Aquella vesprada recorde que érem a casa: Tricia —una irlandesa de Cork, el lloc amb l’accent anglès més tancat d’Irlanda— i jo. Teníem una relació especial encara que no l’he tornat a veure mai. Es podria dir que per diferents motius jo cuidava d’ella i ella cuidava de mi. Hi havia una mena de pacte que no necessitava pronunciar-se entre els dos. Aquell divendres el fred ja dominava tota la plana on treballàvem arrebossats de gebre i grisor, venia des dels arbres, del llindar del bosc i la seua profunditat incerta. Després de tota la setmana el cos només demanava submergir-se en aigua bollint, aconseguir que l’escalfor arribara fins als ossos, i fugir cap al pub per a beure fins a esborrar-ho tot, el passat, el present, però sobretot el futur, que és el que més costa d’esborrar.
Jo estava despatxant una tetera sencera i unes torrades amb mantega, com sempre feia a mitja vesprada, en haver recuperat la temperatura del cos. La meua amiga estava molt nerviosa, i alhora contenta. No deixava de mirar per la finestra del saló cap al carrer, cap a la fi del món il·luminat. Al nostre barri, encara que era residencial i prou corrent, s’arribava per una senda que acompanyava el curs d’un riu on entre llum i llum hi havia unes trenta passes de foscor. I ella observava aquella foscor amb una il·lusió estranya, innocent i alhora picardiosa. Duia una borsa a les mans, no m’havia adonat fins a aquell moment. Llavors va sonar el timbre i va córrer cap a la porta com posseïda per un dimoni. Vaig deixar el que estava fent i vaig anar rere ella. El que vaig trobar va ser un munt de monstres, fantasmes i esperits. Jo sense saber-ho, però ella portava tota la vesprada esperant allò, potser tot l’any. Feliç com poques voltes la vaig veure, els va embotir de llepolies i xocolatines.
Quinze anys després no m’haguera passat allò. Ara la cultura de Halloween s’ha instaurat al nostre territori i ha desbancat per a molts la nostra festa de Tots Sants. Ara no em sorprendria, com no em sorprén ací, veure a xiquets i xiquetes fent el trick or treat.
"Vaig deixar el que estava fent i vaig anar rere ella. El que vaig trobar va ser un munt de monstres, fantasmes i esperits"
Siga la castanyera o la carabassa, amb ossos de sant, panellets o espantant porta per porta la nit de difunts, Tots Sants, se celebra. Es commemora. Segurament porta fent-se des d’abans que el poble iber es conformara com una cultura sòlida. Després s’ha anat modificant cultura rere cultura, invasió rere invasió. Potser ara tenim la invasió capitalista i imperialista encapçalada pel McDonald’s, però creguen-me si els dic que hi va haver d’altres abans… Nosaltres mateixos vam modificar de festes de morts. El Día de Muertos mexicà se celebrava a l’agost, amb les collites principals en l’Amèrica Precolombina, el cristianisme va canviar això, com tantes altres coses allà a l’altre món. Un món que va saber, per sort, sobreviure a tota la imposició i l’espoli cultural que van patir per part nostra. I potser eixa festa va pujar cap al nord del continent i ara torna cap a Europa de la mà de la Coca-Cola i ens pareix que s’acaba el món. Però el món no s’acaba mentre no s’ature… Sembla que no acabem de comprendre-ho açò, nosaltres, que ens pensem el melic d’eixe món.
Siga com siga, la cultura que vinga no exterminarà del tot el que som, sinó que sumarà —també restarà, per pura selecció natural— i afegirà. I uns segles després algú es preguntarà què fa eixa nova cultura que ve a canviar-ho tot… i el hàmster tornarà a transitar per la roda sense remei. Cap cultura té la capacitat de suplantar una altra. No pot, perquè sempre hi ha la remor del que hi havia, i això no es pot silenciar.
L’altre dia parlava amb la meua filla de la casa de mon pare. Ella sap que és mort. De seguida em va preguntar on estava la casa, si estava al cel. Jo no li he parlat de cels ni inferns. Tampoc de Halloween ni de Tots Sants, però sap el que són tots quatre. L’intercanvi cultural en una era de la immediatesa és inevitable. Angoixar-se és estèril. Ens queda el consol que Halloween com ha vingut se n’anirà, i vindran de nous ritus, noves respostes humanes al desconsol de l’existència, de l’assumpció de la vida i la mort. I per què no, deixar-nos emportar també per l’alegria mexicana del Día de Muertos i de tantes altres expressions culturals que envolten una angoixa tan gran per a l’ésser humà de totes les latituds. I mentrestant conservem el que som, el que tenim, perquè alguna cosa quedarà. I això és el que som. No podem esborrar el present, com he dit abans, però per sort, tampoc el passat i menys el futur, que vindrà com la neu al Penyagolosa un hivern més. Així que a torrar castanyes, que ve el fred, feliç dia de Tots Sants.