compra els terrenys privats apegats a la costa per a poder protegir-los davant la construcció de les promotores. França i la seua defensa del paisatge és la gran referència de tot el llibre. A Catalunya ja s'ha projectat un organisme similar.

Segona balança, la ideologia. La democràcia demostra que l'Espanya lletja és una conseqüència de la ideologia neoliberal? “A Espanya es va seguir el model americà en comptes del francés, deixant en mans privades les decisions i la gestió del territori privat. A França hi ha una idea de conservació pública i de recuperació del paisatge perquè associen la seua identitat a la bellesa del país. Espanya ha sigut un caos neoliberal de gestió privada i cap president del govern ha estat interessat en el que els francesos entenen com 'la ciència del fenomen urbà', sobre la qual reflexionava Henri Lefebvre”.

Tercera balança, l'autoestima. Són les destrosses de les ciutats culpa de la seua pretensió de posar-se en el mapa? Són els xalets que rebenten l'orde natural una demostració d'autoestima dels seus propietaris? Li passava alguna cosa a Calatrava per a projectar així els seus edificis? “Si no hi ha cultura i no hi ha tradició, de poc servix eixa autoestima. A Barcelona els centres socials i culturals, per exemple, tenen un nivell d'arquitectura molt alt i és impressionant. No hi ha enlloc d'Espanya on es veja eixa coherència i és un model a seguir”.

Benidorm, eficient, a pesar de l'Intempo

I per descomptat, Benidorm. La ciutat de la Marina no pot no eixir en qualsevol anàlisi urbanística. Però, com és habitual en els últims anys, no ix mal parat. La seua arquitectura vertical la fa més eficient i sostenible com a gran urbs que, per exemple Xàbia, l'altre extrem, amb una mar de cases i urbanitzacions esguitada “com una taca d'oli”.

Tot i això, també s'ha erigit un monstre, el diamant Intempo, al qual les revistes i els mitjans de comunicació no han dubtat de titlar de “terrorífic”. Una altra vegada, l'ambició trenca el paisatge. Rajola que pren el dibuix del paisatge i el ratlla. L'Espanya lletja és la que no deixa respirar allò que s'ha creat de manera natural.

Cullera o Sagunt també ixen en l'anàlisi de Rubio, com a exemples de localitats dissenyades per al turisme. Amb esta premissa: tot per al turista però sense el poble i sense el paisatge. L'Espanya que s'ha enlletgit durant 50 anys encanta als de fora, sobretot, perquè destruïx la seua pròpia identitat.