Un poema perdut de Miguel Hernández com a precedent d'una novel·la amb molta memòria

ALACANT. Un poema de Miguel Hernández no recuperat, que sobreviu de generació en generació a l'imaginari d'una família. Recorden el fet, el text. Aquest és el precedent amb què el natural de la Vila Jaume Silvestre es va llançar a escriure la seua primera novel·la, Presons de paper (Rosa dels Vents), com un llegat familiar i una extensió del que podria haver ocorregut. "És una il·lusió que tenia des que vaig conéixer l'anècdota familiar que em va explicar la meua iaia", avança l'autor. "A partir d'ací, vaig començar a estirar el fil sobre la relació que tenien Miguel Hernández i el meu besavi a la presó d'Alacant. Vaig pensar que hi havia d'investigar en alguna direcció i el camí de la novel·la va ser el que vaig triar", justifica el fet d'escriure aquesta obra.

Una història real que té com a escenari la presó d'Alacant, on es van conéixer el besavi de Silvestre i el poeta oriolà, qui, fins i tot, li va escriure un poema que ara perviu a aquesta família mitjançant la paraula. "Eixe poema està perdut; l'hem buscat molt per tots els arxius, caixes i el material dels meus iaios i no l'hem pogut trobar. És una llàstima, però és la tragèdia que amaga tota la història", lamenta. Encara que desvetla el que queda a la memòria de la seua iaia i del germà del seu besavi: "Estava dedicat al fill del meu besavi, és a dir, al meu iaio i al seu germà i era una al·legoria d'uns pollets que representaven els seus fills".

Tot i que a la novel·la hi ha un component important de realitat, l'escriptor compta que trobava "interessant buscar eixe punt que implica la distorsió dels fets a partir de la ficció. No es tracta de fer un document històric, sinó de transmetre sentiments i emocions per mitjà de la literatura", introdueix la barreja entre realitat i ficció. Però assenyala que no és eixa la part que més li interessava mostrar, sinó "la perspectiva humana i social que hi ha darrere de tota la novel·la. La realitat i la ficció arriben a coincidir en molts nivells intentant ser el màxim fidel als fets, per no distorsionar certes coses que són impossibles de canviar, però la base de tota la novel·la, lògicament, era la ficció".

L'explícit refons històric presenta la guerra civil i la postguerra, que constitueixen una obra amb molta memòria, un element "important de tindre present perquè no torne a passar, perquè, com veiem en el món en què vivim, no estem tan lluny de situacions com aquelles. És democràtic que recorde aquell temps i que no quede en l'oblit", apunta Silvestre. I confessa que, encara que a l'inici de redactar "no tenia tan present aquesta dimensió, amb el temps m'he adonat que, efectivament, la memòria és essencial i que, d'alguna manera, aquesta novel·la ajuda a no oblidar tot el que va ocórrer malauradament en aquell temps".

Com es tracta d'una obra literària que mira al passat, el procés de documentació ha estat insubstituïble, dividint-lo l'autor en dues fases: "La primera, la memòria de la meua família, els records que tenien, especialment la meua iaia. Va ser un procés d'entrevistes en què ella m'explicava el que recordava d'aquella època. És curiós, perquè ho recordava tot amb molts detalls, amb molta lucidesa; en canvi, de detalls més propers no se'n recordava", evidencia la paradoxa. D'altra banda, les fonts de l'època també han suposat una peça clau, recorrent a articles històrics d'Alacant o de la vida de Miguel Hernández. En aquesta línia, "a l'arxiu de la presó d'Alacant (que hui és l'arxiu dels jutjats d'Alacant) he trobat els expedients de Miguel Hernández i del meu besavi, que m'han donat una informació molt valuosa per a poder saber com era la vida tan dura a la presó", assegura.

A banda de Miguel Hernández, Silvestre presenta altre personatge reconegut, la història del qual ha ficcionat. "Sempre he admirat a Robert Capa i em va semblar que casava molt bé amb la història; com a fotògraf de la guerra civil podia tindre una presència important per a oferir una perspectiva internacional, d'un fotògraf que ve d'altre país fugint dels nazis també i com ell aporta una perspectiva a una realitat que li és, en principi, aliena. Pensava que no tenia tan recorregut, però vaig veure que era un personatge que tenia molt de potencial i es va anar configurant com un dels pilars de la novel·la", confessa.

Tant és així que a l'inici de l'obra Capa és l'encarregat de portar al lector cap a l'Espanya de la guerra civil i és qui, amb el transcurs de les pàgines, l'acompanya cap a la presó d'Alacant. Una part totalment ficcionada, si bé el fotògraf mai no va estar a aquesta presó de paper. Un pseudònim per als barrots que destil·la poesia, amb la intenció de "donar-li aquesta connotació més literària, més metafòrica a la presó on van estar tancats Miguel Hernández i altres artistes com Gastón Castelló, Miquel Signes i escriptors de tota mena. Es refereix a la percepció que, d'alguna manera, aquells presos volien tindre per mitjà dels papers, de la literatura", desgrana l'autor el títol de la novel·la.