Hoy es 30 de noviembre y se habla de COOPERATIVA AGRÍCOLA ANIVERSARIO VP poesía cd castellon

el fotoperiodista inaugura una exposició a castelló

Alfons Rodríguez: "Les ONGs no han de donar veu a Àfrica, ella ja la té. Sols hem d'escoltar-la"

'Indestructibles' s'inaugura oficialment aquest dijous amb la vista del fotoperiodista, qui realitzarà a les 19 hores una presentació i visita guiada de l'exposició

17/02/2021 - 

CASTELLÓ. Giovana somnia amb ser cantant. Des que l'energia solar va aplegar al poble pesquer de Monte Trigo, en Cap Verd, el seu oncle posa totes les vesprades la ràdio i inunda de música sa casa. Un fet que a aquesta xiqueta de 12 anys, a la qual el món sols li ofereix ser ama de casa, li ha canviat un poc la vida. Almenys, a com ella se l'imagina. També, en Gambia, on els drets de les dones avancen a poc a poc, la jove Hawa està treballant per convertir-se en fotoperiodista. Anhela una professió històricament masculina, però no li fa por, accepta el repte. Mentrestant, ben diferent és el dia a dia de Margaret, que per a ella no té somnis. La jove va ser obligada a casar-se als 13 anys amb un home que dobla la seua edat. "Sé que no tornaré a jugar", lamenta. La seua sobtada expulsió de la infància va aplegar amb l'obligació de treballar a l'hort, preparar el desdejuni i el sopar i, en definitiva, ser "bona esposa". Tot i això, encara que Margaret accepta aquest com el seu destí, no està disposada a permetre que les seues filles visquen la mateixa realitat. "Les meues filles aniran al col·legi, així no es casaran", clama.

Són molts els relats que confirmen el canvi que està havent-hi a Àfrica. Una nova generació de dones i homes que no estan conformes amb la vida que els ha tocat i lluiten per canviar-la des de les seues mateixes cases. Ni la fam, la pobresa o la guerra pot detenir les ambicions d'una societat perseverant. Una població que amb les millores econòmiques i tecnològiques que va tenint el continent, avança cap a un món diferent. Això ho deixa patent Indestructibles, la nova exposició fotogràfica que ha aterrat a la Llotja del Cànem de Castelló fins al 27 de febrer. En ella, el fotoperiodista Alfons Rodríguez i el periodista Xavier Aldekoa es fan ressò de les històries d'onze xiquets i xiquetes que posen veu per primera volta als seus problemes.

D'Etiòpia a la República Democràtica del Congo, de Txad a Madagascar, passant per Moçambique, Uganda, Guinea Bissau, Cap Verd, Mali i Gambia. Ambos professionals mostren la cara contemporània d'un continent que poc té a veure amb el que es conta d'ell. És en efecte l'objectiu d'aquest projecte, segons diuen els autors, presentar no sols les ferides dels seus ciutadans, sinó també la seua capacitat de superació i resiliència. Un relat que ara, més que mai, pot ser inspirador per la resta del món.

-Al teu treball es parla d'Àfrica com el "continent del futur i del canvi". És així? Està aquesta preparada per a ser-ho?
-El nostre projecte és un crit a la defensa d'Àfrica com un continent que hem de normalitzar, perquè a més de tot és el continent més jove del planeta. La mitjana d'edat és de 18 anys. Hi ha una generació que al futur tindrà molt a dir. És una generació que està sotmesa a canvis molt importants, tant en l'àmbit social, com cultural o tecnològic. El que ocorre és que nosaltres no volem veure més enllà de la ferida, l'estigma o la guerra. Normalment els mitjans de comunicació no fan cas de l'aspecte positiu, de la superació i de la lluita africana. Per això, ho volem reivindicar. Són nens i nenes ara, però en un futur tindran molt a dir, no sols a Àfrica sinó també fora. Serà un continent molt poblat i tindrà molta força.

-Com dius, pot costar imaginar-se que hi ha alguna cosa més que guerres i pobresa. Et va sorprendre a tu encontrar en Àfrica a tanta gent inconformista amb la seua realitat?
-No, perquè tant Xavi com jo hem sigut sempre testimonis de que això no era així. No són tot víctimes, al contrari. Per això, volem reivindicar no tant el que passa, sinó el que ells fan amb el que passa. Com són capaços de capgirar la realitat. Evidentment no és un projecte sempre d'èxits. Tota aquesta gent que apareix al nostre reportatge no vol dir que triomfaran, però tampoc aquí ho tenim garantit. No obstant això, són persones que lluiten, que volen tirar endavant. La pressa de consciència és un dels primers passos per a canviar les coses. Si no estiguera aquest primer no seria possible. Quan la realitat canvia és perquè primer algú se l'ha imaginat d'una altra manera.

-Sembla que un dels majors impediments que té per a créixer és Europa. Quant podem fer perquè la situació d'aquest continent canvie?
-Realment, la força per a assolir el canvi la tenen ells. Àfrica no és un continent sense veu. Els activistes i les ONGs no han de donar veu a Àfrica, ella ja la té. El que hem de fer és escoltar-la. Evidentment no està bé posar-los traves en el seu camí i pedres perquè caiguen. Però hem de deixar-los ser. Milloren molt a poc a poc perquè tenen un llarg camí, però estan en el bon camí.

És cert que es fixen molt en el nostre continent. Si jo visquera en un continent amb tantes carències també voldria anar a un continent amb tantes esperances. I això és el que els ocorre als immigrants, però sols és una petita part de la població. La immensa majoria es queda al seu país i fins i tot al seu barri i lluita per tirar endavant. No tota Àfrica vol vindre ací. Afortunadament, perquè no tindríem oportunitats per a tots.

-Proposeu canviar el discurs sobre Àfrica en un moment on el feixisme i el racisme pareix no detindre's. Es pot convéncer a la gent que vota a partits d'ultradreta sobre un món diferent?
-El feixisme és una plaga que tenim des de sempre, el que passa és que ara està prenent posició de poder als parlaments de tota Europa i a altres països com Brasil i els Estats Units. La responsabilitat dels que no pensem com ells és lluitar contra això. Per aquest motiu és tan important l'educació. De fet, el nostre projecte té una exposició paral·lela que començarà en breus a les escoles amb material interactiu per a apropar a generacions més jóvens la realitat africana. Han de veure que no hi ha tanta diferència entre uns i altres, sinó que és una qüestió d'oportunitats. L'únic que pretenem és donar visibilitat. No podem canviar res, tant de bo poguérem. Però el mínim que pretenem és educar, no sols als més jóvens sinó també als grans.

-Pot ser a més inspirador conéixer el relat de tots aquests xiquets i xiquetes "indestructibles"?
-Sí, això està claríssim, perquè són històries de nens que malgrat tot intenten tirar endavant. I si aconsegueixen èxit a la seua vida serà amb tant d'esforç que tindrà un valor increïble. Quan una cosa te la regalen la deixes a un calaix, però si eixa cosa t'ha costat un esforç possiblement la faràs servir molt. Per això, cal posar en valor a aquesta generació que no els han regalat res i tenen molt a dir al planeta. Estaran molt preparats, no en l'àmbit educatiu, però si per a afrontar els obstacles de la vida. Ja estan vivint grans canvis com l'empoderament de la dona o la prohibició de tradicions cruels i prehistòriques, gràcies al fet que algú en el seu moment es va aixecar.

-Al llarg de la teua trajectòria has recorregut 100 països de 6 continents. Et sents estrany quan estàs a casa?
-No, no em sent estrany, jo pertanc a aquesta societat. És veritat que no soc de banderes ni fronteres ni països, més enllà del que jo pense que em pot convenir. Però a mi viatjar m'ho ha donat tot. Porte més de 25 anys dedicat a açò i m'ha permés aprendre moltíssim i saber que la vida i l'existència l'hem d'afrontar amb els ulls ben oberts. Tancar els ulls és molt fàcil, significa viure molt còmode. No és de covard però sí d'insolidari. A mi viatjar m'ha ensenyat que tot té la seua dualitat. El dolor versus el plaer; allò fàcil versus allò difícil. I no em sent estrany perquè he pres posició, humilment t'ho dic, en la meua vida. El plaer d'anar lluny és que sempre tens un lloc on tornar. Jo em trobe a gust anant molt lluny perquè sé que tinc un lloc molt a prop.

-Hi ha alguna cosa que trobes a faltar dels països que has visitat quan estàs a Espanya ?
-En general sí que hi ha una cosa, i és com s'afronta la vida a Àfrica. Allí no hi ha una rutina, és viure una mica el dia a dia. Afrontar les coses que venen com venen i solucionar-ho sobre la marxa. Aquesta capacitat que tenen per fer-ho és admirable. Viure a Àfrica és apassionant. Té molta raó aquella dita africana que diu: "Vosaltres teniu el rellotge (Europa), nosaltres tenim el temps". Això no vol dir que no hi haja estrés i coses molt dolentes que t'impedeixen avançar. Per descomptat que sí, però molta gent afirma que la vida a Àfrica no té el mateix valor que a altres llocs per l'estil de vida que tenen. Això és una bogeria enorme. En Àfrica es pateix molt per tot, però també s'estima i s'ama com ací. El que ocorre és que utilitzen una filosofia més dòcil i empàtica per a afrontar els problemes. Aquí hi ha una tensió constant a l'hora d'avançar.

Alfons Rodríguez y Xavier Aldekoa

-Tens clar el teu pròxim destí?
-La nostra professió ha patit molt amb la pandèmia, perquè el fet de viatjar ha quedat prou retallat. Tot i això hem anat fent. Jo no em queixe de tot, he anat avançant com he pogut. Tenia projectes nous i es van cancel·lar perquè no es poden muntar d'un dia per a un altre i menys amb la foscor que hi ha ara. Porte un any sense viatjar, però ara sí que tenim projectes en marxa. Comença a haver-hi un poc més de calma.

Noticias relacionadas

next