Sandra Monfort torna amb 'Flordemavida', una cançò de "perreig col·lectiu" que és "venjança i cura"

VALÈNCIA. Sandra Monfort va sorprendre el passat any amb Niño Reptil Ángel, un disc de debut que cavalcava entre la música tradicional, l'avantguarda i l'electrònica, i en el qual hi havia tints de la música clàssica, del flamenc, de la música d'arrel i del pop. Un debut que sorprenia per la seva singularitat i excel·lència i que no deixava indiferent a ningú. I Sandra Monfort va deixar sense resoldre quins misteris ocultaven les seves entranyes.

Ara, el seu cor comença a batre de nou amb Flordemavida, una nova cançó que neix des de les catacumbes de l'amor, on "la bellesa es transforma en violència i la dolçor és un cristall trencat que esgarra qualsevol teixit tendre i suau". Ella mateixa explica que, impregnada de roig líquid, descriu les runes d'una relació viciada de patriarcat i romanticisme clàssic, carregada de patrons obsolets que s'introdueixen com l'heroïna dins la sang. La veu cantant desperta de la letargia que l'ha inundat per destrossar tot allò que l'ha fet patir. Els seus versos són venjança i cura alhora, són escut de protecció en militància afectiva i un cant de victòria i alliberament a través del perreig col·lectiu.

Una cançó que torna a combinar la melodia i l’essència més tradicional, amb elements d’electrònica i de la música urbana. La cançó va acompanyada per un videoclip que parafraseja amb imatges la sensació de malson que es té quan estem dins una relació afectiva d’opressió. Elena Silvestre ha sigut l’encarregada de dirigir aquesta videoclip on el dolor travessa la dolçor com una llença: la dansa representa el deliri del dol. Induït per tota aquesta voràgine que ens condueix a la caiguda, l’única salvació possible és a través de la nostra xarxa afectiva: els nostres àngels acudeixen al rescat per oferir-nos una mà generosa i tendra que ens indica el camí de sortida rere tota aquesta boira per poder recuperar la força, la seguretat i la capacitat de cura amb una mateixa.