12 setmanes entre la distòpia i l'esperança

Amb esta en són dotze, les columnes de Parèntesi. I fins ací. Durant les primeres setmanes de l’estat d’alarma n’eren molts els qui confessaven que a penes tenien capacitat de concentració, encara que els sobrara el temps; necessitaven devorar informació, permanentment. Era el reflex d’una ànsia inevitable per a que finalitzara el malson de l’excepcionalitat i la vida tornara a ser com abans del confinament estricte. Només uns pocs valents, al principi, assumiren que allò era real i que canviaria les nostres vides. Hui no queda ningú que no ho pense. Alguns intentàrem comprendre la situació per a explicar, com més honestament millor, què passava. Personalment vaig llegir centenars d’anàlisis i informacions des de les òptiques més distintes. Ho intentàrem. Era i és complex i difícil. Això ha sigut Parèntesi estes dotze setmanes inoblidables: una finestra per a comprendre; un ansiolític, fins i tot, a voltes. Això ha volgut ser, almenys.

La Covid-19 ha recordat l’afonament de les torres bessones de Nova York, l’onze de setembre de 2001. Per l’impacte, per la sorpresa, per la transcendència i per les conseqüències. Tots tenim aquell dia en la memòria. Jo aní a dinar a ca ma mare i la trobí pegada al televisor, absorta, hipnotitzada. Quedí bocabadat, també. Per les imàtgens i per la temprança d’Ana Blanco. Per la successió dels esdeveniments. Era dimarts. Eixe dissabte en Babelia Enrique Vila-Matas escrigué un article memorable que ens ajudà a recuperar el ritme cardíac, a descartar la tan temuda distòpia.

En aquell moment i també ara, esta és una de les primeres coses que em preguntí, a les que tractí de donar resposta: una distòpia? No. Rotundament. Però era precís que el pas dels dies ho confirmara perquè el virus no ho era, però alguns dels comportaments polítics, socials i mediàtics que han anat enfeltrint-se en el nostre quefer quotidià sí que ho pareixen. Ja em diran, si no, de la ment de quin guioniste de sèries hauria sorgit un personatge com Donald Trump, per exemple.

El drama nord-americà, al bell mig de l’èxit econòmic, supera un altre clàssic, que sí hem vist i llegit en moltes distòpies: individus polaritzats de forma creixent, en les seues relacions amb els altres i en les seues conviccions més íntimes. Qui podia imaginar que, després de la Guerra Freda i amb la globalització, tornaríem com un tro a instal·lar les relacions internacionals en la sospita, la maganxa, la falta d’empatia i la insolidaritat? Qui podia imaginar, després del segle XX de les calamitats, que oblidaríem tan de pressa tantes lliçons bàsiques?

Les distòpies no han aplegat, però estem davant de grans reptes globals que ens poden abocar a l’abisme: crisi climàtica, col·lapse ecològic, pandèmies, totalitarismes. Alerta perquè el còctel que va covant-se sí que ens pot portar a la més indesitjada de les distòpies. Molts altres indicis, però, ens alimenten l’esperança que altres criteris de sostenibilitat s’obriran camí, amb rotunditat i sense concessions.