Sis trucs per dissenyar parcs aquàtics (mai saps quan)

CASTELLÓ. Una rampa de fusta de deu metres que es relliscava fins a un llac era una de les atraccions estrella de Wonderland, una de les àrees de la Exposició Internacional del 1906. La gent, completament vestida, es pujava a uns vagons que encaixaven per uns rails que lliscaven contra l’aigua del llac. 

L’exposició la va acollir Chirstchurch, una colònia anglesa del sud de Nova Zelanda que havia sigut fundada per membres d’un col·legi major anglicà d’Oxford. Així que a les antípodes de València —si creuàrem la Terra, arribaríem a esta regió novazelandesa—, es considera que es va construir l’embrió del parc aquàtic.

Clar que el primer parc aquàtic es va construir a Florida. Els tobogans i les piscines d’ones que es van anar construint durant la primera part del segle XX van arribar al despatx de George Millay. Va pensar que a la gent li interessaria divertir-se sense estar completament dins l’aigua. I Florida era un lloc càlid on el parc podia funcionar durant tot l’any.

Després de la seua abertura el 1977, Wet n'Wild —Mullat i Salvatge en anglés— va acabar obrint sis parcs més entre Brasil, Estats Units i Mèxic i Millay va acabar venent l’empresa a Universal per casi huitanta milions d’euros.

“És fonamental el concepte de llibertat en les decisions que té l'usuari d'un parc aquàtic per a triar, tant el temps com la dificultat, que les diferents opcions li ofereixen”, explica l’arquitecte José Antonio Nombela. “En contrast amb el que li passa a casi totes les ofertes que es donen en altres espectacles i parcs d'atraccions mecàniques, en els quals l'individu es limita a seguir la programació establerta per una organització anterior o l'arrossegament per mitjans mecànics, en la decisió i programació dels quals no participa directament”.

Nombela és l’artífex del disseny d’Aquàlandia, a Benidorm, i Aquarama, a Benicàssim. Es van començar a construir el 1985, només set anys després que s’inaugurara el primer Wet n’Wild. Però el de la Plana Alta va obrir primer.

“Potser aquesta gran llibertat d'elecció que té el visitant d'un parc aquàtic és la que permet que gaudeixi en tots els membres d'una família, des del més jove a l'ancià, perquè tots ells troben activitats d'acord amb la seva condició.

“La idea fonamental que perseguim en el disseny d'un parc és la d'harmonitzar els elements naturals —sol, aigua, arbre, espai— amb una sèrie d'elements creats artificialment —piscines, tobogans, rius— de manera que el conjunt forme una unitat estèticament agradable, i on cada usuari puga desenvolupar la seva fantasia amb total seguretat”.

“El meu equip estava especialitzat, sobretot, en temes turístics, i per això al començament dels anys 80 van contactar amb nosaltres per estudiar la possibilitat de situar a Espanya un parcs”, explicava José Antonio Nombela a la revista Urbanismos del COAM. “He de reconèixer que, al principi, vaig considerar el tema de molt poc interès des d'un punt de vista arquitectònic, i, sobretot, em va semblar que la feina només consistia a situar adequadament un conjunt d'atraccions i piscines sobre un terreny determinat. Vaig viatjar als EUA i vaig visitar alguns parcs i això va ajudar a corroborar la meva primera impressió, i, a més, vaig caure en l'error (molt llatí) de criticar durament la manca d'imaginació i d'encert estètic de la majoria dels parcs americans. Ara, amb experiència, comprenc el fàcil d'aquella postura crítica des del meu desconeixement de llavors; tot això ho conte com a advertència, perquè qui s'endinse en aquest camp no caiga en aquest mateix defecte de simplificació que jo vaig fer”.

Però quina és la recepta per dissenyar un parc aquàtic com l’Aquarama? “Si es vol realitzar el projecte amb un cost ponderat, els condicionants tècnics i de seguretat són tan forts que limiten considerablement les alternatives del seu disseny”. “L’aformaent, la topografia, el clima, la vegetació del lloc, les característiques de l'aigua disponible, la societat a què es destina...”.

1. La seguretat de les persones

“Fins i tot si no se segueixen les normes més elementals, indicades als punts més visibles de cada atracció Això és difícil, pensant que estem davant assistències de públic que de vegades arriben a diversos milers de persones al mateix recinte. Per això s'han de deixar molt clars, els espais d'entrada, sortida i ús. I a més, que els socorristes puguen tenir una vigilància fàcil i assistència en cas necessari”.

2. Una orientació clara 

“L'usuari ha de tenir, des del primer moment, una orientació clara d'on és i de la situació de tots els elements del parc, tant d'atraccions com de serveis. S'han de situar les diferents atraccions de manera que es distribueixin els assistents al parc de manera compensada; això és possible si coneixem els índexs d'ocupació i la freqüentació de cadascuna, per això també hem de disposar de les previsions de les capes socials i d'edats que s'esperen com a clients del parc”.

3. Aprofitar la força de la gravetat 

"Un parc aquàtic té una gran complexitat d'instal·lacions, tant hidràuliques com elèctriques, perquè l'aigua és l'element que dóna raó de ser al parc. Cal projectar els gots de les diferents piscines i llacs de manera que siga l'acció gravitaròria el motor principal que moga les aigües entre ells i els locals de depuració i bombament, i per facilitar aquest últim cal ajustar amb molt de compte els nivells de tot". Un joc de topografies que al cas de Benicàssim es va poder resoldre amb un moviment de terres i una estructura de fusta per elevar els tobogans. "Al projecte no sempre és fàcil de compaginar la topografia i la desitjable centralització dels locals tècnics, per obtenir els millors recorreguts de les xarxes hidràuliques entre les diferents atraccions" .

4. Atendre el context social dels visitants 

"Hi ha factors de tipus social i, fins i tot, religiós que influeixen de manera decisiva en el projecte final. Com a il·lustració, en un parc aquàtic a Kuwait vam haver de fer el projecte d'acord amb les fortes normes morals del fonamentalisme islàmic, que unit a la necessitat de preveure temperatures de més de 40° C, va donar com a resultat un parc de tipologia, característiques i ús molt diferents dels occidentals".

5. Un espai climàticament comfortable

"Em sembla obvi recordar la necessitat de considerar el clima com a factor determinant del disseny d'un parc aquàtic, ja que ho és en qualsevol altra activitat del disseny de l'arquitecte, però de vegades sembla que s'ha oblidat, i en aquest cas, sobre tot als parcs a l'aire lliure, és molt important disposar dels elements necessaris que ajuden a gaudir-lo, corregir-lo o mitigar-ne els efectes, segons els casos". 

6. Ambientació natural… o artificial

"Però per mi potser l'element diferenciador i que més influeix en l'encert d'un parc, és aconseguir un funcionament perfecte, i alhora un ambient lúdic necessari perquè l'usuari gaudeixca d'acord amb la seua edat i les possibilitats físiques. Tot i així en aquest concepte, hi ha respostes possibles estètiques que poden donar lloc a parcs de molt diferent tipus, des dels que ofereixen els ambients pretesos, mitjançant la creació d'espais molt constructivistes i arquitectònics, fins als que utilitzen elements molt naturals, si el terreny ho permet, o els creen, imitant la natura amb roques artificials (impossible de distingir-ne de les naturals), creant cascades, penya-segats i llacs, que units a la vegetació proporcionen l'entorn desitjat".