L’arribada a la Generalitat de PP i Vox ha suposat un clar èxit per als grans operadors del joc. No és d’estranyar. Si recordem bé, la dreta i la ultradreta ja assumiren les tesis del sector quan el govern espanyol va regular la publicitat del joc online. I, com si fora un malson perdut en la memòria, l’hemeroteca ens recorda també aquell projecte del PP de Madrid de muntar una cosa pareguda a Las Vegas en Alcorcón, las Eurovegas... Així que podríem dir que sí, que el PP es duu bé en la patronal del joc, molt bé, superbé, inclús fins al punt de negar el mal que de vegades s’amaguen darrere dels interessos multimilionaris d’un sector al que ningú li posa cara i que trenca vides.
La Llei del Joc i per a la Prevenció de la Ludopatia aprovada fa tres anys pel govern de Compromís i PSPV-PSOE està a punt de ser, únicament, la llei per al sector del joc per gràcia del PP. Amb els seus socis de la ultradreta ha presentat una iniciativa en les Corts Valencianes per a que el Consell la modifique per a que es puga donar llicències a salons de joc i cases d’apostes a menys de 850 metres de centres educatius, entre altres canvis favorables a la patronal.
En la dialèctica neoliberal del Consell de Carlos Mazón, és un moviment de sentit comú. És un sector que l’any passat va fer un negoci de 3.864 milions d’euros. Molts diners, sí. I eixa és la cara que li agrada al PP, però amaga una realitat silenciosa, tòxica, que trenca famílies i vides, genera addiccions entre els joves i es nodreix dels barris de classe treballadora...
El joc és una de les pitjors addiccions sense substància i negar-ho és com negar el canvi climàtic. Segons el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc (RGIAJ), la xifra de persones afectades per ludopatia ha pujat un 62% en els últims cinc anys. La majoria d’experts atribueixen gran part d’eixa pujada a la proliferació de cases d’apostes i salons de joc en barris i pobles. Si li posem la lupa a l’assumpte, hi ha una dada que dona por: la baixada de l’edat en que els i les adolescents comencen a jugar, establint-se en els 14 anys. Els informes de l’Estat sobre addiccions mostren que un 20% de menors d’entre 14 i 18 anys han jugat amb diners en els últims 12 mesos.
Estem davant, per tant, d’una malaltia silenciosa que creix entre la nostra joventut i a la que ara el senyor Mazón ha decidit obrir encara més les portes, acostar-les a la pressa més feble, la joventut. Si la iniciativa acaba complint-se en Les Corts, com està previst que passe amb la majoria absoluta que obstenten, la patronal del joc podrà instal·lar a la porta d’un institut un dels seus centres. Ni tan sols existirà la moratòria de 5 anys per a atorgar noves autoritzacions que contemplava la llei.
És un moviment pervers, perquè després dels debats públics que tinguérem en l’elaboració de la Llei del Joc i per a la Prevenció de la Ludopatia (èmfasi en Prevenció), els canvis actuals es tramiten ràpidament, sense participació ciutadana. Prova d’açò és que el PP i Vox es boten a la Comissió del Joc, un òrgan de participació on està el Consell i la patronal, però també els sindicats i les associacions de pacients dedicades a la prevenció i rehabilitació de la ludopatia i que hauria de tindre la paraula en esta modificació. Entre les seues funcions es troba informar sobre els projectes de llei i disposicions de caràcter general que en matèria de joc haja d’aprovar el Consell.
I deia ahir un diputat popular que des de Compromís generem una "Alarma injustificada entre los más débiles de nuestra sociedad”. Potser que en el Partit Popular siguen tan innocents que no sàpiguen veure una droga quan la tenen davant, però tampoc és d’estranyar quan tenen líders que no saben que se’n van de vacances amb coneguts narcotraficants. O directament, potser el que volen es evitar que famílies perjudicades per l'impacte de la ludopatia en les seues vides els puguen dir a la cara la necessitat de posar límits a la proliferació d'estos salons que estan arruïnant la vida de milers de persones. El negoci per damunt de tot...