A partir un pinyó

VALÈNCIA. L’atzar fa que molts dels escrits que arriben a mi en forma d’articles continguen la frase “un estudi fet amb ratolins...” La història és dura amb aquests mamífers rosegadors que creixen als laboratoris amb finalitats de recerca en benefici dels humans. Pobrissons! Res a veure amb aquests Rattus & Mus espavilats i salvatges que campen per lliure lluny de la vida domèstica, amb reproducció descontrolada. En un d’aquests textos que he pogut llegir recentment explicaven que al ratoliniu de pèl fosc, si pateix estrès, li surten canes. Els investigadors vinculen les situacions d’esgotament, de tensió, amb l’emblanquinament. Els fol·licles pilosos són els que alimenten els nostres cabells amb un mix de cèl·lules i algunes tenen la funció de donar pigment, el color que ens caracteritza. Òbviament els melanòcits amb els anys van minvant i a poc a poc apaguen la tonalitat del pèl fins a fer-lo gris, groc Trump o blanc nuclear.

Demostrat queda, doncs! Estressats ells, els Mus musculus, i nosaltres, danyem seriosament la coloració de la nostra inconfusible cabellera. Com podeu imaginar l’estudi conclou amb provatures que acaben una mica com el ball de Torrent. Venen a dir que segons com els científics experimenten al laboratori, els intrèpids rosegadors poden mantenir el color dels pèls intacte o fins i tot quedar-se calbs com una bola de billar. Sense dubte viure estressat no beneficia ni al cap ni a l’ànima, ni als ratolins ni als humans.

Les rates cosmopolites no sé si es relacionen per interès o per instint. L’habilitat d’arribar a tot arreu la tenen. Es coneix que s’adapten magníficament, malgrat l’estrès. Fins i tot alguns naturalistes han argumentat l’amabilitat de l’animalet que sembla que també és caníbal, daltònic i amb superpoders. Són habilíssims, poca broma! La cultura popular amaga gran quantitat d’històries protagonitzades per aquesta  espècie de la família dels múrids, però avui no és el moment d’entrar al seu cau underground i paral·lel al nostre. Els xinesos tenen la rata com a protagonista del 2020. Estan associades a valors inqüestionables, seguint la tradició, com ara honestedat, riquesa, creativitat, ambició, èxit... atribuïbles a aquest Nou Any Xinès aromatitzat amb te verd Lung Ching, postres de dumpling de sèsam i gelat de gingebre. El xip a Europa canvia i les connotacions envers aquesta criatura, tan “fan” de les clavegueres, no són positives. Mentrestant, els perills, la brutícia, les plagues i uns altres riscos han fastiguejat amb interjeccions els segles i els dies fins a l’actualitat a aquest cantó del planeta. I tant, som ben lluny del calendari xinès, l’any  4718, i  del signe del zodíac de la rata de metall. 

No sé de quina manera són sociables, com s’agrupen les rates i tota la seua parentela. No sé si fan amistats, si fan pinya davant de situacions estressants amb els cabells blancs o de tots els colors. Ni idea!  Sort que al nostre entorn, fora del clavegueram com a metàfora, i amb criatures potser civilitzades, tenim la necessitat de conèixer gent, de fer amics, de tenir-ne de bons. Ells ens salven de mil i una síndromes, dels naufragis íntims. Ells, els amics, ens aparten de les reaccions i relacions tòxiques i verinoses, dels retrets sibil·lins i oportunistes que ataquen la quotidianitat sobresaltada i fan sortir els cabells blancs. Les situacions d’estrès salvatge també es curen a poc a poc amb l’ajut d’aquells que saben estimar de debò i de valent, amb solucions arrebossades de mots i abraçades que no es paguen amb tot l’or del món. Moltes subordinades a l’abast de l’amistat, dels col·legues que sempre et faran costat, que guanyen amb els anys, que estan a partir un pinyó.

La paraula amic és senzilla i carregada de significats, infravalorada pels que no en tenen o gairebé mai no n’han tingut. Parlar amb els amics, amb la teua tria  personal no manipulada, la no obligada, és necessari per tal d’aconseguir una bona salut emocional. Una pantalla de carn i ossos de les que fa impacte, que toca el viu si no queda més remei. Un amic que no siga de lluny, dels que només saluda i fuig. Aquells que són amics de l’olla no aprofiten, no. No fan el lligam imprescindible, el de l’estimació mutual carregada d’afecte inesgotable. Ciceró venia a dir que les persones que separen l’amistat de la vida sembla que arranquen el sol del món.

El control vol arramblar amb tot, s’apodera de les emocions, de la sensibilitat, supera a la raó sentimental. Viure amb l’estima de la soledat i amb la dels amics avantatja qualsevol neguit imposat en pseudocompanyia. Viure sota una aparença enganyosa seguint la plantilla d’un fals confort no ha de ser sa. Viure sol perquè es vol és millor que malviure amb càrregues camuflades, mantingudes amb el perfum del conservadorisme, dels enganys socials. “Als conservadors els agrada obeir, i per això són conservadors”, deia Joan Fuster.

Sentir-se sol diuen que és perjudicial per a la salut. Estar sol, no ho és. Estar acompanyat i sentir-te sol sí que és perillós, perillosíssim. Gaudir de la solitud condiciona la natura dels dies d’una altra manera. Cal quedar més amb nosaltres, tots sols. I és necessari posar-se a punt, anar a córrer-la amb els amics que estimes i tries, fer passar el temps. Col·legues que xoquen les copes en senyal de bon desig, a la salut, que parlen clar i ras. Amics allunyats de tòpics, que fugen de costums casposos i força patètics, a un segle que reclama a consciència, sense fraus, els drets inqüestionables. Poder estar sol n’és un! 

A tota hora ens alerten de la pandèmia de solitud que viu el segle, dels nous “rodamons urbans”. La humanitat passa per un mal tràngol de soledat no volguda, sense amics. Massa gent vagabunda per un itinerari obert en terres conegudes i estranyes amb l’aïllament del silenci. No són temps favorables si els desitjos es venen prefabricats i fan pena, quan la creativitat no avantatja l’engany mediàtic. La motivació depèn de l’interior, de la matèria grisa, i les relacions interpersonals amb molta substància també. Les nostres inquietuds s’ajunten amb aquells que valoren els mateixos sentiments, que s’avenen fins en les coses més ínfimes, que juguen a les cartes de la confiança sense contracte, sense fons compartit, sense els interessos socials-comercials. El que sembla essencial és moure’ns amb alteracions que estimulen les expectatives, que aporten novetats a la realitat vital. En definitiva, fer pencar la dopamina tots solets perquè ens dóna la gana, o en companyia. Sense xantatges emocionals. Voleu un altre consell, un proverbi, una insolència fusteriana? “Endevinar els amics: aquest és el secret.” Un cop descobert, què fem? Hiperconnectar-nos en viu i en directe!