VALÈNCIA. Smoking Souls ha enllestit el seu comiat temporal. Fa uns mesos anunciaren que, després del 2023, vindria la calma durant un temps prolongat. Abans, una gira extensa i especial dedicada a trobar-se amb el seu públic i deixar bon sabor en boca. En València, el Teatre Principal ha acollit dos dies del show dels de Pego, que ha fet de l'esdeveniment una festa compartida amb amics i amigues del grup. El grup atén les preguntes de Culturplaza.
- Com heu gestionat la càrrega emocional d'estos dos concerts a València tan especials i de la gira de comiat?
- Com una muntanya russa. És la primera vegada que hem decidit parar la maquinària per un temps. Cada concert és un comiat, cada concert és especial. Jo ho note així amb el públic. Molta gent que ens van vore fa cinc anys, per exemple, volen estar per acomiadar-se amb nosaltres. Els concerts del Principal han tingut un valor afegit, ja que tocar en un espai així és que ocupem un espai de poder simbòlic gent de poble amb un discurs molt personal i amb una trajectòria que no oblidem. Recordem que la primera vegada que vam tocar a València va ser amb els companys d'un centre social del Cabanyal que es deia Mayhem i eixa és la nostra base. Estar en el Principal no fa res més que recordar eixe trajecte i recordar d'on venim.
- També perquè l'ambició del grup mai ha sigut la d'omplir estadis sinó simplement compartir la vostra música.
- Clar. Al cap i a la fi, som només quatre xics de poble que som amics i la música senzillament ens ha regalat el viatge més gran de les nostres vides. Hem pogut conéixer tot el nostre país, fer gires estatals... Inclús en desembre vam estar tocant en Mèxic. Ens quedem amb l'aventura a la qual ens ha traslladat la música.
- Que hageu decidit descansar no vol dir que fareu esta gira cansats, no?
- Al contrari, tenim moltíssimes ganes d'afrontar-la. Tenim més energia que mai perquè és com una marató on fas l'esprint final els últims metres. Pensem que és la gira més especial que hem fet mai. També és necessària la parada temporal per a cuidar-nos tant a nivell personal com col·lectiu i posar en el centre del projecte les nostres cures i les nostres vides. L'any que ve serà un any d'altres projectes, de vore'ns en altres espais, i això també és emocionant.
- De qui vos heu envoltat per a esta ocasió especial?
- De gent que ens hem trobat, de músics propers. Començant pels de casa, amb alguns companys de La Gossa Sorda, que per a nosaltres va ser un grup referent i recorde que quan vam començar i no teníem diners per un local d'assaig el vam compartir amb ells. També Xavi Sarrià, un altre referent de la música valenciana i de la lluita al País Valencià quan cantar en la nostra llengua no estava tan normalitzat. També amb Toni de Los Chikos del Maíz, Esther... Gent que continuen en l'escena amb els seus projectes i són amics de la banda.
- Flors i finals és el regalet per a enguany o és la primera de més sorpreses del vostre acomiadament?
- És l'última. És la nostra cançó de comiat. No som un grup que li agrade massa parlar en directe ni donar sermons ni discursos. Ens va millor explicar-nos amb cançons. Per això amb Flors i finals anunciàvem el nostre interludi. És una cançó que tanca un cicle. Després ja vorem per on es mou la banda, què tenim ganes de fer i com compondrem o quines sonoritats gastarem. Però bé, ara pensem en el descans.
- L'etiqueta de la música en valencià va en contra de la complexitat d'un grup com el vostre, amb referents musicals i de sons tan diversos?
- Amb l'etiqueta de música en valencià ens trobem grups com El Diluvi i Smoking Souls, de gèneres tan diferents però que compartim escena o ruta de l'AP-7. Cal dir que estes similituds, moltes vegades, són més importants que les diferències estilístiques, però tots els països tenen grups de gèneres molt diferents i això és molt ric. Smoking Souls no entra en l'encaix que tradicionalment s'ha tingut de la música en valencià, de la qual els grans referents han sigut grups de música festival o de mestissatge. Trenquem amb eixe estil musical habitual, però som molts conscients que compartim escena i estem molt propers amb tota la faena feta per les bandes que canten en valencià.
- Sobretot perquè, per moltes voltes que li peguem des del periodisme o les xarxes socials, dalt de l'escenari, quan el compartiu, el públic entén la barreja perfectament...
- Si fem un anàlisi dels cartells dels festivals, també a escala estatal i internacional, es veu clarament una tendència a obrir eixe ventall estilístic. Potser molta gent de la nostra generació va viure eixe moment de tribus urbanes. Durant els últims anys tot això s'ha diluït. Si vérem les cançons reproduïdes en Spotify o YouTube de la gent que escoltem música diàriament es comprova que no hi ha tanta sectorització com abans.