VALÈNCIA. Molts són els programes americans que han triomfat durant els darrers anys a les televisions nacionals. Més enllà de sèries allotjades en plataformes i de realities diversos, hi ha formats d'entreteniment, que per les seues característiques, només es poden fer als Estats Units. Sobreviure a Alaska, buscadors d'or, subhasters professionals o els bessons eixos que fan reformes coentes, molts d'ells s'han fet un lloc al nostre imaginari col·lectiu. A més, molts d'estos programes tenen un tret característic, són atemporals i els capítols no guarden cap relació temporal entre ells, així que es poden reemetre tantes voltes com siga menester. Tenen, tots estos, un especial deler per la competició, per obtindre recompensa econòmica de qualsevol fet i mostrar les habilitats —i també els incapacitats i errades— dels participants. Seria possible eixe tipus de televisió a casa nostra? S'ha intentat amb formats similars, però copiar tal qual un programa americà no sol funcionar, cal adaptar-los a la nostra realitat. I bé, ara toca fer un poc de teleficció i pensar com serien alguns d'estos programes en À Punt, els veuries?
No ens calfarem el nom amb el títol, Forjat a foc i avant. Entre el jurat tres experts, que a vore d'on els traus, i una presentadora perquè el programa en la seua versió americana queda massa masculí. Hui han de forjar un ganivet valencià històric, tenen tres hores per a fer... El ganivet blau que regalava Bancaixa. Joan no encerta amb el blau verdós, o verd blavenc del mànec i l'eliminen. A Pep se li trenca la fulla perquè la fa massa fina i passen a la gran final de Forjat a foc, Antonio un Guàrdia Civil retirat, i Manuel, un Policia Nacional també retirat. L'equivalent als veterans de guerra de la versió americana, que sempre són majoria entre els armers. La prova final no és senzilla, han de recórrer els carrers de Sumacàrcer amb una moto d'esmolador i convéncer ties Maries que els deixen esmolar les seues tisores de cuina. La tisora que millor talle un exemplar del Tirant lo Blanc guanyarà els 1000 euros. Res, eixe format ací no té futur perquè no tenim tants aficionats a construir armes, tal volta amb empeltadors, mags, perruquers, forners o artesans de les sabates o el vímet, funcionaria millor.
Ací el nom juga amb els antics monts de pietat per a recrear la casa de penyores a l'americana, però nostra. Ja es va fer un Los Reyes del Empeño, deu capítols sense massa èxit en 2014 que precisament es rodaren en gran part en el negoci No lo tire de compravenda d'objectes usats d'Alacant. Unes ulleres de Chimo Bayo, esbroncades entre el personal, unes sabates de Michael Jackson o una rèplica del cotxe Fantàstic es vengueren —o férem com si es vengueren— en aquella aproximació a la versió americana. El cas és que no tenim una cultura de compravenda com l'americana, i el programa va quedar fluixet, com la versió espanyola de Pimp my Ride, aquell de tunejar els cotxes destrossats a MTV. Com intentes competir amb un país on no tenen ITV? Haurien d'haver afegit en les penyores, com passa a estos negocis a València, el tipet que t'oferix a la porta 10 euros més pel telèfon que penyores, i un apartat d'objectes absurds que es venen a Wallapop... I ni així tindria èxit. Tal volta trobar als que t'han furtat la bici o el telèfon i el volen revendre, seria més televisiu.
Ací sí que tenim programa, de fet comptaríem amb el rei d'ingerir calories: Joe Burguerchallenge. Este menjador professional es passa el dia inventant-se reptes hipercalòrics per a guanyar subscriptors, amb molt d'èxit. Com que tenim en la nostra terra també un punt megalomaníac i fem entrepans XXL, croissants gegants farcits de xocolate blanc, paelles de quatre anses i coques familiars, és senzill trobar desafiaments a l'altura del seu insaciable estómac. El cas és que en la versió americana hi ha una colla d'acòlits al negoci animant el protagonista a superar els reptes i que rebente com un tronaoret a canvi d'orgull, una camiseta i una foto penjada en la paret. Ací caldria fer el mateix, un Gormandia visitant llocs on esmorzar "megaconstruccions", menjar-se tots els pastissets d'un forn concret, o demanar paelles per a 8 persones que ha de menjar-se Joe d'una tacada. El llibre d'estil d'À Punt pegaria un esclafit amb el primer rot de Joe, però tinc quimera que els pròxims mesos eixe manual anirà quedant a poc a poc relegat per continguts més d'este estil, més del showtime americà... I bous, bona cosa de bous.
Queden alguns vídeos solts d'un programa similar al ¿Quién da más?, anomenat Subasteros, que consistia en el mateix. Un grup de "personatges" compraven contenidors d'emmagatzemar que eixien a subhasta al cap de sis mesos per impagament de l'arrendador. Ací tenim un problema estructural amb la por de parlar en públic i eixes subhastes, sense molts compradors volent participar del xou, resultaven televisivament complicades. Nosaltres som més del rastro, i ací és on cal incidir, un programa d'anar a buscar joies ocultes als diferents mercadets valencians. Xaló, Benidorm, Polop, Elx, València, Almassora, Vila-real, Santa Pola, la Plaça Redona, la Santa Faç... Un parell d'experts buscant joies ocultes i negociant el preu, i ja tens un programa ben curiós. Afegix-li unes partides de pilota valenciana per a conéixer la tradició de travesses valencianes, i èxit assegurat.
Ver esta publicación en Instagram
El popular programa del polèmic Frank Cuesta ha passat també a l'imaginari col·lectiu pel seu estil de càmera al muscle i moviment constant. Una falsa sensació de perill i unes crocs acabaven d'arredonir l'efecte sorpresa. Ara bé, jo em quede amb la paròdia que en fa la còmica Esperansa Grasia a les xarxes socials. No cal endinsar-se en la jungla per a molestar els animalets, com tampoc cal més que imaginació i bon humor per fer entreteniment. Sobreviure al Penyagolosa o al Desert de les Palmes, trobar raboses i senglars a la Marina Alta, o fregir un ou damunt l'asfalt de Xàtiva en agost... Tot és possible amb imaginació i una Esperansa fent el "mec" per tot arreu. El programa de divulgació animal que necessitem! Esperansa en la televisió ja!
Encara hi ha més programes adaptables, com eixe anomenat Naked and Afraid que consistix a soltar a la muntanya amazònica o enmig d'Àfrica una parella —xics o xiques indistintament— en pilotes. El programa ací no es pot fer, no tenim pressupost per a viatjar tan lluny tants dies, però no em digueu que Gallines en Conill no seria un nom meravellós. I després estan tots eixos que busquen descobrir com es feren les piràmides, o unes pintures, o uns jeroglífics... i la resposta és sempre la mateixa: "ALIENS!". Ací podríem dir que la culpa és de l'alcalde que és... I acabar així tots els programes. En fi, que a falta d'un Sobreviure a Castellfort, el nostre Alaska particular, sempre podem fantasiejar amb una teleficció que ens torne a enganxar als canals convencionals.