Hoy es 16 de noviembre

PATRIMONI

Tota pedra no fa patrimoni

7/01/2024 - 

VALÈNCIA. Mai havia pensat que caminaria sobre les restes, tapades per la bogeria de l’asfalt, d’allò que va ser el meu poble, Paiporta (no m’atrevisc a dir si continua sent un poble). Des de fa unes setmanes, els voltants de l’església de Sant Jordi, es troben en obres, per tal de convertir en zona de vianants l’entorn, com està sent habitual en molts municipis, fer més agradable la circulació del veïnat.

Hi vaig passar més d’un dia i dos, a propòsit, per veure-ho i gaudir de l’aspecte que devien lluir els carrers de quan Paiporta era un poble de veritat. I amb gran sorpresa vaig descobrir, que l’estat de conservació d’eixe primer paviment, fet de llambordes irregulars, era admirable. Per un moment, curt, vaig ensomniar que el projecte en contemplava la seua recuperació, o la reutilització. I efectivament, el moment de tindre eixes idees va ser curt, molt curt. Les negres llambordes han desaparegut per complet. Han sigut arrancades de la terra. Potser ningú va pensar que allà baix devien estar, i no se’n va contemplar un procés de recuperació o salvaguarda. Però hi estaven, i, pel que sembla, no s’ha contemplat mantindré-les, en la mesura d’allò possible, en ús. Desconec les possibilitats tècniques que serien precises, i si és que hi existeixen. No voldria posar en dubte als professionals competents. Però, el que si faré és compartir les meues sensacions, com a ciutadà i com a estudiós del patrimoni cultural. I és que, el primer pensament després de veure desaparéixer l’empedrat del carrer ritual més important de Paiporta és el de la inutilitat dels esforços que fem quant a la conservació del patrimoni dels nostres pobles.

Abans que res, no tinc clar si els carrers empedrats del meu poble podrien considerar-se com a elements patrimonials, o llegat d’una forma d’entendre la urbanitat tradicional, a través d’elements materials i dels coneixements que sobre ells es tenien. Els nostres carrers empedrats eren el resultat de la secular observació de l’entorn: respiraven, deixaven eixir la humitat del terra, drenaven i no afegien temperatura a l’ambient durant els mesos de calor (com que sí ho fa l’asfalt). Eixe coneixement, juntament amb el procés de construcció, són elements que doten de sentit als béns, i, per tant, de valors que cal tindre en compte. Segons les visions actuals, un carrer empedrat podria considerar-se patrimoni cultural immaterial, ja que és el resultat de l’aprenentatge de la societat, de l’ús de matèries primeres i dels sabers necessaris per a la seua construcció.

S’obrin diversos debats, en conseqüència. Un d’ells es refereix a la concepció de què podem considerar llegat patrimonial, a quins béns els donem eixe estatus, eixa jerarquia, i ser tractats de forma especial. Existeix molt de desconcert quant a quines coses o fets poden ser o no considerats patrimoni cultural, i al mateix temps existeix un moviment patrimonialista o patrimonialitzador, que avança veloçment com si es tractés d'una cursa, per tal d’emmarcar-ho tot sota el paraigua del patrimoni cultural. La categoria patrimonial és un valor que afegim, que decidim ara, quasi sempre amb una mirada al passat, ja que és un llegat. No mirem les nostres accions presents com a valuoses, sinó les passades.

I a aquest desconcert s’uneix una mirada atomitzada sobre el patrimoni cultural. Segons la nostra legislació, la Llei 4/1998, d’11 de juny (àmpliament modificada), el patrimoni es divideix entre béns mobles i immobles de valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic, tècnic, i les creacions, coneixements i pràctiques de la cultura tradicional valenciana. Una dicotomia primera, i unes tantes conseqüents formen el cosmos del patrimoni cultural valencià. Aquestes divisions individualitzen aquells béns que pensem que tenen els valors necessaris per a ser protegits (protegits?, de nosaltres mateixos?).

Aquesta perspectiva atomitzada, que genera més i més categories i subcategories i que fa brollar també especialistes, es contraposa a una desitjada i idealitzada visió holística de la cultura, del llegat patrimonial i també de la vida tradicional. Entendre la nostra història, les nostres formes de vida, la relació amb el territori, la interpretació del pas del temps, les nostres expressions artístiques, etc., de forma integral seria una quimera professional. Treballar de forma compartimentada, particular, amb cadascú atenent la seua especialitat, resulta ser més àgil i senzill. Una aproximació còsmica, que responga a les necessitats del tot, de la realitat com una unitat, requereix capital humà permeable, eterns aprenents que treballen coralment. Quina utopia, que les intervencions urbanístiques tinguen en consideració els paisatges culturals que suposen els pobles i ciutats i s’actue tenint presents els trets diferenciadors i particulars a través de la mirada generosa d’equips multidisciplinaris.

De moment, el món del patrimoni cultural continua una senda de generació de “productes” empaquetats sota una denominació concreta, amb una mirada excessivament política i turística, generant marques que es comercialitzen, com contribuint a un espectacle, a una representació de la realitat, allunyada de la vida diària, sense integrar, en la major part dels casos, el llegat cultural i patrimonial, en la vida de les comunitats presents.

De ben segur els carrers i les places empedrats de Paiporta (i d’altres municipis) no es considerarien llegat patrimonial. Però, realment necessitarien ser reconeguts com a patrimoni cultural per a tindre’n cura? Són només els béns culturals reconeguts, inventariats dignes de ser preservats? Sense seguir la dinàmica patrimonialitzadora, podríem actuar als nostres pobles i ciutats tenint cura dels béns que són o poden ser rellevants per a la ciutadania?

Per a mi, les llambordes descobertes són (eren) importants. Parlaven de mi i de les meues generacions passades, dels esforços per pavimentar els carrers, del coneixement sobre els materials i els processos, de la murta que cobria l’empedrat abans de les processons, dels casats que desfilaven, parlaven del poble que va ser i ja no és, i que jo continue buscant per conéixer-me i reconéixer-me, juntament amb el meu veïnat. No som, llavors, el fonament del patrimoni cultural, les persones i els elements que ens identifiquen?

next