Rafa Lahuerta: "La literatura et permet intuir qui eres, per això té tants enemics"

VALÈNCIA. Rafa Lahuerta ha escrit una novel·la i, en finalitzar-la, s'ha adonat que funciona com a tancament d'una etapa literària que va començar amb el seu debut, La balada del Bar Torino, i el fenomen Noruega. Ara, en La promesa dels divendres, canalitza tot allò que ha aprés per a parlar a cor obert de la seua joventut, marcada per la mort, el desamor, el futbol, la literatura, i la ciutat València.

I, en efecte, la lectura d'aquest llibre completa un viatge i fa una sensació d'haver polit pel camí fons i forma. Lahuerta ha pensat molt d'ell mateix i de la seua escriptura al llarg d'aquests deu anys, i això es converteix en un regal per a qualsevol que s'aprope a llegir aquesta nova novel·la. El viatge arriba a la fi. Per a començar de nou, s'havia de purgar completament tots els mals de cor.

-Quan et vaig entrevistar per Noruega, et vaig preguntar quina era la clau de l'èxit d'aquella novel·la. Primer vas dir que tu intentaves sempre ser millor escriptor, però després vas corregir i em vas dir que la clau era, en realitat, aspirar a ser millor persona. Llegint La promesa dels divendres em fa la sensació que eixa resposta continua pensant-se, així que et volia repreguntar. Quina diries que és, ara, la clau d'aquella emoció que vas transmetre a tants lectors i lectores?
-Crec que la clau està en el viatge que vaig iniciar fa deu anys, encara que en aquell moment no en fos conscient. No sabia fins on arribaria, però ara sí que tinc la sensació d’haver arribat a un lloc. El llibre necessari potser siga este, però jo no ho sabia: vaig aprendre a escriure Balada del Bar Torino, després vaig afrontar Noruega com una novel·la de ficció, tot i que evidentment contenia molt de la meua pròpia vida; i ara, gràcies a tot el que ha passat des de la publicació de Noruega, crec que este viatge s’ha culminat. I no només a nivell literari, sinó també personal.

-Aquest recorregut que planteges: La balada del Bar Torino com la vida pública, Noruega com la ficció i aquesta nova novel·la com la intimitat… Quin vertigen parlar de la intimitat! Quines precaucions has pres per a equilibrar-la bé?
-Primer de tot, hi ha dos personatges clau en el llibre que he hagut d’emmascarar. Era necessari per respecte i prudència, perquè no només estava parlant de la meua vida i fregava material molt sensible. Les coses que són autènticament meues les he abordat a cor obert, perquè crec que és l'única manera es pot apropar a un lloc on literàriament pugues arribar eixa mena de veritat literària a la qual sempre aspirem. No estava planificat, però al final, quan ho veus amb perspectiva, t’adones que tot aquest recorregut té una unitat: estic ací perquè he escrit les dues novel·les anteriors i és ara quan soc conscient del viatge.

És la gràcia: d’un viatge que no estava previst, però que necessitava fer. Això dona sentit als llibres. Ho he pensat molt aquests dies: vaig començar La balada a l’edat que tenia el meu pare quan li van detectar la malaltia. Ara, amb aquesta nova obra, soc més gran que ell quan va morir. És com si haguera completat el meu propi viatge personal, carregat de totes aquelles vivències i experiències que sempre sorgeixen pel camí.

-Pareix que la vida que contes de tu mateixa, ho fas a través dels altres (d'Olga, del teu pare, de la teua mare…). Tu també ho perceps així?
-D’alguna forma, som el que els altres han fet de nosaltres. L’altre sempre és un espill. La història del meu pare o de la meua mare s’entrellacen amb la meua. Per exemple, el meu tarannà està molt marcat per la vivència traumàtica de la meua mare durant la seua infància. Ella va projectar en mi la seua necessitat de discreció i prudència. També, l'actitud contestatària del meu pare cap a la vida també em va influir.

Les dones de la meua vida també tenen un paper determinant en la novel·la. La primera és una galtada absoluta de frustració, de saber que havia fet les coses mal i, sobretot, la impossibilitat de la segona oportunitat. Amb Olga passa alguna cosa semblant, però amb ella encara hi ha l’opció d’una conversa pendent. De fet, aquest és un llibre de converses pendents: des del meu pare, fins al meu germà —la conversa impossible amb ell està present des del principi, perquè de xiquet l’únic que volia era tenir una relació fraternal normal.

-El pare és un mal de cor concret, la mare un altre, la Neni un altre… Com conviuen aquests mals de cor en tu? Creen un mal de cor únic quan conviuen o cadascú té les seues particularitats?
-En aquell moment era incapaç de veure-ho així. El que jo sentia era ràbia. I el problema de la ràbia és que, si no la canalitzes i l’anomenes, s’imposa. La meua sort va ser trobar una manera de gestionar-la a poc a poc. Totes aquestes situacions són comunes a moltes persones, però jo les vaig viure molt jove i en poc temps i això em va permetre tindre distància i perspectiva per abordar-les. 

Si aquestes coses et passen a 60 anys, és impossible. Jo vaig començar a experimentar aquests dolors des de ben xiquet. Tot això em va donar una sensibilitat diferent, una manera pròpia de mirar el món. A vegades el camí pareix que no tinga eixida i estàs molt a soles, però vaig tenir la sort que en moments claus van aparéixer llibres, pel·lícules i persones que em van obrir finestres. I vas eixint. Jo no tenia quasi expectatives de la vida, ara que veig que les he superades, això em dona pau i em fa sentir equilibrat.

-Aquestes experiències les vius en plena joventut. Creus que va ser un factor determinant per a bé o per a mal?
-No vaig tenir una joventut convencional, així que no tinc nostàlgia de la joventut. Vaig passar de ser un xiquet a un home directament. Això, a l’hora d’escriure, és el millor que em podia passar perquè m’ha donat una mirada pròpia. Per això sempre que em diuen no-sé-què de generació… Jo no soc representatiu de cap generació: he caigut ací per casualitat, he tingut la meua pròpia trajectòria, plena d’errors monumentals. He tingut la virtut de ser conscient de les meues errades a temps i això està bé perquè em dona l’opció de canviar. Crec que la gent pot canviar, crec en la redempció. I si tens la sort que la literatura et done eixa possibilitat, és fantàstic. 

-Carlos Marzal deia que la primera cosa que donava la literatura a un escriptor és la intensitat del lector.
- És que la lectura et canvia la mirada i, per tant, et transforma la vida i et permet conéixer, intuir qui eres, trobar els camins per saber qui eres. Et dona un bagatge que no et dona cap altra cosa. Per això la lectura té tants enemics, perquè un món de lectors seria un món diferent.

-En tot cas, és diferent la consciència i la necessitat de la literatura i la d'escriure. Quan i com va néixer en tu la consciència de la necessitat d’escriure?
-Realment, jo vaig començar a escriure durant l’adolescència, mantenint correspondència amb amics d’arreu d’Europa. Eren ximpleries, però escrivia. Va ser més cap als 19 o 20 anys, després de la situació que conte en la novel·la amb Olga, quan vaig començar un dietari i la meua escriptura va començar a bussejar en la meua consciència. Vaig trobar una medicina: em donava amplitud de mires i m’obligava a parar més atenció a les coses. Va ser l’inici d’una transformació. L’escriptura va ser una cosa que vaig utilitzar per tirar endavant.

Al principi no tenia ni pretensions, ni bagatge, ni talent. Amb el temps, vaig experimentar amb la poesia en valencià —afortunadament, va ser un període curt i no ha quedat cap prova. I ja la meua vinculació amb el futbol em va servir com a pretext per a escriure d’altra forma, encara que vaig comprendre que, si volia anar més enllà, havia de desenvolupar una ambició literària més sòlida i profunda.

-Parlant del futbol, sempre has tingut una relació molt propera amb aquest món. Relates també en la novel·la el moment en què t’allunyes de les grades d’animació, i em sembla que identifiques que alguna cosa no anava bé. Potser és el fet de donar-te compte que la violència que es viu en aquell espai no feia bé en la conformació de la teua identitat?
-No era tant el futbol com jo mateix. La meua manera de viure el futbol no era gens saludable, propensa al fanatisme. Una manera malaltussa. Per les meues circumstàncies personals, el futbol es va convertir en l'únic lloc que vaig trobar on canalitzar la ràbia que sentia, però ho feia de manera destructiva. Quan fas el canvi, comences a veure que no té sentit i que no vull ser eixa persona, que no vull estar ahí. 

Però això em va ensenyar moltes coses. T'ensenya que no tot és bo, que no ets perfecte, que n'hi ha coses en tu que han d'estar sempre amb la vigilància de la teua pròpia mirada perquè en qualsevol moment poden esclatar i això ensenya a fugir dels automatismes, ensenya a ser més compressiu amb els altres també… Perquè el llop sempre està ahí.

-Clar, però també moltes vegades, quan es planteja que el futbol és un espai de violència, molta gent ix a justificar-ho com si el seu paper en la societat o en la ciutat perdonara el que passa. A tu, que saps el que hi ha, com et fa sentir aquesta justificació cap a allò que és inexcusable?
-Has donat tu la resposta. No m’agrada, que no hi ha cap justificació. Són persones que tracten de fugir de la violència amb la violència. El problema és que la violència és un lloc comú que està molt a prop. Esdevindre una persona amb trellat és més esforç. Pegar-li una hòstia a algú és fàcil; pactar, dialogar, o comprendre els altres és més exigent.

-Igual com hi ha una literatura femenina, n’hi ha una literatura masculina. La teua història ho és, però llegint el llibre pensava: “tant de bo tota la literatura masculina tinguera la sensibilitat que té Rafa Lahuerta i no fora tan obtusa!”. 
-Jo crec que tot ve de la vivència amb ma mare i la meua àvia. Per a mi va ser un colp terrible saber el que havia passat en la nostra història familiar. La meua sensibilitat naix ahí: vaig adonar-me de molts automatismes masclistes que tenia, d’inèrcies evidents que formaven part de mi. Saber tot això em va canviar radicalment la mirada. Després he tingut la sort de trobar persones extraordinàries i intel·ligents que m’han acompanyat en aquest viatge i m’han fet comprendre moltes coses. Però no vull caure en la figura del fals aliat…

-No, però encara actualment la literatura masculina està plena de personatges que es justifiquen dient que no tenen remei i tu planteges una altra cosa: he fet mal, vull canviar i, de fet, necessite canviar.
-Com deia abans, entendre la meua pròpia història familiar va ser fonamental; saber d’on venia i qui era realment... En tot cas, aquesta reflexió haurien de fer-la tots els homes. La meua història era massa evident, però tots els homes venim d’un mateix sistema i han patit la violència des de la nit dels temps.

-En Noruega estava present Fuster com a figura en qüestió i ací està Estellés com a abraçada.
-El llibre és, en part, un homenatge a Estellés, a més coincidint amb el seu centenari. Els quatre grans blocs de la novel·la estan inspirats en els temes del Llibre de meravelles. I clar, hi ha casualitats boniques: tant Estellés com jo som fills de forners, i ell també va viure en Misser Mascó. L’últim paràgraf del llibre és un homenatge a Kempes i Estellés, que són figures antagòniques, però que conviuen en mi.

-En què es pareix l’ofici del forner amb la de l’escriptor?
-Són oficis solitaris i dona per a pensar molt. Dona per a tindre un espai oníric propi: t’alces quan la gent es gita i es gita quan la gent encara està desperta. Eres el primer home de la ciutat, d’alguna forma. És un ofici molt poètic, perquè, a més, les masses estan vives, tenen la seua pròpia dinàmica. No és fàcil ser un bon forner. De fet, jo mai vaig aconseguir ser-ho. Aquesta frustració també ha condicionat el meu caràcter: escriure, per a mi, és molt més senzill per a mi que fer un bon pa.

-Parlem del Túria navegable. Utilitzes aquesta imatge com una manera de separar dos postals de València, dues maneres de relacionar-se de la ciutat. Desenvolupa perquè és important per a tu imaginar el riu amb aigua.
-Per a mi, el riu és clau d’aquesta ciutat. Hi ha moltes variables que giren al voltant del Túria. La majoria de la població dona per bona la solució del jardí. Jo no vaig a negar-la, evidentment, perquè és una realitat més clara, rotunda, i ja inevitable. A més és una font de vitalitat i, fins i tot, potser és l'eix que vertebra la ciutat… Però en el meu món personal, mític i literari, el riu ha de ser sempre un riu. I aquest joc entre el riu real i el que imagine em dona la llibertat de crear una ciutat literària. El Túria que jo imagine no canvia la vida de la ciutat, però sí que dona impuls a la meua literatura i em permet una font d’inspiració i crear una ciutat literària, que és una de les coses que més m’interessen. 

-Igual que a Noruega exploraves diferents gèneres, ara sembla que t’has despullat de formats complexos i t’has centrat a fer un dietari.
-Aquesta evolució és fruit de la confiança i de la consciència en l’ofici. Quan vaig escriure Noruega, no deixe de ser un pelagatos i no tenia confiança en la meua escriptura. De fet, jo no esperava res de Noruega. Crec que vaig connectar amb una tecla sentimental i emotiva que va fer que funcionara. Però soc plenament conscient que a Noruega li sobren 100 pàgines, el problema és que no sé quines. 

A aquesta novel·la també li sobren planes, però moltes menys. Però tot ve d'aquesta maduresa, d'aquesta certesa d'haver pensat millor. Per a mi Noruega ha sigut un màster; i de tot el que va propiciar, no m’interessen els elogis, sinó les crítiques i les mirades que m'obligaven a veure les coses des d'un altre lloc. Estic profundament agraït perquè he aprés molt. Literalment el camí crec que és aquest: tractar sempre d'escriure millor. De fet, si continue publicant, serà sempre per la voluntat d'escriure millor, no per deixar-me endur.

-I per què tenim la sensació que, igual com dius que Noruega ha sigut un màster per a tu, també hi ha un punt d'incomoditat amb l'exposició pública que has rebut i que encara no has resolt?
-Això és el meu tarannà. Em ve de l’educació de casa. Soc fill d’una mare que ha volgut passar desapercebuda tota la seua vida. Jo no he deixat de ser un xic que treballava en una papereria, en un món reduït, fora de quasi tot. Ara conec a gent que em dona molt. Això és fantàstic, perquè realment el que més m'agrada de la vida és gaudir de la intel·ligència dels altres i ara tinc aquesta oportunitat.