Quant s'ha dit i s'ha escrit sobre la soledat. No obstant això, falten paraules per a descriure el que se sent quan un la patix. Això és el que em va dir una persona, molt jove, sobre això que ara diem soledat no desitjada. Perquè este problema social no sols afecta a les persones majors, desgraciadament és una ombra allargada que es va estenent amb força a més franges d'edat.
La soledat no desitjada afecta cada vegada més als joves. Paradoxalment són una generació hiperconnectada gràcies a les noves tecnologies i les xarxes socials. Es donen casos, molts, que tenen milers d'amics o seguidors virtuals, però pocs amics reals. La seua socialització es concentra en un dispositiu, el seu món virtual, sense ànima i sense cor, els oferix “likes” i “retuits”, però els priva del que tots necessitem en un mal moment: una abraçada, un bes, un somriure…
A poc a poc, tancats en eixe món, es van perdent les habilitats socials i cada vegada és més difícil iniciar converses, entaular amistats, consolidar relacions. Em crida molt l'atenció que molts joves només lliguen a través de les xarxes. Sé, m'ho han contat, que molts d'ells no saben fer-ho d'una altra manera. Amb el satisfactori que és fixar-te en algú i que eixa mateixa persona es fixe en tu, que un dels dos faça el primer pas i…qui sap què pot passar.
Sense dubte, estos canvis en les relacions interpersonals degeneren en una reducció de la relació social, que portada a l'extrem, provoca una soledat que fa mal. Perquè, ull, hi ha soledats buscades, molt reconfortants. Però eixe és un altre tema. La soledat nociva, eixa que malferix la teua autoestima, és un problema social, en molts casos crònic, al qual hem de fer front. Les xifres així ens ho advertixen.
Segons l'Observatori Estatal de la Soledat, de la fundació ONCE, 2 de cada 10 persones patix esta situació, una xifra un poc més alta en el cas dels joves d'entre 16 i 29 anys. Pel que fa a les persones amb discapacitat, el percentatge es dispara, superant la meitat d'esta població.
Per això, cada vegada hi ha més veus que s'alcen per a posar fre a este problema i és responsabilitat dels poders públics treballar en eixa línia. A més, cal tindre en compte que estos problemes provoquen uns altres, com els de salut, que repercutixen negativament en la persona que ho patix i en el conjunt de la societat pel seu cost econòmic i social.
Així, fa molt que es treballa posant el focus en les persones majors perquè són tradicionalment les que han patit este tipus de soledat. Des de la Diputació i des dels ajuntaments es programen tot tipus d'activitats per a fomentar la socialització dels nostres majors. Ara, hem de centrar-nos també en els joves. La joventut, que té una realitat tan diferent a la que alguns vàrem viure no fa tants anys, necessita tindre els instruments necessaris per a teixir la seua xarxa social, no sols virtual, sinó real. Xarxa que és, juntament amb la família, el salvavides emocional davant moltes vicissituds.
Igualment, cal tindre en compte que no és el mateix estar sol que sentir-se sol. L'arxiconegut autor de ‘El Xicotet Príncep’, Antoine de Saint-Exupéry, va dir que “La vertadera soledat no és estar sol en una habitació, sinó sentir-se sol en una multitud”. No m'atrevisc a dir que és la vertadera, encara que sí que sembla que és eixa la soledat que patixen molts dels nostres joves i contra la qual, igualment, hem d’unir esforços.
En definitiva, és evident que la vida en soledat no buscada xoca de ple amb la nostra naturalesa d'éssers socials. Viure en comunitat, amb els nostres iguals, millora la nostra qualitat de vida. Ho fa en totes les nostres etapes. En este sentit, les institucions, que tenim l'obligació de promoure el benestar social, hem de propiciar les relacions socials per a previndre i contrarestar la soledat no desitjada. És el nostre deure contra esta soledat que destruix lentament i que aboca a moltes persones a un túnel fosc. Això sí, amb ajuda, segur que té eixida i molta llum.