GRUPO PLAZA

el GALLIPONTER

Vicent Baydal escriu la crònica de València

Foto: KIKE TABERNER
| 02/10/2023 | 13 min, 16 seg

La Plaça de la Mare de Déu està atibacada de gent. Al voltant de la font monumental, enfront de la porta dels Apòstols, assentada sobre la bancada de pedra que hi ha just davant… I al caliu de la gentada, els captaires. Al costat de la font està Vicent Baydal, que, molt probablement, és  de tots els que estan allí el que més sap d'este centre històric de València. Un home que, en una estona parant l'orella, escoltant el que diuen els guies turístics, és capaç de detectar mentires vergonyants.

Vicent Baydal torpedeja l'aparell que em transcriu automàticament les entrevistes perquè vol parlar en valencià. I està en el seu dret, faltaria més, però després la màquina es torna boja amb les paraules que no reconeix i transcriu el que transcriu. Però el valencià és innegociable per a un abanderat de la llengua que tantes passions i odis desperta. Baydal és editor, historiador, divulgador i cronista oficial de la Ciutat de València. Ell i Francisco Pérez Puche, un veterà periodista, afí a Rita Barberá, que va ser director de Las Provincias, són els dos cronistes oficials.

No està remunerat, no”, riu Baydal, que parla molt i molt de pressa. Abans ens ha donat a triar diversos llocs pròxims a la plaça on trobar una miqueta de tranquil·litat per a parlar amb calma i hem optat per eixe xicotet jardí que hi ha apegat al Palau de la Generalitat. Vicent, que se les sap totes, conta que ací, construïda sobre eixe mateix solar, estava la Casa de la Ciutat, l'antic Ajuntament, però que fa un parell de segles, cap a 1850, en vore que estava fet una ruïna, van decidir enderrocar-lo.

Com això de cronista no està remunerat, ha de viure d'alguna cosa i, després d'un temps treballant a la Universitat Jaume I, darrerament s'ha centrat en Llibres de la Drassana, l'editorial de llibres en valencià que ha agafat impuls gràcies a la reeixida Noruega, de Rafa Lahuerta, Premi Lletraferit de Novel·la 2020. Quan es va vore en la cruïlla, sense a penes temps per a estar amb la seua filla, Bruna, prengué el camí dels llibres perquè sempre va tindre clar que no volia dedicar-se a la docència. “No m'agrada fer classe. Feia classes d'Història del Dret i també donava paleografia, ensenyava als alumnes a llegir els documents medievals. Era molt gratificant perquè en octubre els posaves un document del segle XIII i no tenien ni idea i pel gener ja es defenien. Però aplegava a casa i pensava que no volia dedicar-me a això. Arran del boom de 'Noruega', Drassana, tot i ser una microeditorial, es va convertir en un negoci viable”.

El valencià, marginat

Baydal va nàixer a València, però la seua família ve de Benissa. En 1977, els seus pares decidiren agarrar qui llavors era el seu únic fill, el germà major de Baydal, i els iaios i deixar la Marina Alta per a instal·lar-se en la gran ciutat. Ell ja va nàixer a València. Son pare va intentar prosperar amb un taller i un concessionari en Blasco Ibáñez, molt a prop del col·legi El Pilar, on les famílies de poder portaven els seus fills. I així, en eixe entorn, els pocs que parlaven en valencià, la llengua que havien aprés a sa casa, eren mirats com a poblerins. “Ací, casualitats de la vida, vaig coincidir amb Lahuerta, que els seus pares tenien un forn al costat, i al seu torn crec que ell va coincidir amb Vicente Barrera. En El Pilar s'amagava el valencià, i hi havia burles dels alumnes, la majoria de la classe alta valenciana, cap a qui l'usava, que solia vindre del poble. A mi em van criar en castellà, però amb 16 o 17 anys, gràcies a un professor de valencià i a un company que era de Benimaclet, ens van obrir els ulls a uns quants. A partir d'ací el vaig recuperar i, de fet, es va convertir en un dels 'leitmotivs' de la meua vida. Ara els meus pares estan molt contents que la seua neta, la meua filla, parle en valencià, tot i que ells n'hagueren interromput la transmissió”.

La família de Baydal no va ser l'única que va bandejar el valencià per complexos absurds. Va ser una cosa molt comuna en els anys 70 i  80. “En el segle XX el castellà es va convertir en la llengua de prestigi i, per tant, la que havia d'aprendre's. Tota la resta eren 'dialectes' que no servien per a res i els pares pensaven que facilitarien la vida als fills si només els ensenyaven el castellà. I això és una cosa que encara està ahí”.

Per sort, a vegades hi ha mestres que et marquen per a sempre, que t'ensenyen que hi ha altres camins, que recorden el que pot ser important. “A mi el que m'agradava era la història gràcies a un parell de professors que vaig tindre en el col·legi: Teresa i Toni Casaña. Amb ells vaig entendre que la història servia per a explicar el que jo no entenia del món”.

No es pot culpar uns pares que deixen el poble per a anar a la ciutat per intentar donar-li la millor educació als fills. I ací està la raó per la qual els van educar només en castellà i per la qual quasi van obligar a Vicent, el menut, a estudiar Dret, tot i que li apassionava la Història. Des de fora pot paréixer un error, però no degué ser fàcil canviar Benissa per València en els anys 70, arribar a un lloc on no coneixes a ningú i on arribes a sentir-te com un immigrant, començar en un taller de cotxes i canviar-se després a una administració de loteria, la número 7, Loteria La Ferradura, com marcaria la tradició familiar. “Som de família lotera. Ma mare també es va dedicar a açò, com mon tio, un germà del meu iaio … I ara que els meus pares s'han jubilat, també el meu germà”.

Este historiador veu amb pessimisme el futur de la llengua. “Per una qüestió d'estructura sociopolítica i, sobretot, demogràfica, el valencià està condemnat. Ací parlem valencià perquè en temps de Jaume I, quan va expulsar als musulmans, van vindre un 65% de catalans i un 30-35% d'aragonesos i castellans. Per eixa majoria demogràfica, els aragonesos van acabar parlant la mateixa llengua que els catalans i es va formar el valencià. Però ara, des de fa uns vint anys, estem en una situació inversa: un 60-65% dels valencians parla castellà a casa i un 30-35%, valencià. Crec que estem en un punt de no retorn”.

La seua filla i Tosca

Baydal intentà canviar el rumb de la seua història familiar amb la seua filla Bruna, que, segons explica, és un nom que en castellà significa morena. Vicent i la seua dona no tenien molt clar quin nom posar-li, però un dia, durant una estada a Anglaterra, van anar a l'òpera a vore Tosca i durant l'ària "Recondita armonia" van sentir en veu del tenor allò de "È bruna Floria, l'ardente amant mia" (És bruna Floria, la meua ardent amant) i llavors es van mirar i van comprendre que Bruna era el nom...

Aquell jove va aguantar un any en Dret. Després, fart, es va plantar. Això sí, es va matricular en Història amb la idea clara, des d'un principi, d'acabar lluny de les aules. “Jo volia ser historiador i, durant la carrera, vaig saber que era possible. Treia molt bones notes, tot i que el primer any va ser un desastre perquè estava una miqueta dispers, però en el segon em vaig posar les piles i, entre tercer i quart, un professor em va dir que estaven buscant un becari per a la creació del Museu d'Història de València, que està a Mislata. Em vaig incorporar com a becari, però després em van contractar i vaig estar un any i mig treballant amb ells. Eixa va ser la gran base, amb 21 anys, del meu coneixement sobre València. Em vaig amerar de tota la bibliografia possible. Va ser un màster abans d'acabar la carrera. I després, quan es va inaugurar en 2003, vaig tornar a la carrera, vaig demanar una beca Sèneca i vaig sol·licitar anar a Barcelona perquè volia treballar en l'àrea de medieval i a València no era possible fer tal especialització”.

Tant li va agradar Barcelona que la seua parella de llavors es va mudar allí amb ell i, després d'acabar el quint any acadèmic, va entrar en el CSIC gràcies a una beca predoctoral. Ací es va fer expert en fiscalitat medieval i va estudiar com es va construir el sistema fiscal valencià entre els segles XIII i XIV. “Va ser una tesi de 1.500 pàgines que em va portar set anys, fins a 2011. En aquell interval també vaig treballar en el Museu d'Història de Barcelona per a estudiar la correspondència municipal de Barcelona, una cosa que vaig aplicar després a València. Ací veies que tenien moltes més competències que ara i parlaven amb el papa, l'emperador o amb qui fora. També em vaig fer expert en paleografia (la ciència de l'escriptura i dels signes i documents antics)”.

En 2011 va acabar (i va llegir) amb la tesi i amb l'amor. Havia arribat el moment de deixar sa casa enfront de la mar de la Barceloneta. Però va aparéixer una nova amant, qui sap si morena i ardent, i se'n va anar amb ella, una xica brasilera, a viure a Sevilla, on aquella medievalista preparava la seua tesi doctoral sobre Alfons X el Savi. Un any i mig, entre 2011 i 2012, en el centre de la ciutat de la Giralda i la Torre de l'Or. Anava posposant-se el retorn a casa, que encara tardaria perquè aleshores va rebre una beca per a anar a Oxford per a fer una investigació comparativa sobre la creació de les distintes institucions a Europa. Encara abans de volar per damunt dels cingles blancs de Dover, Baydal va conéixer la que seria la mare de la seua filla.

Alguns turistes es colen pel jardí i aprofiten els bancs de ferro forjat per a prendre's un descans. La bellesa d'este racó, quasi un recés de pau enmig de la voràgine del turisme, queda enlletgida per unes enormes bosses de fem que sobreïxen de les papereres de ferro que hi ha repartides pel jardí. Per fora, al principi del carrer Cavallers, passen els ramats de visitants en free tours que desemboquen irremeiablement en la plaça de la Mare de Déu. De fons se sent la melodia dels músics de carrer que perseguixen la caritat del viatger.

La seua vida a Oxford

Abans de totes aquelles mudances, en 2007, en el temps dels blogs temàtics, Vicent Baydal va desplegar tot el seu coneixement i les seues idees sobre la llengua i altres assumptes en Vent d Cabylia, un portal que li va donar una mica de popularitat a l'historiador valencià. “Els blogs van ser una manera de connectar-nos entre els qui estàvem interessats en el valencianisme i la cultura valenciana. Ací vaig conéixer els meus socis de la revista Lletraferit i Llibres de la Drassana. I vaig vore que interessava la divulgació històrica. Jo volia divulgar la història de València i que arribara a la gent”. Hui eixa divulgació circula sobretot per les xarxes socials, on té molts seguidors, on els haters el matxaquen per les seues idees i opinions sobre el valencià.

El divulgador, després de passar per eixe brollador de coneixement i avorriment que és Oxford, on vivia en casa d'una dona major, va tornar a València en 2015. Era el moment de resignar-se a la universitat a canvi d'una nòmina, però també el de llançar la revista i l'editorial al costat de Felip Bens i d'aprofundir en la seua labor com a divulgador.

Foto: KIKE TABERNER

Un músic toca la seua guitarra espanyola amb els concordes, una mica més pausats, de "Bohemian Rhapsody", de Queen. Li faig un gest a Baydal per a assenyalar-li la gentada que es mou per fora. L'historiador arrunsa els muscles, com resignat per l'allau de turisme que està agranant la ciutat a la velocitat d'una glacera. “Jo vull fer un llibre que es titule 'Visca València, avall el turisme!' Però ningú s'atrevix a fer-lo. Tots ho veem com una cosa inevitable. Molta gent viu d'això, però ens aboca al desastre. El periodista Vicent Molins sovint explica els casos de Lisboa i Barcelona en què el turisme destruïx les ciutats. És un desgast molt intens i molt ràpid que és perjudicial per al teixit urbà i social. S'ha de prendre una decisió política com més prompte millor”.

Ell viu a Ciutat Vella i ho patix especialment, però no vol fugir. Vicent pensa que el Carme, Velluters o Seu-Xerea són barris que encara tenen vida pròpia. Per això resistix i baixa quan pot al Mercat Central. També li encanta fer de cicerone amb els amics que visiten la ciutat. Per a ells té històries fascinants que molts valencians, la majoria, desconeixen. Per a alguna cosa és cronista oficial de València des de 2021.

La funció principal dels cronistes, explica, és la de fer una memòria de la ciutat cada any. El seu model és Manuel Sanchis Guarner. “El seu llibre 'La ciutat de València' continua estant vigent i continua sent el bàsic de la ciutat. A Sanchis Guarner tot el món el considera cronista de València, però no el nomenaren per la Batalla de València, on, tot i que era més valencianista que ningú, el van col·locar en el bàndol catalanista. Per a mi ha sigut el gran historiador de València durant el segle XX”.

Foto: KIKE TABERNER

A la seua filla també li conta històries mentres van de passeig per Ciutat Vella o l'Eixample. La xiqueta escolta avorrida i quan ja n'està farta li diu que és un pesat. Son pare es resigna i continua caminant al seu costat mentres parlen de coses més mundanes. A canvi, cada dia, el seu Instagram i el seu Twitter (ara X) reben nombroses consultes de ciutadans curiosos. “No em dona la vida per a respondre a tots, ho lamente. Però m'alegra el seu interés perquè som grans desconeixedors de la nostra història. Per això, tot i les crítiques recurrents, jo valore molt a la família Roig, uns dels pocs mecenes valencians de l'edat contemporània que han girat els seus ulls cap a València. Allò normal era anar-se'n a Madrid i invertir-ho tot allà. Ells han recuperat edificis històrics. És un canvi de paradigma entre les elits valencianes”.

Vicent Baydal s'alça del banc i se sorprén que els arbres que l'envolten, d'una grandària considerable, siguen tarongers. No ho sap tot… Després enfila pel carrer Cavallers i camina entre els turistes amb les seues sabatilles verd menta de Morrison. Està prop de casa. Este és el lloc que ha triat per a viure després de passar per Sevilla, Oxford  Cambridge o la Barceloneta. Diu que ja no es mou de València, la seua ciutat. Per a alguna cosa és el seu cronista.

next