La novel·la Noruega de Rafa Lahuerta és un fenomen literari des de la seua publicació fa dos anys i mig, després de guanyar el Premi Lletraferit 2020. Un temps suficient per a conéixer la mirada pròpia de Lahuerta i la gran novel·la de València
VALÈNCIA. La novel·la Noruega de Rafa Lahuerta (València, 1971) és un fenomen literari des de la seua publicació fa dos anys i mig, després de guanyar el Premi Lletraferit 2020. A més de dotzenes d'elogioses crítiques, ha venut 22.000 exemplars fins a hui, la gran majoria en valencià —hi ha també edició en castellà—. Una novel·la que entusiasma un públic transversal i la popularitat de la qual ha crescut exponencialment per la recomanació dels mateixos lectors en xarxes socials. Lahuerta, que en les seues col·laboracions en premsa postil·la senzillament "soci del València C.F." al costat de la signatura, ja va sorprendre a tots amb La balada del Bar Torino (2016), en la qual, amb el pretext del futbol i el València C.F., aborda ja alguns dels grans temes de Noruega a través de la relació amb son pare, present o ja absent, i de la profunda empremta que va deixar en ell. Tot i el seu èxit rotund com a escriptor, Lahuerta continua treballant, amb la humilitat de sempre, en la papereria on ho fa des que va tancar el forn familiar. La mateixa humilitat amb què seduïx centenars de lectors també en la distància curta, en clubs de lectura, actes acadèmics o signatures de llibres.
Tant és així que este estiu em va assaltar un tipo d'uns 50 anys en la piscina comunitària. Em coneixia, em llegia, però sobretot sabia que jo era amic de Lahuerta. Em va contar que la seua esposa, andalusa, s'havia mostrat escèptica en vore'l amb un llibre de 400 pàgines en valencià entre les mans, però que el va llegir en dos nits. Un dels milers de fans de Noruega.
Lahuerta vist jupetí de plomes. "És el gran invent del segle XXI —explica—. Servix per a no passar fred en el treball i per a amagar la panxa. És perfecte".
—Noruega entusiasma a lectors de qualsevol perfil, encara que no és un llibre fàcil de digerir.
—Eixa és la gran sorpresa, ja que és una història trista i àcida. Imagine que cada lector ha fet seua la novel·la i això genera una satisfacció íntima.
—Les ressenyes parlen d'un text rotund, vibrant, de personatges amb nervi… però ha d'haver alguna cosa més que explique el fenomen Noruega.
—Eixe és el misteri de la literatura. Per què de sobte un lector fa seua una novel·la d'una forma visceral? No sé explicar-ho. Deixí caure Noruega i ja és de tots. Pose distància i escolte interpretacions. Sovint són meravelloses. Algunes mai les hauria imaginades.
"La platja del mercat no era una platja sinó el braç incorrupte del Túria, un relat bíblic que circulava per les tavernes fins i tot abans que nostre primer Sanchis arribara a València en 1923". Diuen que hi ha inicis de novel·la que et noquegen. La platja del mercat forma ja part de l'imaginari valencià.
—Podries arribar a reconéixer-te com a escriptor d'èxit?
—Escriptor i èxit són un oxímoron. Està succeint-me una cosa molt bonica que intente vore amb perspectiva. Noruega genera una emoció íntima, pegue amb eixe tecla. Les interpretacions i les anàlisis estan bé, són intel·ligents, però allò important és eixa emoció, que emergix, perquè des de la primera pàgina es veu que hi ha una història personal, una veritat conta sense autocensura. Açò el lector ho detecta.
"Parlaré amb l'amic cabanyaler de Lahuerta, Felip Bens, el de la història del Llevant. I llegiré la seua novel·la 'El cas Forlati', diuen que és bona".
—Ací estem, Rafa. Ens vas mentir. Digueres que La balada del Bar Torino (2016) era debut i comiat.
—Era la meua idea. Pensava que ja ho havia dit tot, però l'amic Sanchis se'n pujà amb mi a la bici estàtica on escric. S'imposà la seua veu i deixí que fluïra. Era un joguet. Feia i desfeia. De sobte irrompia un personatge nou i necessitava saber com evolucionaria. Creia que estaria sempre jugant amb Noruega i que mai es publicaria. Soc un artesà de la literatura. És un espai de màxima felicitat, de plaer, de serenitat. Això m'ompli.
—'La balada' ja tingué excel·lents crítiques.
—Això, sens dubte, va ajudar a Noruega, que va funcionar com una taca d'oli gràcies al boca-orella. He tingut molta sort amb la qualitat dels lectors, que feren seua la novel·la i foren fonamentals en l'èxit.
—Què hi ha en Noruega de nostàlgia i què de memòria?
—Hi ha absències i a vegades és difícil diferenciar la nostàlgia de les absències. La meua idea és reconvertir la malaltia que és la nostàlgia en la vibrant necessitat de la memòria, que ens ajuda a viure, a comprendre allò viscut i a mirar el dia a dia i el futur amb esperança, mantenint encesa la flama dels qui ens precediren. La memòria ens dona perspectiva. És un aprenentatge bàsic.
—Sents nostàlgia de la València dels anys 80 i els 90, de les rutes en Vespa que et convertiren en un observador privilegiat?
—No. Hi havia misèria moral, dolor, gent que patia. Eren circumstàncies hostils, però coincidien amb la meua joventut, amb la meua iniciació al món des de la vitalitat i l'entusiasme del descobriment. Això deixa una empremta i et convida a tornar, literàriament, a les èpoques en què has viscut amb més intensitat. Després el que fas és administrar eixe bagatge.
—Hi ha un ensenyament suprem de la València underground d'aquells anys?
—En esta vida es pot aprendre de tot, sempre que tinguem ganes d'observar i capacitat de reflexió. En els màrgens he vist gent fantàstica i també idiotes. És fonamental tindre capacitat de digerir allò que succeïx. Aconseguir-ho és treball de cadascun, sobre la base, lògicament, de la seua formació, de la seua educació.
—Qui escriurà dins de tres dècades la València de hui?
—La necessitat de contar històries és universal. Segur que hi ha gent que ho farà amb la seua mirada i la seua veu pròpia.
—Carrer Assaonadors/Zurradores, Comidas Esma.
—Esma era un espai mític. M'agradava pensar que si Vázquez Montalbán tenia Casa Leopoldo, jo tenia Comidas Esma.
—Quan viatges per València en la teua Vespa sents una certa confusió pels estrats de ciutat que ja han emergit en Noruega i en La balada del Bar Torino? Quantes Valències habiten en tu?
—Ahí està la gran frase de Julio Bustamante que Vicent Baydal ha fet viral: "València no s’acaba mai". Un dels grans privilegis de la meua vida és viatjar per la meua ciutat diàriament, conscient d'eixa riquesa infinita. En cada viatge descobrisc alguna cosa. Sempre. Són moments de gran lucidesa. Els llibres i les pel·lícules m'han fet com soc, però sobretot ha sigut la mirada amorosa cap a la ciutat, una mirada que no descansa mai. En les reflexions durant eixos viatges, i en la felicitat absoluta que representen, està la clau de la meua manera de narrar.
—Noruega està trufada d'influències cinèfiles i literàries.
—No sé quants llibres he llegit, ni quantes pel·lícules he vist, però allò important és la forma personal en què els he interioritzat, amb una mirada pròpia. És el més important que té una persona: la mirada pròpia. Tots tenim l'obligació vital de trobar-la. Una vegada que la tens és senzill escriure. Allò principal, allò més difícil, ja ho has aconseguit.
—Què se'ns va anar quan van tancar els cinemes Albatros?
—Els Albatros i jo tinguérem una intensa relació personal. La meua adolescència està marcada pel futbol i el món de les graderies. Llegia poc i no anava al cinema. Estava desubicat. En obrir els Albatros, la cafeteria ens demanava el pa i jo el portava diàriament. Moltes vegades em deixaven entrar. Al principi no entenia res. Versió original? Què faig ací? De sobte, un dia m'adoní que m'ho passava bé. Comencí a anar de manera compulsiva i a comprar la Túria. La meua vida es va transformar, gràcies al pa. Així em vaig aficionar al cinema i això va ser decisiu per a revitalitzar la meua passió lectora. Recorde perfectament el cap de setmana que tancaren els Albatros: coincidí amb l'últim partit a Mestalla de Baraja… Aquella programació de cinema independent d'Albatros i Babel va ser el millor que li va poder passar a València. Vam ser uns grans privilegiats. Cal no oblidar la Filmoteca. Per cert: la primera vegada que vaig anar a la Filmoteca va ser amb tu, en 1993. Te'n recordes? Vam vore Bob le flambeur (Jean-Pierre Melville, 1956). Sí, sí, ens coneixem ja fa trenta anys…
—Vaja, la teua llegendària memòria… La teua mirada pròpia és anterior o està marcada per l'epifania dels Albatros
—Vaig ser un xiquet molt condicionat per la discapacitat del meu germà, que nasqué quan jo tenia 3 anys. No podia parlar i jo ho feia per ell i per mi. Ma mare em deia: "Hijo, eres muy raro". Supose que necessitava defendre'm d'eixes circumstàncies anòmales. És possible que en aquell moment la meua mirada ja estiguera encaminada.
—Què em dius de les llibreries?
—En la meua família, a part del pa, hi ha una branca paperera. A principis dels anys 90, el meu padrí tenia una papereria pel carrer Albacete amb secció de llibres. Sempre que anava em regalaven un Alianza de butxaca. Amb 20 anys vaig llegir a Borges, Freud, Stendhal… Va ser un altre moment màgic. I les llibreries, clar. Recorde moltes que ja no estan. Vaig ser molt feliç en Leo, encara que no va durar molt. En París-València, per descomptat, en Viridiana, i ara també en Ramón Llull, Izquierdo, Soriano, Bangarang…
—I els bars? La nit?
—Jo he sigut home de bar, però d'esmorzar, café i tertúlia… A la nit eixia a la busca del tresor, de l'atmosfera, d'espais que ja vinculava amb el món de la literatura. No he sigut un fester. Eixia només. Ho he fet sempre. Així coneixes gent, passen coses… Després em trobí al gran Juanjo Almendral en La Edad de Oro, que va ser com un germà major: em va obrir portes, em va presentar gent, em va recomanar llibres i pel·lícules. En aquella barra del carrer Generoso Hernández jugava en casa.
—La nit és hui una altra cosa.
—Cada generació inventa la seua manera de passar-ho bé i d'estar en el món. Sempre hi haurà esperits memoriosos i lacrimògens com nosaltres, que som uns sentimentals, però ho faran a la seua manera perquè la vida és renovació, transformació.
—Existix un retrat literari de la València de la joventut dels nostres pares?
—Hi ha aproximacions: Manuel Vicent, Joan Francesc Mira. Ferran Torrent ja és més jove. Recorde Vuelo IB-947 (1975), de Néstor Ramírez, que parlava d'aquella València dels 50 i 60. També María Beneyto, en El río viene crecido (1960).
—La balada... és una novel·la de la vida, de la relació amb ton pare a través del futbol. Continuem vibrant, a pesar de tot, amb el futbol. Estem condemnats al fet que se'ns mire de costat?
—El sentiment en el futbol és puresa, amor desinteressat. No renunciaré mai a eixa felicitat, eixos nervis, eixa passió. El futbol és el que més ha influït en la meua vida, i per això crec que és l'única cosa que no acabe de controlar del tot. Encara em transforma l'estat d'ànim com poques coses. Soc una persona sense complexos en eixe sentit: el València per a mi és important i continuarà sent-ho.
—Per moments has necessitat escapar d'eixe món absorbent del futbol.
—Sí, però una cosa és prendre distància i una altra deixar-ho. La passió és tan gran, tan voraç, que a vegades et fa emmalaltir i passar per coses que no vols viure. Llavors et distancies, però forma part de la meua vida. Seria renunciar a l'espai on més he vibrat i sentit en la meua infància i la meua joventut. He estudiat la malaltia, conec els símptomes i quan veig que entre en un estat més patològic prenc distancia. Controle. Això crec, vaja.
—Qui és el més gran de tots els escriptors?
—Noruega és deutora de molts grandíssims escriptors. Si no has llegit els grans no pots escriure absolutament res. Camus és un d'ells. Sanchis es diu Albert per ell. Va ser l'escriptor que em va transformar d'una forma radical i va inspirar la meua vocació literària. L'estranger és el llibre seu que més vegades he llegit, però La caiguda em va colpejar també amb força.
—En recollir el Premi Lletraferit vas anunciar que regalaries l'estatueta de Jaume Chornet a ta mare. Com veu ella tot açò?
—És una dona molt exigent amb els llibres. Este li agradà. Ho ha tingut molt difícil en la vida. Ha treballat intensament i té una saviesa increïble. No ho exterioritza, per la seua manera de ser, però crec que està moderadament contenta.
—En la pàgina 347 de Noruega llegim que l'error més greu en la vida és no ser capaç de fer feliç a ningú. Has fet feliços a milers de lectors. I tu? Eres un home feliç?
—Sempre busquem atmosferes positives que ens facen sentir felices: la de la serenitat, la de la calma, la de la mirada àmplia. En açò consistix la clau de l'equilibri personal, que és el que jo busque i necessite per a sentir-me bé. Conec les fórmules, però el dia a dia pot tindre interferències que t'allunyen d'eixes atmosferes.
—Els milers de fans de Noruega se senten òrfens. Ve alguna cosa?
—Estic escrivint, perquè sempre estic escrivint, però ja vorem. El meu cim és Noruega. He d'assumir-ho i viure amb això. En Noruega està tot el que volia contar.
Rafa Lahuerta t'agarra de les solapes. En cada conversa, en cada entrevista i en cada columna, en La balada del Bar Torino i en Noruega. Ho fa com a secundari de luxe de la seua pròpia novel·la. Com a autor, en la distància curta, en tertúlies i presentacions. Però sobretot com a escriptor que es cola en la intimitat: t'agarra de les solapes i et sacseja. Noruega i Lahuerta són ja fites de la literatura valenciana.
Ha pasado el 9 d'Octubre, otra fecha más en la que la distancia entre alicantinos, castellonenses y valencianos se agranda
La historia de la Coca-Cola en Valencia empieza gracias a la unión de las familias Gómez-Trénor, Comenge, Usó, Serratosa y Manglano, entre otras, que decidieron apostar por aquella bebida que comenzaba a triunfar en Estados Unidos. Con ese afán de popularizarla, se inauguró, en 1954, el segundo embotellador del país y, tres años más tarde, en 1959, comenzaba a funcionar la fábrica de Quart de Poblet. Han pasado sesenta y cinco años y, hoy en día, la planta de Valencia es de las más importantes de España, y su apuesta por la innovación la ha llevado a ser elegida como Mejor Planta de Europa entre los setenta y nueve centros de Coca-Cola Europacific Partners