Riot grrrls, el punk feminista - Rafa Cervera

El primer llibre a contar la història del moviment acaba d'aparéixer a Espanya amb el títol Las chicas al frente. La verdadera historia de la revolución riot grrrl. El signa Sara Marcus, una professora d'anglés especialitzada en textos i assajos relacionats amb la música, el gènere o els efectes de la sida en la societat i la cultura. El seu relat és purista i evita clavar-se en moltes de les històries paral·leles que, justificadament o no, van acompanyar les riot grrrls. Perquè poc després de nàixer, i amb l'arribada del grunge, van deixar de ser un tema exclusiu dels cercles especialitzats en música independent, sobretot a partir del moment que Nirvana aconseguiren la fama. Reconegut defensor del feminisme, Kurt Cobain va recomanar sense descans aquelles bandes rudimentàries que funcionaven per mitjà de cassets, vinils autoeditats i fanzines. Però el moviment existia des d'un parell d'anys abans i això és el que ens explica Marcus en l'assaig. Tot comença amb una estudiant d'Olympia, a l'estat de Washington, anomenada Kathleen Hanna, que s'apunta a un taller impartit per l'escriptora novaiorquesa Kathy Acker, una de les veus que llavors va projectar una nova mirada sobre la dona a través d'una literatura testimonial i sense por de parlar sense embuts. Acker li va dir a Hanna que s'oblidara de fer spoken word perquè la repercussió seria mínima. A canvi, li va recomanar que muntara un grup de rock, un vehicle molt més efectiu per a transmetre el que ella necessitava transmetre. Ràbia, ràbia, ràbia. La frustració acumulada per saber-se amenaçada pel fet de ser dona, de saber-se menyspreada pels republicans que des de 1981 governaven el país, de saber que hauria de lluitar el doble per a poder aconseguir els mateixos objectius que els seus companys hòmens.

Bikini Kill, Bratmobile i Heavens To Betsy, les tres bandes que van donar forma i sentit al moviment riot grrrl, són les protagonistes del relat de Marcus. Gràcies a estes tres formacions musicals, el feminisme va calar com a ideologia en un mitjà tremendament sexualitzat i segregat com ho era la música pop de llavors, atorgant-li d'una vegada una dimensió política. Era el moment idoni, de la mateixa manera que l'escena underground d'aleshores era l'escenari perfecte. La ciutat de Washington s'havia convertit en el bressol d'un moviment neopunk que es manifestava en contra del poder econòmic de les grans discogràfiques i d'oligarquies mediàtiques com la que llavors ostentava MTV. Ian MacKaye i Fugazi van posar en marxa el segell Dischord; i al seu torn, Calvin Johnson va reivindicar un retorn a la senzillesa en tots els aspectes. Tant la música que feia amb Beat Happening com la que editava en el segell K advocaven per un so rudimentari que era també una declaració de principis: no volien ser estreles del rock. Un corrent ètic que sense les riot grrrls no haguera sigut més que una altra revolta en la qual solament participaven xics blancs. L'aparició del primer número del fanzine Riot Grrrl denunciava “l'absència del poder femení en la societat en general i en el punk rock underground en particular”.

Corin Tucker i Tracy Sawyer van viatjar des d'Oregon fins a Geòrgia solament per a vore actuar a Pylon, una banda de culte que en aquell moment acabava de reunir-se. La manera de cantar de Vanessa Briscoe les va canviar per a sempre i poc després va nàixer el duo Heavens To Betsy; anys més tard, Tucker va fundar amb Carrie Brownstein les també imprescindibles Sleater-Kinney. Amb proclames com “George, stay out of my bush”, que anaven dirigides al llavors president i que podrien traduir-se com “George, mantin-te allunyat del meu arbust (genital)”, les bandes de dones van crear una xarxa d'activitats que incloïen concerts, segells discogràfics, clubs, festivals, assajos i intercanvi d'ajuda. Però per molt independent i underground que fora, aquella escena no estava lliure de l'amenaça de la violència masclista, i esta situació es va fer patent quan en juliol de 1993, Mia Zapata, cantant del grup The Gits, va ser violada i assassinada. La repercussió que llavors va tindre el crim va tindre molt a vore amb l'existència de les riot grrrls. Trenta anys després, la importància que van tindre i que continuen tenint –perquè el seu llegat s'ha mantingut viu més enllà dels estils musicals– continua creixent cada dia, paral·lelament a la presa de consciència del que significa la igualtat de gènere i la lluita per erradicar el masclisme.