Una investigació avalua l'impacte de l'esport en els efectes secundaris del tractament oncològic 

CASTELLÓ. Una investigació dirigida per Eladio Collado, professor del Departament d'Infermeria; Carlos Hernando, director del Servei d'Esports, i Elena García, llicenciada en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, especialista en Activitat Física i Oncologia i alumna de doctorat, analitza els efectes de l’exercici físic entre les malaltes de càncer de mama sotmeses a tractament oncològic i, concretament, el seu impacte sobre els efectes secundaris provocats per l’esmentat tractament.

Amb el títol BAFC, la recerca s’inscriu en el marc del programa UJISABIO de col·laboració entre l’UJI i la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica de la Comunitat Valenciana (Fisabio). En el projecte, que treballa amb un total de 60 dones, participen la doctora Ana Boldó per part de Fisabio i de l’Hospital de la Plana, i els doctors Eduardo Martínez de las Dueñas i Alfredo Sánchez Hernández per part del Consorci Hospitalari Provincial (CHP) de Castelló, on el segon és cap del Servei d’Oncologia. L’equip es completa amb la psicòloga clínica Mariló Temprado i l’especialista en Oncologia Ana Folch. A més, la iniciativa compta amb el patrocini de la Fundació Le Cadó contra el Càncer de Mama de Borriana. El programa té el vistiplau dels comitès deontològics de l’UJI i del CHP.

Mesurar els beneficis de l'esport en el tractament contra el càncer de mama

L’origen de la investigació està en el projecte de tesi doctoral d’Elena García, codirigida pel mateix Eladio Collado i per Carlos Hernández. En la tesi "es tracta de mesurar els beneficis de l’exercici físic en dones que estan en tractament oncològic actiu de càncer de mama", com explica Collado. Fins ara, aquests tipus d’estudis s’havien fet amb dones supervivents de càncer de mama, i la novetat és la incorporació de l’exercici físic en les etapes inicials de la malaltia, en dones recentment sotmeses a cirurgia i en fase de tractament de quimioteràpia, hormonoteràpia, radioteràpia o immunoteràpia. "L’objectiu final és demostrar científicament que l’exercici físic és la primera mesura no farmacològica per efectivitat i que és un recurs que hauria d’oferir personal especialitzat des de la sanitat pública, com un tractament més".

Repercussió en els efectes secundàris del tractament

"Estem avaluant com millora la seua condició física (força, resistència i flexibilitat), a més del seu benestar físic i psicològic, i alhora, estudiem com aquesta millora repercuteix perquè els efectes secundaris del tractament es vegen mitigats", afirma Collado. El programa es va posar en marxa fa dos anys "i vam començar amb el primer grup de dones coincidint amb la primera onada de la covid-19, però com que estaven immunodeprimides es va haver d’anul·lar tot". Nou mesos més tard es va reprendre el projecte en línia, «amb el hàndicap que implicava l’edat de moltes de les dones, perquè la més jove té 28 anys, però també n’hi ha de fins i tot 80», indica Collado, qui admet que la competència digital «va ser un problema al principi però després ha anat fantàsticament bé» a través de sessions de videoconferència en streaming.

Grups xicotets de treball

Un altre gran benefici del programa "és que treballem en grups xicotets, d’entre 8 i 10 persones, i entre elles han configurat un grup de suport mutu molt potent", que ha generat un dels grans beneficis de la iniciativa: "Moltes dones que s’incorporen al programa ja saben que els caurà el pèl, però el fet de veure altres dones amb perruca que els donen consells reals, basats en les seues pròpies experiències, els ajuda molt». I igualment passa amb el seu estat físic a l’inici del programa d’exercici: «En les primeres sessions, on coincideix l’exercici físic amb el tractament sistèmic i físicament estan més afectades, el fet de veure com  les seues companyes d’altres grups avancen en l’entrenament i milloren la seua condició física, les motiva a entrenar cada setmana".

Dues vegades per setmana

Les pacients reben la proposta d’incorporar-se al projecte en superar la cirurgia del seu tumor, i quan l’accepten es valora el seu estat físic i psicològic, per a començar a monitorar el seu estil de vida amb un acceleròmetre que porten durant una setmana. A continuació, reben tot el material que necessiten per a les sessions (estoreta, manuelles, gomes, pilota, piques…) i comencen a connectar-se a les sessions de condicionament físic dirigides per Elena García, un mínim de dues vegades a la setmana i un màxim de tres. La professional especialitzada supervisa, personalitza i guia les sessions tenint en compte les variables clíniques, físiques i de l’entrenament (freqüència, intensitat, volum i tipus d’exercici) sempre adaptant els exercicis a cada pacient, corregint postures i individualitzant l’entrenament segons les necessitats. Les participants es tornen a avaluar després de tres i sis mesos, incorporant paràmetres d’informació clínica i tractaments proporcionats per l’hospital. Les sessions s’adapten als nivells inicials de cadascuna de les pacients i en acabar, als sis mesos, «la seua condició física s’incrementa exponencialment, moltes es troben físicament millor que mai, fins i tot millor que abans de patir la malaltia». A més, tres mesos després de la finalització de les sessions, es torna a citar les dones per a avaluar si els hàbits incorporats s’han mantingut o s’han perdut amb el temps.