A granerades

VALÈNCIA. De vegades la personalitat és mutant expressament. Les ànimes canviants, oportunistes, amb tendència a fer aquest procés, pertanyen a un subgrup àmpliament representat en qualsevol districte de la ciutat. Ningú no creu que el canvi climàtic provoque aquesta mena d’alteracions del comportament, això no s’ho empassa ni Cristo. Les pseudovirtuts, els sentiments simulats, remenen la batuta en infinitat de circumstàncies. Els humans, interessadament egoistes, fan el “Tour del profit” al peu de la lletra. Una carrera estratègicament dissenyada per tal de superar les diferents etapes, per treure guany de tot amb vanitat, sense por ni vergonya. En els darrers anys, amb el govern nouvingut, i amb un posat “mudadís”, molts de nosaltres hem vist de prop aquesta previsible metamorfosi. Busquen remenar la cua en el trajecte social del país, al terreny que sempre han ignorat. El seu lema és fàcil d’intuir, “les garrofes cal buscar-les sense escrúpols”. Indubtablement els llepaires besen el cul de qui faça falta. Aprofiten l’avinentesa per fer la cort a les noves circumstàncies. Sembla que hagen mamat consignes que no s’han cregut en la vida, quan minimitzaven, fins i tot escarnidors, qualsevol moviment social. Ara reivindiquen tendències politicosocials-lingüístiques-terrenals quan mai no s’han pronunciat ni en veu alta ni en la intimitat. Ni “un mut i callosa que ve la rabosa”, una expressió sense cabuda en el seu anterior vocabulari bàsic. Ni piu, silenci.

Que els nous governants no tinguen coneixença, ni molta memòria, beneficia les eminències de la farsa, de la vida adulterada del truà, dels galifardeus. Els individus amb una metamorfosi hipòcrita, espavilada i mesquina, es presenten contínuament en qualsevol sarau, gastant aires, fent-se veure. Funcionen al ritme desvergonyit que marquen els euros. Aquestes figures solen tenir una erudició-esponja de pacotilla (Google, una mica d’ací i d’allà, d’uns i d’altres) llevat d’algun monotema, ben après, que els salva de la inutilitat absoluta. Els enganyadors són l’aliment dels egòlatres ignorants. Els aduladors no podrien sobreviure si no fos per gent disposada que l’afalaguen de mala manera. Els hipòcrites necessiten les signatures dels qui els subvencionen una estona la vida, d’aquells que els permeten camuflar el llautó. Aquesta espècie enganyosa es detecta a qualsevol hora, ja que l’autotransmissió per seqüències del “novíssim” perfil, el dels llargs de llengua, de pell gruixuda, facilita descobrir què hi ha sota la seua aparença fraudulenta. Diuen les boles en directe o els sacs de mentides en streaming. 

Les mudes estan a l’ordre del dia. Al capdavall, tot se sap. Cada dos per tres es trenca l’embolcall original per adaptar-se a la nova aparença, la que possibilita posicionament, la que implica pilotada esperant surar. Farem un símil. Fiquem el nas en la vida del comerciant Gregor Samsa, protagonista de “La Metamorfosi” de Franz Kafka. Vigilem les seues inquietuds entre teles, el patiment de fer tard a la feina, la família... Observem la seua transformació, de la nit al dia, en insecte indefinit enfilant-se per les parets. No farem sobredosi de psicologia, ni qüestionarem, ara mateix, la injustícia, la incomunicació, l’egocentrisme, l’aïllament, la incomprensió, la discriminació, l’absurd... que pateixen les persones. Abandonem la visió existencialista d’aquesta al·legoria, la confrontació dels individus davant un món que aclapara i ens llança a la cuneta, que es desfà dels “insectes” a granerades, pobre “Gregori”. Traslladem-nos a l’espai físic del mediterrani, al de l’habitació-ciutat de València. Al Die Verwandlung (així es diu el relat de Kafka) de la nostra “vida domestica”, de la política territorial. Veiem com les transformacions protagonitzades pels farsants del moment són òbvies i profitoses en l’escenari de la relació social, amb una comunicació vehicular encertada o no. Les alteracions fictícies dels nous “comerciants” engalipadors (amb ells mateixos i amb la resta) il·lustren com viuen a una realitat maquillada, amb música ambient de violí o de dolçaina. La barreja de mediocritat, fanfarroneria, mentida, trampa i supèrbia invertebrada, ha creat uns “insectes” endèmics que no tenen nom al catàleg entomològic valencià.

L’home modern sempre s’enfronta als grans canvis en aquesta societat burocràtica al ralentí; la que tarda anys i panys en avaluar la solitud, la dependència dels grans, la salut mental... Som a l’època del “ja en parlarem” quan res no esdevé. Les persones, en aquest temps d’agitació, xoquen amb l’autoritat establerta, embotida d’interpretacions sospitoses, absurdes, nefastes, perverses, kafkianes... Vivim modernament deshumanitzats entre polítiques de deliris i butxaques foradades amb diners aliens. La fal·làcia que ens enverina és un insecticida que no fa efecte entre els embolicadors perquè els adulteradors del terreny són sempre els que medren. Conflictes de tota mena vesteixen la ciutat que individualitza, que aïlla sense respecte, amb desesperança.

Els giracamises metamorfosegen, amb la seua opinió ondulant, el perfil urbà. Canvien d’ideologia, d’amistats, de menjars, de costums, de vocables... Els giracasaques s’abillen segons la conveniència. La classe política s’alimenta d’aquests camaleònics ciutadans on la ideologia es manifesta segons l’interès. La meta: aconseguir consolidar un espai propi sense compunció, de campionat. Els nous interessats, en veritat, són peces de tots els temps, impostors atemporals. No són melindrosos si els deixen figurar, si poden consumar l’enganyifa. La realitat local, tan contemporània, no s’allibera d’aquests individus interessats en la seua mentida, en el benefici propi. És la metamorfosi a la valenciana, la d’una ciutat que esclata i muda a gust dels engalipadors, dels xarlatans, de l’egoisme farsant enfront del benestar, dels interessos “ocults” dels impostors que fan negoci. Jugant brut, els mesquins treuen partit. Adulteren hipòcritament la realitat i el sentiment. Sempre agranant cap a casa.