Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

llibres i memòria històrica

'Un país en gris i negre', o com va afectar la repressió franquista a la província de Castelló

22/10/2018 - 

CASTELLÓN. Poques paraules calen per a parlar del franquisme. Donada per acabada la Guerra Civil, un nou règim totalitari, caracteritzat pel terror i la violència, es va instaurar al nostre país. En ell habitava a més un sistema de repressió tan absolut que va aconseguir, en efecte, consolidar i perpetuar la dictadura per més de trenta anys, raó per la qual, durant els anys posteriors a la seua finalització, molts acadèmics i historiadors han tractat de recollir el màxim possible de dates i informació amb la qual traure a la llum totes les seues actuacions. Tant de bo, el temps corre i encara avui es continua investigant i recopilant informació, sent continuada la publicació de llibres i escrits que tracten d’ampliar-la. Entre d’altres, trobem Un país en gris i negre: Memòria històrica i repressió franquista a Castelló, obra del documentalista Juan Luis Porcar Orihuela (València,1966), que presentarà la seua segona edició el pròxim 15 de novembre a la Biblioteca Municipal de la Vall d’Uixó. 

Amb l’objectiu clar de profunditzar en la repressió franquista i els motius que hi havia darrere d’ella, l’historiador ha elaborat un estudi que explica com s’estructurava i organitzava el nou règim en la província de Castelló, tractant d’aquesta manera el sistema judicial i carcerari que es va implementar i “que va fer efectiva la coacció sobre els vençuts de la guerra”. A més, s’hi ha elaborat una anàlisi quantitativa del sotmetiment per comarques, localitats i tipologia amb relació nominal de les víctimes. “Amb aquesta investigació volia donar visibilitat als sacrificats, però també a les seues famílies, donant-los veu per primera vegada mitjançant la utilització de la memòria oral i el testimoni com a font historiogràfica”, manifesta l’autor.

Per a dur a terme la seua tasca, Porcar ha hagut d’accedir als llibres de defunció dels registres civils i jutjats de la pau, i ha necessitat documentació de l’hospital provincial, dels consells de guerra sumaríssims i dels llibres del cementeri de Castelló, entre d’altres. Una feina “gens fàcil” que en alguns casos ha suposat l’accés a informació fins al moment “inèdita”, no sols per als ciutadans sinó també per als investigadors, com és el cas dels consells de guerra ciutats, de la documentació cementaria o de l’arxiu de la presó.

El resultat ens situa en enfront d'unes dades que, després de ser actualitzades, superen les 1.300 víctimes mortals, de les quals 250 varen foren en la presó. “La investigació demostra com la política penitenciaria va ser una ferramenta decisiva en l'eliminació física dels perdedors de la guerra”, assenyala el valencià. Certament, el primer pas de la nova maquinària policial i jurídica només conquistat el territori consistia en la denúncia, que podia a més procedir de qualsevol persona. “A menut es convertia en una venjança per motius personals i immediatament es procedia a la detenció dels acusats per part de la Guàrdia Civil i falangistes locals”, afegeix Porcar. “Els acusats eren així reclosos en depòsits o carcels municipals on freqüentment sofrien pallisses i vexacions, i s’obtenien les primeres declaracions. A partir d’ací, els consells de guerra eren tramitats en caràcter d’urgència per la justícia militar sense les més mínimes garanties processals per a l’acusat”.

A més, segons explica l’autor, els militars membres d'aquests tribunals “mancaven de qualsevol atribut d'independència propi d'un jutge, la instrucció del procediment era inquisitiva i sota el règim de secret, sense cap intervenció del defensor, i solia anar acompanyada de tortures que desencadenaven declaracions forçades”. Tanmateix, una vegada examinades les declaracions, les acusacions i els fets pel jutge instructor, s'ordenava l'ingrés a la presó i s'ordenaven informes de la conducta política i social de l'acusat a l'ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil, a l'Església i a la Falange. 

“La Segona República va suposar que per primera vegada a Espanya s'instaurara un estat democràtic de dret equiparable a les democràcies parlamentàries que per aquella època existien a Europa, i un intent de canviar les estructures social, agrària, industrial per a adequar-nos a la dels països del nostre entorn. Tant de bo, el franquisme va comportar una regressió total en drets i llibertats, la instauració d'un règim totalitari basat en la repressió que tractava a la població com a súbdits i no com a ciutadans, una important reculada en conquestes socials i laborals i en la producció agrària i industrial amb nivells de riquesa molt inferiors als quals es tenia abans de la guerra”, recalca Porcar.  

Des de Sos Baynat a Alicart, els intel·lectes que s'exiliaren

D’altra banda, com va succeir en la resta de l’Estat, a la província de Castelló també va haver-hi casos d’exilis i la repressió en les seues diferents formes -des d’execucions, presó, desterre o depuració- va comportar que nombrosos exponents del món cultural i científic abandonaren el país. “Per posar alguns exemples més coneguts, vam sofrir l’exili del geòleg José Royo, de Diego Perona, el desterrament o depuració i exili interior de Sos Baynat, de Soler i Godes, del matemàtic Alicart, Francesc Esteve o Bernat Artola entre altres”, destaca l’investigador. Aquesta limitació s’incrementa encara més si parlem del cas de les dones, les quals van veure els seus drets fortament minvats, o d’aquells que utilitzaven el valencià com a llengua acadèmica: “No he estudiat concretament aquest tema però per tota la bibliografia que hi ha publicada, el valencià desapareix pràcticament de la vida oficial, social, cultural i pública, i per algun testimoni oral arreplegat també es reprimeix el seu ús en l'àmbit públic entre la ciutadania en alguns casos per part de les forces de seguretat”.

Per a la seua elaboració, el professional ha comptat a més amb la labor del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló, que ha resultat clau per poder emprar informació de les famílies. No obstant això, el treball continua sent inacabat en el sentit que moltes persones continuen buscant documentació i informació sobre els desapareguts. El mateix Porcar assegura que en quant es classifiquen documents que continuen sense ser accessibles, apareixeran noves dades que ajudaran a profunditzar en aspectes ja estudiats.


Noticias relacionadas

next