Maria Bravo – “En Ambra pots viure moltes vides”
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
El vianant ha de tornar a ser el centre neuràlgic de les ciutats i aplicar la llei és l’únic camí per a frenar la voracitat del cotxe
No soc un gran caminador, confesse. Tampoc un caminant, eixe terme a qui Serrat, cantant a Machado, aportà un aroma romàntic. Ni tan sols un passejador. En esta família lletraferida el de les gran caminates urbanes és Baydal, com si en el seu càrrec de croniste de València necessitara acompassar-se amb un cap i casal més humà, per a observar-lo amb calma i agafar-li el ritme.
Viure en el Cabanyal, fa quaranta anys, et condemnava, si volies salvar l’aïllament, a viure pendent del 19, l’autobús que tardava igual en aplegar a la plaça de l’Ajuntament com el tren a Castelló. El temps del trajecte és possible que haja empitjorat, encara que hui tingam també el metro. El trenet (per on hui va el tramvia, en part) era tota una altra cosa, un viatge en el temps, pràcticament. I no vullc ni pensar en la situació dels veïns de Natzaret, eixe illot castigat en mig del no-res fins la inauguració de la línia 10. I de molts altres barris. O del hinterland de València, l’àrea metropolitana on la vida és inconcebible sense cotxe, amb una terrible oferta de transport públic.
Als 15 anys, en l’estiu del 84, Olimpíada de Los Angeles, ja vaig convéncer a ma mare per a anar a València en bici. N’érem pocs i ens reconeixíem. Era perillós, quasi una heroïcitat: faltava un any per al primer carril-bici d’Espanya, molts conductors (camió, cotxe, autobús) ens tenien un odi africà i deixar la màquina nugada en el carrer era una invitació al furt. He observat com les bicis, però sobretot els patinets elèctrics, sense regulació, han esdevingut una nova amenaça, especialment per culpa de les hordes de turistes superbs i maleducats (no tots, però molts).
El cotxe s’ha acabat per impondre, amb unes normes no escrites que són il·legals, però que ningú impedix: la doble fila, la invasió d’àrees de vianants, esquivar persones en els passos de zebra… La policia local (seguint instruccions polítiques) dona per a regular la València intramurs. Els barris estan desemparats.
La gran majoria som, al remat, xòfers i també vianants, però hem abdicat de la nostra condició humana primària i estem disposats, al volant, a deixar-nos arrossegar per la terrible faceta d’esclaus motoritzats que ja no respectem ni majors, ni xiquets, ni minusvàlids ni res.
La mobilitat és un gran repte del nostre temps molt més complex que pensar que la meua volguda bicicleta és la solució a tot. Segurament tota política de trànsit fracassarà si no apunta a humanitzar els Mr. Hyde que portem dins quan anem sobre rodes, encara que siga a pur de multes impietoses. El vianant ha de tornar a ser el centre neuràlgic de la ciutat. Aconseguir-ho és una decisió política. Aplicar la llei, l’únic camí per a frenar la voracitat del cotxe.
Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.
Maria Bravo és la llibretera d'Ambra, de Gandia, la mítica llibreria fundada per Pepa Ferrando ara fa 30 anys.
L’incendi de Campanar ens posa davant la qüestió de sempre: son tots els morts iguals?
Quin és el pes de les nostres decisions? Què seríem si no ens subjectara l’obligació de ser allò que som?