Sandra Monfort torna amb 'Flordemavida' i 'Pasodoble María', cançons de "perreig col·lectiu" i contrast entre tradició i modernitat

VALÈNCIA. Sandra Monfort (Pedreguer, 1992) va sorprendre l'any passat amb Niño Reptil Ángel, un disc de debut que cavalcava entre la música tradicional, l'avantguarda i l'electrònica, i en el qual hi havia tints de la música clàssica, flamenc, música d'arrel i pop. Un debut que sorprenia per la seua singularitat i excel·lència i que no deixava indiferent a ningú. I Sandra Monfort va deixar sense resoldre quins misteris ocultaven les seues entranyes.

Des de fa un temps, el seu cor ha començat a batre de nou amb dos noves cançons, "Flordemavida" i "Pasodoble María". La primera naix de les catacumbes de l'amor, on "la bellesa es transforma en violència i la dolçor és un cristall trencat que esgarra qualsevol teixit tendre i suau". Ella mateixa explica que, impregnada de roig líquid, descriu les ruïnes d'una relació viciada de patriarcat i romanticisme clàssic, carregada de patrons obsolets que s'introdueixen com l'heroïna dins la sang. La veu cantant desperta de la letargia que l'ha inundat per a destrossar tot allò que l'ha feta patir. Els seus versos són venjança i cura alhora, són escut de protecció en militància afectiva i un cant de victòria i alliberament a través del perreig col·lectiu.

“Pasodoble María” és un altre videosingle del seu proper àlbum La Mona, en què la xica sense maquillatge, natural i amb cabellera a l'aire, dona pas a un altre personatge molt més postmodern i cool. “La melodia d'esta cançó la vaig fer amb la guitarra acústica, i els arranjaments els va fer la banda del meu poble, la de la Escola de Música de Pedreguer. Al final, encara que les cançons són de creació pròpia, totes beuen de la meua biblioteca personal de cançons folklòriques tradicionals, que inclouen també boleros, 'bachatas' o cobles. He escoltat molt a Concha Piquer, i la meua iaia cantava moltes cobles. He volgut que tots eixos records familiars, des de la música que sonava a casa fins a la taula on ens reuníem a menjar putxero, estiguen presents en este disc”.

La presència de paisatges i elements visuals locals és habitual en tots els videoclips de Sandra Monfort, però en “Pasdoble María” es fa de forma molt més explícita i còmica, buscant el joc de contrastos entre tradició i modernitat. L'horta de La Punta i la Ciutat de les Arts. La cultura techno i la paella dels diumenges. “M'agrada molt la cultura folklòrica valenciana. El ritual de la paella i tot el que hi ha al voltant és una cosa molt col·lectiva. Les iaies del meu poble continuen eixint al carrer amb el balancí i la tauleta per a jugar al burro i beure güisquet. També la Ruta del Bakalao forma part de nosaltres. En este vídeo que vaig fer amb Eva Rausell com a directora vaig voler agarrar pinzellades de tot i representar-ho visualment”.