Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

de contes

Amb quatre filferros

20/10/2018 - 

ALICANTE. La furgoneta té quinze anys i, sobretot, més de tres-cents mil quilòmetres. Per antiguitat (només per antiguitat), podria considerar-se més de la família que els tres petits de casa, i del que ja està en camí.

Ningú recorda el color original dels seients, tot i que una llegenda familiar asseguri que eren vermells, i s'ha oblidat el motiu de la majoria de les rascades que decoren la carrosseria. El vidre del retrovisor està trencat ja fa temps i els frens segur que no passarien la propera ITV.

Fa temps que l'haurien d'haver canviada, i temen que els deixi tirats en qualsevol viatge; quan arribi aquest moment esperen ser prou comprensius i recordar els serveis prestats. Li tenen carinyo, això no es pot negar, perquè junts n'han passades de tots colors (si ella pogués parlar!); tan aviat carrega melons com ferros velles, sacs de garrofes o bates de boatiné.

Veient les seves aventures per carreteres nacionals i comarcals de tota mena, riu-te'n tu dels viatges d'Ulisses, o de l'Hèrcules i els seus treballs. Però si no la canvien, no és per un tema de romanticisme; simplement, els números no surten, i ara no estan per inversions que no siguin qüestió de vida o mort. Malgrat tot, procuren no queixar-se mai, o el patriarca de la família de seguida els explica mitja dotzena d'històries dels seus temps, quan anaven en carreta per aquests móns de déu, amb unes dosis d'exageració que ningú gosa contradir.

La gent encara passeja per les fires, i remena tant o més que abans, però amb la maleïda crisi ja no compra, sobretot a finals de mes. Cada cop hi ha més competència, i aquelles famílies que s'hi dediquen de tota la vida, que es coneixen de totes les fires, que saben si un dels fills ha fet la Comunió o si han operat l'avi de la vesícula, han de compartir espais amb nouvinguts a l'ofici i al país. Segons quin dia de la setmana, es plantegen si val la pena anar al mercadillo, perquè segurament no guanyin ni per a la gasolina. Però l'alternativa, és a dir, quedar-se a casa, els cau damunt com una llosa. Necessiten bellugar-se, anar a munt i avall com prestidigitadors de la vida, lluitar amb enginy i certa gràcia per atraure les clientes, a qui no els dol llançar els compliments que facin falta, més o menys exagerats. Quasi des del bressol, aprenen a distingir-ne els diferents tipus: les indecises, les envejoses, les que els dol malbaratar un euro, les que volen fer veure que han anat de boutiques... Ara miren més que mai, passegen tota la fira buscant la millor oferta abans de decidir-se a comprar, i un euro de diferència pot ser transcendental.

Sigui com sigui, la furgoneta els és vital, quasi com una segona casa. El Jose, un dels seus cosins, té traça amb la mecànica. Li diuen McGuiver, com aquell personatge d'una famosa sèrie de televisió de finals dels vuitanta, que amb un xiclet i tres cordills sortia victoriós a cada capítol. Amb quatre filferros i cinta adhesiva que gasta a granel els soluciona totes les avaries, i s'estalvien haver de passar pel taller. No li poden exigir gaire, és clar, i la furgoneta fa mil sorolls, alguns dels quals sonen a crit d'auxili, i és rara la setmana que no en descobreixen de nous. Això els fa molta gràcia, i callen un instant per descobrir de quin racó de la furgoneta arriba. Després, incapaços d'endevinar-ne l'origen, i en comprovar que el vehicle encara  corre, es posen a cantar tot el viatge seguint el ritme dels grinyols amb les palmes (i resant en veu baixa perquè no peti tot), i això ja els va bé, perquè fa quatre anys que no funciona el radiocaset.

La porta del darrere no tanca, i n'han de lligar les baldes amb una corda. Avui, a l'hora de marxar de la fira s'ha posat a ploure a bots i barrals. Tot han estat presses i confusió per tapar, sobretot, la mercaderia amb els plàstics que ja tenen a punt. No ha quedat clar qui era l'encarregat de tancar-la: que si un li ha dit a l'altre, que si l'altre no l'ha sentit, que si el pare ho hauria d'haver revisat, que si la mare ho ha de fer tot... Total, que a tres carrers de la fira la porta del darrere s'ha obert. Com que, amb les presses, les capses de roba no estaven gaire ben lligades, han deixat enrere un rastre de rebeques, jerseis i altres peces, que els cotxes, sense mala intenció, han anat trepitjant.

Se n'adonen massa tard, en aturar-se a un semàfor que tot just veuen a través del parabrises entelat. Baixen tots de la furgoneta, maleint a crits la seva mala sort. Mentre un gesticula histriònicament amb els braços per aturar la resta de cotxes, els demés pleguen la roba sembrada al carrer, com una catifa de Corpus de punt. Està xopa, masegada, inservible per ser venuda ni tan sols a un euro, però no s'ha de llençar res, ho aprofitaran a casa, que no van sobrats o, qui sap, amb una rentada i un toc de planxa no es nota res.

El bram dels clàxons puja de decibelis i es veu arribar de lluny les llums blaves de la sirena d'un cotxe de la Policia Local. Campi qui pugui! No s'adonen que, amagat entre les rodes d'una furgoneta aparcada, queda un mitjó desaparellat. L'altre potser encara és a la capsa; el vendran dilluns vinent a preu de saldo?

Inclòs al recull No és la aderrota, sinó el vent, Onada Edicions, 2016.

Noticias relacionadas

next