No cessa el soroll; tan prompte com hem tornat als carrers, a les botigues o a les fàbriques, hem deixat d'apreciar el cant dels ocells sota la pluja i hem perdut el recel per sortir a gaudir de les passejades, de curt recorregut i prompta caducitat. El que veiem a fora només és un símptoma, del que es cou als nostres múltiples cervells, sense voler vore que tot dipòsit té per definició uns mínims per sota dels quals deixem de ser saludables i de respectar-mos i li entreguem el poder a les pròpies defenses perquè ens ataquen i ens facin emmalaltir. Arribar a aquesta meta és potser l'única forma en què ens sabem sentir presents, deixar que la rebel·lia del propi cos ens done presència i ens faça atendre'ns en la 'no salut‘.
Als fets, a molts llocs, distants i distints el pol·len de la ràbia, la impotència i el desencís es reparteix per tot arreu fins a encendre les persones. La paraula ha estat tan atacada i tan ignorada que la gola ha deixat de ser cabdal buscant l'entesa. Com anticipant un mutis final, sense crits estridents ni badalls dissonants, les mascaretes han vingut a tapar totes les fuites, els fils de veus, la possibilitat d'exhalar i descansar en pau o tanmateix de fer-se escoltar. Tant se val si es tracta de justícia social, de posar-li cara i ulls al racisme o de manifestar-se contraris al tancament de grans empreses de sectors estratègics per a la nostra economia i país.
És aquest un rebombori mental que se'ns escapa per les mans, alimentat del soroll de les cassoles, dels silencis administratius, del deambular dels cotxes de policia i les ambulàncies a correcuita pels carrers, de la pèrdua de llocs de treball, de no poder gestionar la mort tan de prop i tan plural, d'haver tingut de renunciar al tacte i als afectes...
"No en podem parlar d'un temps post-covid, i ja entra la remor d'eixa segona onada que s'espera l'octubre vinent".
No en podem parlar d'un temps post-covid, i ja entra la remor d'eixa segona onada que s'espera l'octubre vinent, dels primers anàlisis i interpretacions de les seqüeles, algunes evidents i d'altres no, que la infecció ha deixat el nostre cos en el físic i el neurològic; i sobretot, i de manera més pronunciada al voltant dels sanitaris, donat el desmesurat increment de malalties com l'ansietat, la depressió, la fatiga crònica o d'altres, fruit de l'estrès postraumàtic resultant davant les situacions viscudes.
Recorde haver escrit sobre l'Ebola, l'any 95, com un malson amb caires de tragèdia que es passejava al Zaire, i del que, aleshores, per no tenir tant a mà ni amb tanta immediatesa els detalls, ens sentíem millor sentin-mos aliens. També aquest virus va tindre la seua pel·lícula Estallido i ens va fer dubtar que fou abans si l'ou o la gallina. I un any abans es va produir a Ruanda el genocidi més gran que jo he conegut, entre les tribus dels tutsis i els hutus i en el que van morir assassinades més de vuit-centes mil persones, i semblava que tot allò no anava amb nosaltres.
Res és comparable, i de vegades la vida ens duu eixe déjà-vu i ens deixa en el dubte de saber el que hem aprés i si tenim més i millors ferramentes o disposició per afrontar-ho. Sempre ha estat més fàcil jutjar les situacions una vegada passades perquè som mestres en la interpretació dels records i el passat. El ministre de Sanitat, no volent alimentar la polèmica, deia aquests dies que "visto lo visto, todos hemos llegado tarde a esto", referint-se a la gestió que cada govern n'està fent de la pandèmia al seu territori.
Jo particularment, crec també que no cal posar més llenya al foc. Si tot el que s'anuncia arriba, estaria bé que ens trobés més units que mai, amb les defenses i l'ànim en alt, i amb la voluntat d'ajudar, acompanyar i escoltar a qui ho necessite. I aquest aprenentatge comença per nosaltres mateixos. L'equilibri i la fortalesa ens la construïm cadascú de nosaltres. La resta és donar i rebre.
