VALÈNCIA. Avui, mentre llegiu aquest article, heu dormit seixanta minuts menys. Ha entrat en acció el nou horari d’estiu. Un avançament d’hora amb controvèrsia arreu d’Europa. A la primavera, i a la tardor que endarrerim, és un recurs fàcil de reportatge a pes del telenotícies. Una recurrent conversa d’ascensor o xarrameca a la cua del forn. Els meridians controlen el tema. La Terra, pobra, està dividida pels fusos horaris, en tenim vint-i-quatre. Tots ben numerats de 0 (temps des de l'Europa Central) a +12 en direcció Est i a -11 en direcció Oest.
Segons on ets, el rellotge domina d’una manera o d’una altra. Alerta, ací no: a molts de nosaltres ens agradaria recuperar la franja horària que pertoca per localització geogràfica i sobretot per oblidar una sinistra decisió. Un fus manipulat i no per carambola. L’explicació és ben coneguda i fa blasfemar quan es coneix, ofèn de valent! Franco, l'any 1942, va “represaliar” el fus horari de Greenwich que, per cert, passa pels termes d'Ondara i de Castelló. I ho va fer imposant l’hora de Berlín, la de l’Europa Central per simpatia amb Hitler. Tots dos, uns bons camarades, anaven de bracet. Busques i agulles a cop de corneta (GMT+1:00), a les ordres d’aquella veu aguda com de NO-DO, d’un milhomes fet a escala. Una mena de Madelman, el ninot-home articulat i rèplica dels americans G.I. Joe que volien superar, en versió masculina, a l’arxifamosa Barbie. Al decorat mesetari, de carn i os, teníem la “figura” en acció feixista i amb uniforme de Generalíssim. Els maldemans disposaven d’un atapeït fons d’armari (probablement el del Pardo el tindria més abarrotat) amb tota mena de complements que feien furor entre els nens del segle passat, fascinats per la parafernàlia militar. Els ninots articulats de “l’operació” Madelman feien 17 cm d’alçària. Ara ja han complert 50 anys sense créixer ni un pam! “Senyor, sí, senyor”! L’empresa que va inventar aquesta joguina, Exin, va tenir renom entre els xiquets d’una època amb tenebres horàries. Afortunadament per a les seues joves neurones els productes estrella n’eren l’Scalextric, el Cinexin, l’Exin Castillos, el Tente... Qui no ha deixat passar les vesprades, sense importar horaris, muntant i desmuntant edificacions, fent de pilots de carreres i organitzant escuderies, venent entrades i aposentant la família al cinema d’animació domèstic?
Europa diu que vol el mateix horari a l’estiu i a l’hivern, però la cosa, com gairebé tot a la vida, és difícil. Ho tenim pelut. Veurem què passa el 2021, la data límit marcada per Brussel·les per treure’n l’entrellat. En aquesta part del món el comitè d’experts seleccionats pel president espanyol, Pedro Sánchez, tampoc no arriba a cap conclusió. Damunt, ací l’assumpte encara es complica més perquè el fus horari no és el que ens correspon. La pregunta a fer-nos seria: com és que un dictador encara governa les hores a un Estat democràtic? Com és que tants anys després, i a punt de ser exhumat el seu cadàver, el tema busques i rellotges no s’ha conclòs? A què esperen? Van a cabasset per hora. Lentitud i parsimònia, més de mig segle, per ajustar democràticament l’hora. Quina hora és? Tard, massa tard! Cap president del govern espanyol s’ha atrevit. Per què? On és el misteri? El tema és com una berruga d’aquestes que no varien amb el pas del temps. Ni dermatòlegs, ni dirigents s’atreveixen a tocar-la. Avui tornem al desconcert horari. L’aposta semblava clara, la immensa majoria dels europeus, vora a un 80%, no vol cap canvi d’hora, però de moment l’alteració és obligada en tots els fusos horaris. Ja sabeu: a les tres seran les quatre (a la primavera) i a les quatre seran les tres (a la tardor). Canvi de velocitat i de revolucions al dia a dia. Els bioritmes ballen al compàs del temps perdut o guanyat.
L’energia es posiciona en “mode” vidriola amb aquest canvi? Estalviem? Aleshores la substància i la intensitat del consum dependrà de la nostra geolocalització? Un lituà encén el llum igual que un grec? L’aire condicionat bufa de la mateixa manera a Cornualla que a l’Alfàs del Pi? L’activitat diària és impossible que siga igual. Els costums adquirits al llarg dels segles no s’alteren amb una hora amunt o avall, tenen poc a veure amb el moviment de busques, amb el trastorn de la son. Els maldecaps, les preocupacions, els neguits, no s’immuten ni un segon. N’hi ha per temps, n’hi ha per dies.
Ací vetlem més que ningú, anem al llit ben tard, som únics. Dinem a les tantes i sopem a l’hora del ressopó. Qui dimonis dorm vuit hores com recomana l’OMS? Conciliar la vida en majúscules, amb els cinc sentits, és ben difícil a aquesta part d’Europa del sud, gratant Àfrica. Sortim a la llum solar o a la dels fanals i la cara de pomes agres delata els malhumorats en qüestió de segons. El cronòmetre de l’enuig i de la insatisfacció no enganya, el cansament horari passa factura. Empipats com una mona a totes hores. El ritme circadiari està implicat al procés: la biologia interna d’homes i dones té paràmetres emocionals equiparables? Amb l’acció dels fenòmens exteriors, els dos sexes segueixen per igual l’alternança dia-nit? Dansen 24 hores en paral·lel? A qui afecta de cap a peus? A més llum del dia, més feina?
Civilitzem horaris. Obrim de bon matí la persiana, anticipem de vesprada el tancament. Racionalitzem, compatibilitzem, fem-ho fàcil. Conciliem la vida, totes les vides. Ni fusos antidemocràtics ni romanços, no cremem la llum. Perseguim un senzill i autèntic rellotge de sol, que ens prescriga els dies. Europeïtzem la rutina, desplacem-nos al ritme de la llum natural. Sincronitzem-nos. Avancem el prime time personal. Donem temps al temps. Sumem minuts a la vida.
