Fotos: RAFA CORTÉSCOCENTAINA. Tot li va arribar com una mera afició. Fou quan exercia com a dissenyador i comptable a una empresa familiar dedicada al tèxtil a l’Alqueria d'Asnar. Va ser amb 'Malgrat la pluja' quan els concerts, inicialment reservats pel cap de setmana, es van duplicar. Sumat al declivi del sector on treballava, solament es dibuixava un camí: capbussar-se a la seua passió, la música. Ara pot passar més temps amb la seua família, amb els seus dos fills de 9 i 5 anys, i la xicoteta, de 3. A 'Insurrecte', el seu nou treball -amb el senzill 'Et declare la pau', juntament amb Samantha Gilabert-, reconeix haver consolidat l'equilibri que buscava. Parlem amb el cantautor contestà Andreu Valor, que torna d'Itàlia amb l'anterior gira per expandir el seu amor pels sentiments des de Barcelona, fins a Mallorca, passant abans per Elx.
-El nou disc d’Andreu Valor s’anomena ‘Insurrecte’, elaborat a través de la plataforma de crowdfunding Verkami. Tot un èxit, per cert.
AV: Inicialment era una proposta de 8.000 euros per poder sufragar una part d’aquest projecte. Amb el temps anem superant-se. Per cautela, vam fixar aquesta xifra. Són quaranta dies de projecte; als vint-i-dos o així, ja vam aconseguir la xifra establerta. Es vam plantejar llavors ampliar-ho, i hem pogut assumir els costos del mastering. Al final, vam recollir prop dels 11.000 euros. Estem molt contents pel fet motivador que la gent t’avale en un projecte que no coneix de res, amb aquesta confiança cega. Eixa part romántica li dóna un impuls important per poder començar-lo. L’aportació de la recompensa va a l’una de l’aportació que s’ha fet econòmicament: també hi ha un sopar a ma casa, com a premi, a mode de concert privat, molt ‘currat’. Jo necessite aquest contacte amb la gent: és on més còmode em trobe, on poden aproximar-se més els sentiments.
-Com definiria Andreu Valor al seu públic? Quin és el perfil?
AV: Ostres, doncs no m’ho havien preguntat mai. Són molt pacients (riures), per escoltar-me tota l’estona xerrant i cantant. La franja d’edat, veig que ja no sóc tan jove –en té 41-… Jo crec que comença als 30 anys, però acaba en els 70. Açò em fa molt de goig perquè, al cap i a la fi, intentes parlar un poc de la realitat que vius i això, generacionalment, pot arribar a ser una discrepància. Jo crec que, moltes vegades, el meu treball els recorda a l’essència de la cançò d’autor, als referents de la Nova Cançò, amb el concert més íntim de guitarra… Ara també hem volgut donar-li la volta a això.
-Com? Quin és el nivell que s’assoleix amb aquest treball?
AV: Jo dic que és el millor des del punt de vista del bagatge que portem acumulat, de manera modesta. Clar, l’experiència és un grau. Com fer per tenir més efectivitat, per exemple, i seguir experimentant.
-Quins temes es tracten?
AV: És l’única cosa que no canvia. Evidentment, m’agrada descubrir-ne’n nous i formar-me en les diverses opinions de les múltiples realitats que vivim. S’ha de ser molt caute i saber de què es parla; és molt difícil expressar un sentiment sense tenir interés. A mi m’agrada contar veritablement allò que veig i senc, no buscar-li una finalitat efímera. Sóc sensible a la cultura, i possiblement també a nivell lingüístic, però això és quelcom que ja he deixat de banda. Crec que la normalització passa per no tractar aquestes coses, sinó vivint-les i compartint-les. No crec que la solució siga anar als llocs i treure la bandera. Jo sempre tinc el mateix criteri, però als concerts no m’agrada parlar d’aquestes coses, perquè pot haver-hi persones castellanoparlants súper tolerants i respectuoses, igual que jo ho faig amb la seua manera i la seua cultura. Ja hem aconseguit aquesta normalitat: crec que donar matisos, que acaben desprestigiant aquesta tolerància, acaba sent perjudicial. És cert que cadascú actua segons la realitat que ha conegut, però jo encara li ‘pegue’ voltes a com poder dir les coses, evitant el conflicte i sent respectuós. De vegades, xafant-se la llengua, empassant-se una mica de saliva i respirant profundamente, és cert.
"És molt difícil expressar un sentiment sense tenir interés. M'agrada contar allò que veig i senc"
-Ja sabem d’on naix el títol del primer senzill, ‘Et declare la pau’.
AV: En l’amor no hi ha conflicte, solament en la societat. El conflicte el tenim les persones en la tolerància o no, la llengua i els sentiments són universals. La idea és veure com fer per tal que tu tingues la llibertat de pensar com ho fas sense que jo et puga condicionar. Buscar l’equilibri del respecte. Jo, si cal, cedisc. El primer senzill engloba una metàfora que resulta propera al públic, com són totes aquestes històries íntimes, on se senten protagonistes de la història. Si ho enfoque des del punt de vista polític, molta gent s’apartaria. Jugue amb l’eina de la paraula per fer més genèric un missatge, que intenta canalitzar tots els àmbits de la vida.
-Quants temes porta ‘Insurrecte’?
AV: És un projecte diferent també des del punt de vista del concepte de peces tancades. En els temps en què vivim, llancem ‘Insurrecte’ i, un projecte que podria durar al carrer tres o quatre anys, als tres mesos ja passa desapercebut, és cosa del passat. El temps corre ràpid i hi ha moltes propostes noves. Anem a traure disc i vinil, però com a un treball obert. Inicialment entreguem deu cançons; dins el format físic, de qualsevol dels dos, hi ha un codi QR, per poder escanejar. Ens hem compromés que durant mes, mes i mig, al llarg d’un any i mig, anar penjant noves cançons, un documental, videoclips, material inèdit i invitacions a algun concert. Això ja són catorze o quinze cançons, que suposa molta feina. Hem girat la truita, buscant alternatives a aquesta voràgine de consum.
-Tres persones, en aquest darrer treball. T’acompanyes de dos grans, com són Blai Antoni Vañó i Héctor Tirado.
AV: En aquestos anys hem format una família. De companys i de músics. I a mi no m’agrada deixar a les bones persones de costat. És cert que, de vegades, cal renovar-se a un mateix, no enquistar-se. Ells ja havien col·laborat a treballs anteriors, però no havien fet una producció al cent per cent; és cosa d’ells. Ací també ho hem capgirat. Volem començar a treballar en un format xicotet. Incloem fins i tot ‘pats’ de música electrònica en directe. El guitarrista tocarà en acústica i elèctrica en atmòsferes que van llançant-se en temps real. Però el format evolucionarà, de més íntim a més gran, amb els músics que m’han acompanyat sempre. Ho fem a l’inrevés. Anem a fer un concert especial: el número 1.000. El primer va ser en 2007, en solitari; en 2009 vaig traure el meu primer disc.
-El debut és el proper dijous, 20 de febrer, a La Mutant de València. Què prepareu?
AV: Sí. Nova sonoritat i noves cançons. Hem treballat també amb aspectes visuals; hi ha projeccions, jocs de llum a l’escenografia, en aquest format trio, l’essència del nou disc. Amb un to experimental, com si tinguéssim un banc d’aquestos de científic. Blai tindrà el seu món de creativitat momentània. També tindrem col·laboracions damunt de l’escenari, per exemple, un arranjament coral en dues peces; al concert de València vindran unes cinquanta persones del Cor de l’Eliana. També vindrà Laura Rambla, que es va quedar a les portes d’OT, una dolçor de persona; és molt jove, i a mi m’agrada l’alternativa d’ajudar i crear xarxes entre gent més clàssica i d’altra més novell.
"amb samantha Vam enregistrar el disc al desembre, tres setmanes abans d'entrar a la gala 0 d'ot"
-Parlant de col·laboracions, la de la beniarresina Samantha Gilabert, concursant i última favorita al programa OT, a ‘Et declare la pau’. Com és treballar amb ella?
AV: Molt fàcil. La professionalitat depén de la qualitat humana, la serietat i la capacitat als diversos estils… Ella tot això ho té. Porta molt anys treballant a molts projectes, com ara Cactus. Vam coincidir l’estiu passat i vam fer una col·laboració. Ens va agradar tant que vam decidir immortalitzar-ho. Vam enregistrar el disc al desembre, just tres setmanes abans que ella entrara a la gala 0; no sabíem encara si es quedaria a l’Acadèmia o no. És una persona propera, enamorada d’allò que fa. Aprofitem per desitjar-li que arribe molt lluny.
-Què opines d’aquest tipus de plataformes? Funcionen?
AV: Doncs jo pensava que no massa. Visualment, passes del no-res al tot en un clic. Això, de vegades, en el cas de les persones joves suposa un declivi emocional. A més, ells utilitzen la paraula ‘producte’, que a mi no m’agrada gens. És cert que, de vegades, enyore l’ajuda d’una possible indústria que et tire un cop de mà en el teu projecte, a consolidar-lo. Al territori valencià, les aportacions musicals en aquest sentit no tenen una indústria ferma, i aquella estatal no s’interessa massa en nosaltres. Ací segueix regnant el voluntarisme.
-És clar que estem vivint una eclosió a la música valenciana. Hi ha espai per a tots?
AV: No entenc els egos musicals; solament m’avala el meu treball diari de deu o dotze hores. La gent no sempre està predisposada a açò. El territori és divers, festivals cada cop hi ha més, però, sí, hi ha espai per a tots. Sempre estan els grupets ‘de moda’.
