València, la ciutat com a fi en si mateixa - Vicent Molins

La tensió permanent amb la seua pròpia escala fa que València se senta tan gran o tan menuda en relació amb altres equilibris, que es definisca sempre comparant-se. No és gratuïta l’obsessió per voler estar en el mapa o la fixació per reclamar certificacions externes (la millor ciutat del món per a viure, la capital de). Com tampoc ho és que en un transcurs breu de temps haja passat de ser definida com la capital de l’antiturisme , per part del crític anglés Kenneth Tynan a finals dels 60, a ser un puixant destí. “En València hi ha una lletjor sorollosa (...) sempre disposada a repel·lir els forasters”, escrigué Tynan en The Sound of Two Hands Clapping, amb escassos dots d’endeví. 

No ha sigut gens fàcil reconéixer-se en València. Tot este temps ha vingut marcat per l’intent d’encaixar en un motle que responguera a una expectativa col·lectiva. No ja només per la busca d’un relat com per la necessitat d’una identificació. Potser eixe motle no existia. Eixos intents han inclòs la voluntat erràtica de crear una ciutat nova, tabula rasa. També la temptació de verbalitzar-se a partir dels qui ens visiten, aprofundint en l’esquer creixent que una ciutat és allò que perceben els qui la consumixen de forma instantània. De nou, el desafiament entre la ciutat quan és una fi en si mateixa enfront de ser només un instrument, un simple suport per a extraure’n rendiment monetari. 

És la tensió que ha decantat dos models contraposats entre els quals pivota el sentit mateix de la València que està per arribar. La creença, una miqueta acomplexada, que la ciutat necessita homologar-se amb altres a partir de reclams, seguint el que el geògraf David Harvey ha definit com la producció d’una imatge urbana: la ciutat que s’engalana per a l’exhibició. Davant d’això, un model configurat a partir no tant de l’anul·lació del model precedent, sinó de la seua reconfiguració, i que busca encaixar les polítiques de proximitat com a element troncal: convertir-les en el principal reclam de la imatge urbana. Una lògica que perseguix la missió final de definir la identitat amb què València es mostra als altres i davant de si mateixa. 

El fet d’emfatitzar fins a l’extrem afegitons com from Valencia, de ressaltar tot allò que també pot fer-se a València, de suar fins a l’extenuació amb els fets diferencials que València es guarda en la cistella, no són una altra cosa que el revers de l’encaix complicat de les ciutats mitjanes –amb alts graus de complexitat– davant de sistemes globals, portadors de reptes que mai abans s’havien plantejat. No ens enganyem, la majoria de processos als quals s’enfronta són calcats als de tantíssimes altres places. 

Per això mateix València no necessita exercitar-se a base d’ocurrències ortopèdiques o miracles regeneradors capil·lars, sinó que s’ha de permetre el luxe de prendre’s a si mateixa com un lloc normal on passen coses normals. València necessitaria avorrir-se una miqueta més. Això és, abandonar certa impostura amb què solem dedicar-li tota classe de frases fetes i que resumí bé el dissenyador prematur Pedro Miralles: “València és com un arsenal. Si algú posa un misto en el lloc adequat, esclatarà com un volcà”. Calma. 

Sostindre’s sobre principis sòlids i verdaders sembla la recepta elemental. Una ciutat percebuda com un bon lloc on estar que necessita guanyar agilitat per a captar (però sobretot estimular) oportunitats. Un entorn ambiental sensible amb la vida oberta. Una generadora de talent que, no obstant això, passa dificultats per a conservar-lo (malgrat ser la província on menys gent se’n va o de situar-se amunt en els rànquings universitaris). Una urbs amb especial capacitat tàctica per a l’activació popular (desenvolupament cultural, festes, esport). Amb abundants espais de convergència (places, mercats, Jardí del Túria). Una posició equilibrada, en fi, amb incentius socials enfront de metròpolis amb més oferta però majors costos. 

Sense quedar-nos encotillats en allò establit, este repte comú –prou estimulant per a que servisca com a identificació col·lectiva– requerix que la ciutat augmente la grandària de la seua àrea d’influència, mirant-se no sols el melic sinó també la seua òrbita de municipis; que aspire a un major lideratge mediterrani, creient-se la pertinença a la seua regió productiva per excel·lència; que es presente com una alternativa solvent en la diatriba col·lectiva entre desenrotllament o desenrotllisme, amb la imatge del llit del Túria verd o gris com a millor recordatori que les dreceres a voltes impedixen arribar lluny. 

Quan València s’assemble a si mateixa serà més senzill que el seu desenvolupament repercutisca just en ella mateixa, la seua gent i la seua arquitectura.

Avançament editorial del llibre València, el relat d'una ciutat. Gent i arquitectura (Llibres de la Drassana, 2023), de Vicent Molins.