Vivenda: el camp de batalla on l’esquerra se la juga

VALÈNCIA. Este dissabte una manifestació recorrerà els carrers de València per demanar solucions al problema de l’habitatge. La societat civil comença a mobilitzar-se a València i arreu de l’Estat espanyol davant d’una situació que s’ha tornat completament insostenible per a bona part de la ciutadania que es veu abocada a la precarietat més absoluta, derivada de la impossibilitat d’accedir a una vivenda en unes condicions materialment viables. 

La pujada sostinguda dels preus del lloguer, especialment a les grans ciutats, ha portat a moltes persones a viure una realitat cada volta més precària. No és una qüestió purament econòmica: l'habitatge afecta directament la qualitat de vida i els drets socials, al lloc de residència o a la salut mental, entre d’altres. Però, com és que este problema ha anat creixent sense que les forces polítiques, especialment des de l'esquerra, hagen estat capaces de revertir-lo o, almenys, pal·liar-ne els efectes? La resposta és complexa però la realitat apunta cada volta més cap a dues dinàmiques entrellaçades: la desafecció cap als partits d'esquerres i l'augment d'un discurs reaccionari i neoliberal que està aconseguint, arreu del món, capitalitzar el malestar social.

Una esquerra sense respostes contundents

Durant molts anys, l'esquerra ha fet bandera del dret a l'habitatge com a part del seu ideari polític. S'han proposat mesures com la regulació dels lloguers, l'ampliació del parc d'habitatge públic o la protecció dels llogaters davant els abusos dels propietaris. No obstant això, la realitat ha estat menys esperançadora: les mesures, quan s'han aplicat, sovint han estat tímides, insuficients o diluïdes per les pressions del mercat i els lobbies immobiliaris o han estat, directament, anul·lades pels Tribunals de Justícia. Això ha provocat una frustració creixent entre aquells sectors de la població que tradicionalment confiaven en l'esquerra per resoldre problemes estructurals com este.

A més, el posicionament del PSOE en esta qüestió, generalment partidari de mesures que afavoreixen als propietaris – com l’última ocurrència dels 250€ d’ajudes al lloguer jove – ha impossibilitat la contundència per part dels governs progressistes integrats per este partit. Els partits i moviments d'esquerres sovint han caigut en disputes amb els socialistes que han fet perdre el focus de les lluites socials més urgents. Esta incapacitat per oferir una resposta clara i decidida, en l’habitatge com en altres qüestions on no s’han apreciat canvis o millores significatives, ha desinflat les esperances de molts votants, que veuen com el preu del lloguer continua augmentant mentre les propostes polítiques queden atrapades en la burocràcia o en els equilibris institucionals.

El discurs neoliberal aprofita el descontent

A mesura que la ciutadania observa la inacció dels partits d'esquerres, el discurs neoliberal guanya terreny. 

Este discurs, que promou la liberalització del mercat de l'habitatge, la reducció de la intervenció pública i la sacralització de la propietat privada, ha aconseguit posicionar-se com l'alternativa, fins i tot per a sectors que tradicionalment haurien rebutjat estes idees.

L'augment del cost de la vida, juntament amb l'explosió dels preus del lloguer, ha creat un sentiment de desesperança que les dretes han sabut capitalitzar. La retòrica de la responsabilitat individual, que promou solucions com l'estalvi personal, la compra d'habitatge com a inversió i la desregulació del mercat per "facilitar" l'accés a l'habitatge, s'ha convertit en una narrativa atractiva per a molts ciutadans que se senten abandonats per les polítiques tradicionals d'esquerres.

Alhora, la dreta mediàtica ha estat capaç de reorientar el focus del problema de la vivenda cap al fenomen de l’okupació, fins al punt, que un gruix de la població té més por de que li okupen la casa quan baixa al comprar el pa que del fet, molt més probable, que l’augment de preus acabe abocant-lo a una situació de pèrdua de la pròpia vivenda per augment de preus del lloguer o d’hipoteques.

Un altre dels triomfs de l’aparell mediàtic dretà, menys evident però molt més perillós, és el d’haver aconseguit que el xicotet propietari – posem per cas una família que té primera i segona residència i un pis per llogar – se senta emocionalment i aspiracionalment més identificat amb els interessos dels fons voltor nord-americans o dels grans tenedors de vivenda que amb els interessos de la seua pròpia filla que amb dos treballs no arriba per pagar un pis compartit si no és amb ajuda de la família. Normalitzant-se així la precarietat i el desclassament. 

El discurs neoliberal es presenta, ja no només com una sortida pragmàtica davant la crisi de l'habitatge, sinó com l’única i inevitable. Això, al seu torn, reforça la idea que el mercat és l'única força capaç de solucionar el problema, relegant l'Estat a un paper passiu i justificant l'augment dels lloguers com una conseqüència inevitable de la "llei de l'oferta i la demanda".

El risc de la desafecció: cap a on va l'electorat?

La desafecció als partits d'esquerra per la seua aparent impotència per resoldre la crisi de l'habitatge no només alimenta el discurs neoliberal, sinó que genera una desconnexió cada vegada més gran entre els ciutadans i la política en general. No és sols impotència i frustració: la manca de solucions per l’esquerra genera la sensació generalitzada que l’ideari progressista és, simplement, irrealitzable. Este és l’element realment alarmant, la inacció continuada de governs progressistes en temes clau provoca que els governs progressistes siguen percebuts com inútils i els programaris d’esquerres utòpics i desfasats. 

Tot açò té conseqüències greus per a la democràcia: quan la gent deixa de creure en la política com a eina per transformar la seua realitat, és més fàcil que caiga en l'abstencionisme o en el suport a alternatives populistes i regressives que prometen solucions ràpides però sovint contraproduents.

És urgent, per tant, que les forces progressistes es replantegen la seua estratègia de fer de comparsa en governs immobilistes on es retalla fins l’asfixia el seu horitzó d’acció. Han de deixar de banda els discursos buits i les polítiques a mig camí per afrontar el problema de l'habitatge amb la contundència que requereix. Això passa per atrevir-se a enfrontar-se als interessos immobiliaris, per ampliar el parc públic d'habitatges i per apostar decididament per la regulació del mercat.

En definitiva, si de veritat ens creiem que l'habitatge és un dret, i no un luxe, s’ha d’actuar en conseqüència. Sinó, l’esquerra continuarà perdent terreny davant un neoliberalisme que es presenta com a l'única opció viable en un context de descontent social creixent. Crec que no exagere si dic que la batalla per l'habitatge és, en el fons, la batalla pel futur de la justícia social a Espanya.