de categoria

Quin és el millor videoclip rodat a la Comunitat Valenciana?

28/02/2023 - 

VALÈNCIA. El videoclip que ostenta el títol de número 1 mundial en YouTube des de fa dies està rodat entre Mallorca, Cadis, Sanlúcar i Vejer de la Frontera. La qual cosa no tindria massa importància si fora un de la Rosalía, Omar Santos o de Bad Gyal, però és una cançó índia. Jhoome Jo Pathaan Song, el tema principal d’una superproducció de Bollywood amb les estreles del país asiàtic Shahrukh Khan i Deepika Padukone com a protagonistes. Ha superat ja els 311 milions de visualitzacions i està per davant de Shakira i Bizarrap, que utilitzen un escenari molt més modest per a la seua sessió; i de Flowers de Miley Cyrus, que va triar Califòrnia, on viu ella, per a rodar el seu Despechá particular en una mansió de Los Angeles, on sempre va voler anar Loquillo. Això em va fer reflexionar sobre els videoclips rodats al País Valencià, i sobre quin podríem considerar que és el millor de tots. La qüestió és complicada, perquè quan parlem de videoclips, els gustos musicals de cadascú solen condicionar la valoració que en fem. És molt difícil dissociar música i imatge, escenari i actuació, i repercussió amb qualitat. De fet, el videoclip de la primera cançó de Zoo, Estiu, és el més vist de la música cantada en valencià. Tot i que, sense cap gènere de dubtes, el videoclip de Llepolies és molt més ric i complex. 


Com que per a gustos colors, o tapisseries, o llepolies, li he preguntat a gent que sap molt d’açò, perquè entre tots trobem el millor, o millors, videoclips rodats en la nostra terra, País, territori, Comunitat o com vulgueu anomenar el nostre escenari de pel·lícula que dura el que dura la cançó. I per començar, preguntem a un dels que més n’ha fet, el director precisament de Llepolies, Pau Berga. 

“El videoclip que jo diria, i potser un dels que més m’ha marcat, és Violència d’Orxata Sound System. No sé si és el millor, potser tècnicament no, però per a mi era molt necessari. Eixe àlbum d’Orxata coincidix en un moment en el qual jo comence a fer els meus, de fet, dos anys després els faig un videoclip a Orxata, que em va fer molta il·lusió perquè va ser un dels primers que vaig rodar en tornar a València. Per a mi va ser una influència molt potent, per l’avantguarda que suposava, el remix de referències i perquè era un grup que podia compaginar els imaginaris tradicionals valencians amb les idees més punkis i contemporànies. L’he tornat a vore i és una peça que continua d’actualitat per molts motius. Està fet amb una imatge més pobra, que no requerix tants recursos, quasi de segona mà amb plànols que no són seus, baixats d’internet. Cal defensar estes línies creatives pels temps que venen per ara endavant, per recordar que el videoclip és un format per a provocar, un format revulsiu, per a experimentar, no només un aparador publicitari, són una peça artística. Potser hauríem de recuperar un llenguatge com el d’Orxata, més bel·ligerant, més contundent i alhora més poètic, que ens recorde que no ens hem de relaxar en els somnis de futur, com este Violència d’Orxata”.

Tampoc li agraden els videoclips purament promocionals a Jorge Pérez, el músic i gran melòman més conegut com Törtel. Entre concert i concert de presentació del seu nou disc Calavera Suave, reflexiona amb nosaltres sobre els videoclips. “M'agrada molt el treball de Duelo, tenen on triar, però em quede amb el vídeo que van fer fa només uns mesos per a l'artista gaditana Judeline de la seua cançó La pestaña que soplé. Un vídeo que es va gravar en un espai al qual li tinc molt afecte, Pluto, perquè és la residència d'alguns amics artistes que admire. La producció de Duelo fa brillar encara més una cançó ja per si mateixa molt suggeridora. El que més m'atrau dels videoclips de Duelo és que van més enllà de ser simplement artefactes de promoció i tenen una clara voluntat artística, allunyats de moltes convencions del gènere que són tics propis del món de la publicitat més avorrida i poc imaginativa. Els seus vídeos enriquixen l'univers dels artistes i sempre proposen alguna cosa inspiradora i diferent a l'espectador”. 


També es banya la companya periodista musical Ana Elva Hernández, a qui podem escoltar recomanar-nos música al pòdcast Festival Survivors. “Per a mi el millor videoclip és el de Directo al after, de Los Invaders, rodat a Picanya. És una espècie de tràiler amb moltes referències a Fear and Loathing in Las VegasMiedo y Asco en las Vegas—. Una ambientació perfecta per a la lletra de la cançó que ens parla dels quatre invasors que eixiren a fer-se unes copes i la cosa es va embolicar, i acabaren amb els peus redons directes a l’after”.

Li preguntem a Macondo, el DJ que punxa més música valenciana de tot el país, i la seua resposta és l’esperada. “Òbviament, el de Cançó que mai s'acaba de La Fúmiga”, ho diu perquè ell és el protagonista d’este videoclip que reunix un bon grapat de músics al voltant d’una hipotètica casa de subhastes. Ara bé, no és l’únic videoclip que ens recomana: “Artísticament li tinc molta estima a Poble d'Atupa, al de Amb l'esperança entre les dents de Xavi Sarrià, a algun de Zoo com Llepolies i a Líquid d'Smoking Souls. I sense ser bo ni artísticament ni res, també m'agrada molt el de Ningú com tu de VaDeBo”. Anem ampliant la llista. 


La cosa comença a embolicar-se, en teníem tres on escollir, i amb les recomanacions de Macondo ja en són 9 els candidats que formen part del nostre rànquing. Però més enllà de facilitar l’elecció, continuem afegint llenya al foc. Preguntem a la periodista cultural Marta Moreira, que confessa: “Podria haver-ne triat moltíssims altres, de fet en 2015 Daniel Borrás i jo comissariàrem una exposició en Las Naves anomenada Wasted Youth, on hi havia una zona on projectàvem una selecció dels millors videoclips fets fins aleshores”. Ara bé, a l’hora de triar ha escollit Aire Nuevo de La Plata, "perquè tots els seus videoclips són únics. Però este em sembla especialment emocionant, tant pel tema, com pel plantejament estètic m’encisa. Està dirigit per Tuica que és gent molt jove, valencians, que estan petant-ho ara”. Però no es queda ahí i n'afegix algun més. “Hi ha un vídeo en directe, de Podium que fan uns amics molt tronats: Paco Caballer, Pepe Ábalos i Ignacio Bort. És un vídeo per a un festival holandés en streaming —celebrat durant la pandèmia—, i gravaren esta bogeria, que per a ser un vídeo en directe és divertidíssim i jo el mire molt amb amics en casa de festa. També és molt bo Tren de poder de Cuello, molt graciós i de segur que hi ha gent que reconeix moltes de les persones que apareixen al videoclip. I d’un més antic a un més nou, Recuerda, del nou disc de Tercer Sol anonmenat Presentimiento, que es va publicar el passat divendres, és un exemple de com una bona idea pot suplir la falta de presupost. Està gravat per Adrià Lucas, i n'hi ha molt altres del Tercer Sol molt bons… Et podria dir centenars de videoclips, però estos són els que em venen ara mateix al cap”. 


La tria li resulta complicada a una de les persones que més al dia està, musicalment i visualment parlant, de tot el país. Per a Eugenio Viñas “és pràcticament impossible deslligar-se dels criteris subjectius per fer esta tria. Ara per ara, no n’hi ha música que m’interesse més que la que escriu Hoke. Atés que l’artista va decidir no parlar mai amb la premsa, els videoclips completen la seua imatgeria. M’agrada molt la València crua que ens mostra, polígons, espais bruts i freds, la seua colla... sovint, amb la càmera de dmarco. Molt lluny musicalment i molt pròxims a estes idees es troba l’altre grup a qui més atenció pare des de fa anys: La Plata. En el seu cas, potser tot eixe terreny de joc visual està resumit en Me voy. D’una altra banda, crec que fa molt que ningú ha trobat en el videoclip un espai d’expressió artística tan ample com Pau Berga. Prozak Soup li ha permés discursos potentíssims com els de Come On, però, les produccions de Llepolies i El cap per avall per a Zoo són les meues favorites. Ara bé, també crec que els treballs de Carmen i Nacho Errando para Mueveloreina i el tema Hambre o Badlands Weak Men Cherish, així com els de Laia Lluch per a June’s Kaleidoscope Brave Journey Into The English Sea, o la pròpia Carmen Sirera per a Bearoid i Comer, es troben entre les millors peces que recorde dels últims anys. Com que no m’atreviria a triar-ne un d’entre tots ells, aprofite per a rescatar de l'oblit un videoclip capaç de conjuminar l’esperit kitsch i festiu de la València fallera amb els anys de música de guitarres i sintes de la Ruta. Un miracle de la coentor i el desgavell entre dos cultures alienes. El grup és Blancmange, la cançó Don’t tell me i el videoclip del subgènere: tenim un bolo en Espanya, dus la càmera, ui… però què fa esta gent amb els fireworks en este poble, s’han tornat bojos”.
 

Per si no teniu prou informació, acabem la nostra ronda d’experts amb Mónica Llop, periodista i directora creativa de diversos projectes musicals. “Crec que poden haver-hi més estètics o més actuals, però El cap per avall de Zoo per a mi és un clip que envellix molt bé. Vaig fer l’art, el vestu i la coreografia. Va ser una bogeria de tres dies de rodatge, amb molta gent local implicada, actors locals i artistes joves. Materials autèntics dels pobles, cementeri de Canals, ermita de Canals de família antigament adinerada… estan molt ben aprofitades les localitzacions. Un parell d’anècdotes venen al cas, en la cançó diuen —vam sobreviure a l’incendi— i, efectivament, a l’ermita vam posar una caterva de ciris a mà i la caputxa d’un dels membres es va cremar —per sort, sense conseqüències—. Una altra cosa molt forta ens va passar un dels dies que gravàvem. Feia molt de vendaval i minuts abans de rodar l’escena en la qual la xica jove plora, un arbre enorme va caure i va rebentar el cotxe d’esta figurant. El cotxe sinistre total, i sort que no va caure damunt de ningú. Aleshores, quan apareix plorant és real”. Però no es queda ahí la seua selecció El encuentro d’Alizz i Amaia fent referència a la Ruta, amb els camps d’arròs i dirigit per BRBR. Sombrita de Cloe’s Clue dirigit per Francesc Planes, Paraules silenciades del Diluvi està molt ben resolt conceptualment o Hambre de Mueveloreina fet pels germans Enredo. I que no se m’oblide Vida, de Smoking Souls, algunes parts han envellit molt bé. Vaig fer l’art, el vestuari i el càsting, i aprofitarem bastant la localització del Teatre El Musical”.

De moment ho deixem ací, amb la demostració que amb talent es poden fer meravelles audiovisuals. I amb la seguretat que són molts altres els videoclips que podrien formar esta llista. Per cert, a tu, quin t'agrada més?