GRUPO PLAZA

entre el baix segura i la marina

El paral·lelisme entre Teodomir d'Oriola, Al-Azraq de la Vall d'Alcalà i els republicans d'Alacant - Rafael Andarias

| 09/04/2023 | 4 min, 31 seg

ALACANT. Tres períodes ben allunyats en el temps que guarden una sorprenent similitud en constituir els últims bastions de la seua època. Van ser els protagonitzats pel visigot Teodomir (s. VIII), el visir Al-Azraq (s. XIII) i els republicans alacantins (s. XX).

L'astut noble got

En el 713, dos anys després de l'inici de la invasió musulmana de la península ibèrica que estava dominada pels visigots, la conquesta es trobava en una fase molt avançada. Els àrabs s'apoderaven dels enclavaments cristians de dos formes: tractant que capitularen i establint acords de vassallatge o, si es negaven, recorrent a la força. Però es van topar amb una resistència inesperada: Teodomir d'Oriola, un noble que dominava una governació que abastava bona part de les actuals províncies de Múrcia i Alacant

La documentació sobre Teodomir és escassa i amb freqüència contradictòria. Conten les cròniques que era un home culte, intel·ligent i bon militar com prova el fet que en el 702 va comandar les forces navals visigodes i va reprimir a una flota bizantina en el port de Santa Pola, un dels més importants del litoral junt amb el de Cartagena. El pla que Teodomir va concebre per a oposar-se a l'enemic va ser verdaderament imaginatiu: va ordenar a les dones que es disfressaren d'hòmens i que pujaren a les muralles del seu castell a Oriola per a fer creure que les seues hosts eren molt nombroses. Cal assenyalar que este relat procedent d'una font àrab és ben diferent del que recull una altra font també àrab. En qualsevol cas, en l'any 713, davant dels musulmans, va aconseguir signar un pacte molt favorable que establia una certa autonomia dels seus territoris amb l'única condició que pagaren tributs al poder andalusí.

Teodomir va morir entorn 744 i el seu territori es va integrar plenament en el Valiat de Còrdova, dependent del Califat de Damasc.

'El Blau' de la Vall d'Alcalà

Abu Abdal·là Ibn Hudayl era un oficial de l'estat andalusí, de sobrenom Al-Azraq, el Blau -conta la llegeda que pels seus ulls blaus-, que va fer front a la conquesta del rei d'Aragó Jaume I de les antigues taifes de València, Xàtiva i Dénia a partir de 1232.

En ple avanç cristià, Jaume I i Al-Azraq van signar un pacte en 1244 que poc va durar. El Blau, provocat per les contínues violacions dels acords, es va revoltar, i després de deu anys de resistència va ser derrotat i expulsat del Regne de València, segurament a l'Emirat de Granada. Però no va defallir i encara en 1275 va decidir enfrontar-se novament a Jaume I, dirigint-se a Alcoi al comandament de tropes marroquines per a tallar eixe pas estratègic, mentres els musulmans de tot el regne s'alçaven en armes. Va tractar de prendre el castell, però va perdre la vida i el seu exèrcit es va retirar (és l'origen de les Festes de Moros i Cristians).

Mort Al-Azraq, els cristians van consolidar per complet la conquesta que havien iniciat quatre dècades arrere.

L'últim esgarró d'un somni

A la fi de març de 1939, molts republicans —pretenent escapar de les represàlies de Franco— es van desplaçar a Alacant amb l'esperança d'exiliar-se en els navilis que França i el Regne Unit havien promés al Govern de la República. Una vegada en port, es van adonar que els vaixells no arribaven i que es trobaven atracats l'Stanbrook, un vell carboner de 70 m d'eslora, i el Marítima, un navili tres vegades major (no existixen fotografies de les seues escales a Alacant).

L'Stanbrook estava a l'espera d'una partida de taronges, tabac i safrà; però el seu capità Archibald Dickson, davant l'angoixant situació que es vivia en port, va decidir el 28 de març permetre l'embarcament dels més de 3.000 refugiats que es trobaven en el moll, abandonant el valuós carregament que acabava d'arribar. Després de pujar tots a bord —quedant el port desert—, va salpar a les 11 de la nit i va arribar a Orà al capvespre del sendemà. Unes hores més tard va partir el Marítima portant únicament 30 passatgers, tots líders polítics amb les seues famílies (motiu de polèmica entre els republicans).

A llarg dels dos dies posteriors va continuar l'al·luvió de republicans que es van unir als milers d'alacantins que confiaven en el compromís de les democràcies europees. El 30 de març, les tropes italianes van entrar i es van dirigir al port, on els van acordonar.

Un dia després, van atracar tres vaixells de guerra franquistes i el seu destacament va traslladar les dones i els xiquets als cinemes de la ciutat, que van complir la funció de presons, i els hòmens al Camp dels Ametlers, un improvisat camp de concentració a les faldes de la Serra Grossa.

Sotmés l'últim bastió republicà, l'1 d'abril Franco va emetre el comunicat que concloïa de la següent forma: "Han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado".

next