Amb els anys he aprés a fruir dels congressos. No és que abans, de jove, no m’agradaren: sempre m’ha seduït l’oportunitat de coincidir amb les companyes i els companys que comparteixen amb mi ofici, curiositat i sensibilitat en l’àmbit de la filologia. Trobe que és un luxe impagable l’oportunitat de conèixer-los personalment i travar-hi amistats, confiances, complicitats. Però amb l’edat —vull dir— més enllà del pur i estricte regal de la socialització, he aprés a assaborir d’una manera especial el contingut de les diferents ponències, taules redones i comunicacions que integren el programa d’una qualsevol trobada acadèmica. Per això aquesta setmana m’he sentit raonablement feliç: perquè he tingut l’oportunitat de participar, des del dimarts i fins avui mateix, en el XX Col·loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (AILLC) a Poznań (Polònia).
I perquè, al goig de retrobar-me amb col·legues estimats de diferents universitats europees, aquests dies he pogut afegir l’inefable plaer de sentir-me estimulat per informacions, reflexions, nocions, referències, anàlisis, dubtes, documents i idees que d’una altra manera difícilment hauria pogut conèixer. Sí: ja ho sé que tot això —informacions, reflexions, nocions, referències, anàlisis, dubtes, documents i idees— es pot consultar còmodament des de casa per mitjà de la pantalla del mòbil o de l’ordinador. Però no és igual: la sensació uterina d’atendre presencialment, relaxadament, amb moltes hores per davant, les explicacions d’aquesta investigadora o d’aquell altre estudiós sembla com si em volguera retornar als anys d’estudiant en la Facultat, en què la vida era una festa d’aprenentatges i el destí semblava disposat a atendre tothora el vell prec de Kavafis en el viatge a Ítaca. "Anar a ciutats per aprendre dels qui saben"...
La qüestió és que, entre els molts conceptes que aquests dies he vist manipular en mil i un discursos acadèmics, n’hi ha hagut un que se m’ha revelat especialment suggeridor i que no ha deixat de rodar-me pel cap amb obsessiva recurrència durant tota la setmana: el d’ucronia. El va fer servir en la ponència inaugural el professor Víctor Martínez-Gil, parlant de "La construcció literària de la irrealitat: ucronies i metàfores de decepció". Com és sabut, el terme ucronia va ser concebut per analogia al d’utopia (de Thomas More), i apel·la a mons irreals, únicament possibles en la imaginació humana. Si una utopia és un "no-lloc" o "lloc inexistent" on resulta possible de fantasiejar societats i formes de vida perfectes —òptimes, felices, ideals—, una ucronia és, paral·lelament, un "no-temps" o "temps inexistent" on resulta possible d’imaginar mons alternatius als que la realitat històrica ha anat construint.
Segons sembla, el terme ucronia va ser encunyat pel filòsof francès Charles Renouvier en l’obra Uchronie: L’utopie dans l’Historire, de l’any 1857, i serveix per a designar un gènere literari fantàstic en què la trama narrativa discorre per un món fictíciament desenvolupat a partir d’un punt del passat en el qual un determinat esdeveniment històric succeeix de forma diferent a com va ocórrer en la realitat. És allò de «què hauria passat si...» Perquè els relats ucrònics especulen amb suposades realitats alternatives desenvolupades en línies històriques imaginades a partir de moments històrics més o menys importants que són especulats d’una manera alternativa a com van passar en realitat. Aquest moment de separació entre la història real i la història inventada en una ucronia es coneix com punt de Jonbar o punt de divergència. I alguns exemples comunament recreats en obres ucròniques podrien ser: "Què hauria passat si Hitler haguera guanyat la Segona Guerra Mundial?" ."Com hauria sigut el món si Napoleó haguera s’haguera imposat en la batalla de Waterllo al juny de 1815?". "Com seria el nostre planeta si els dinosaures no s’hagueren extingit?". "Com hauria estat l’aventura espacial si els soviètics hagueren arribat a la lluna abans que els nord-americans?". Etc.
Doncs bé: la bona qüestió és que he hagut de vindre a Poznań per a caure en el compte, de la mà del referit historiador i crític literari Víctor Martinez-Gil, que la primera novel·la ucrònica de la literatura universal (molt anterior a inventar-se’n el concepte al si de la cultura francesa, redactada quatre segles abans de la publicació el 1836 d’un dels llibres que sovint s’han considerat pioners del gènere, Napoleón et la conquête du monde 1812-1832: Histoire de la monarchie universelle, de Louis-Napoléon Geoffroy-Château), és, precisament —d’una manera claríssima!—, el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Perquè, si bé es mira, en la ficció de Martorell es produeix un punt de Jonbar "de manual" quan, en la trama de la narració, s’especula tot un món ucrònic en què el cavaller Tirant, al capdavant d’un gran exèrcit que mai no es va arribar a organitzar en la realitat històrica, aconsegueix salvar l’imperi Romà d’Orient per a la cristiandat: a pesar que, tanmateix, com és sabut, quan Martorell va redactar la seua obra (entre 1460 i 1464) ja feia anys que Constantinoble havia caigut irremissiblement en mans del turcs (1453).
Al capdavall, per a això —diria— serveix la literatura, entre moltes altres coses: per a viure, en la que tenim, altres vides de propina. Per a experimentar mons, sensacions, fets, idees, emocions i quimeres que no són possibles en la realitat nostra de cada dia, però que ens permeten d’eixamplar els dominis de la realitat amb nous horitzons que —irreals, impossibles, insòlits o fantàstics— no per inabastables deixen de ser útils per a pensar i repensar la nostra experiència. També, per a prendre consciència —ni que siga en un congrés a dos mil cinc-cents quilòmetres de casa— que les lletres valencianes de la tardor medieval van aportar a la complexa simfonia de la universalitat una nova i suggeridora manera d’imaginar el món més enllà de la realitat: fora de la història, fora del destí, fora del temps. O, fins i tot, per a sospesar, en dies de raonable felicitat, la precària i quimèrica idea que, segons com, potser el temps és mentida —una pura il·lusió de l’esperit— i la nostra vida (el conjunt de totes les nostres vides) no passa de ser una incerta, insòlita, fútil, improbable, irreal, inefable, meravellosa, fantàstica, prodigiosa ucronia.