Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

València, quina paciència

Assignatures pendents

5/04/2020 - 

VALÈNCIA. La nova manera d’entendre els dies ha arribat amb la primavera però aquesta vegada no hem seguit la tradició. El folklore endèmic s’ha empassat la traca. La concurrència de casal, el cop de gent, ha hagut d’asserenar-se tant sí com no. Tothom en pausa, en standby de tot. Els darrers vint-i-un dies, aquells que estimen l’aglomeració de comboi i multitud han enyorat la brutícia, la fritanga i els disbarats de la tradició manipulada. Han vist sacsejat el festeig de víscera en mà. En aquestes setmanes la ciutat està liquidada esperant saldar el deute del foc. La falla central,  amb mascareta inclosa,  estarà protegida pel salobre de la mar al recer de “La Marina”, que té lloc de sobres. Els seguidors de la festa, malgrat el moment, poden dormir tranquils: l’ajuntament, el ple per unanimitat, augmentarà fins i tot un 64 per cent la subvenció a les comissions falleres. Un xut de 4,6 milions d’ajut municipal. Quina xamba!

I el món gira confinat sense assistència, sense alleugerir els efectes sentimentals i econòmics del virus. Vivim en un episodi extraordinari mai no vist al planeta Terra, almenys fins ara. Fa uns dies l’ESA (L’Agència Espacial Europea) contribuïa a injectar-nos coratge gràcies a internet. Donava ales, ens encomanava, com si fórem astronautes, la nova experiència “interdomèstica”. La intenció era   fer-nos protagonistes d’una mega aventura sense sortir de la llar. La missió més eficaç, individual i intransferible. L’única que s’encara amb un virus enganxat, diuen, als animalons exòtics com a hostes potencials. Moltes incògnites, massa teories de tweet en tweet desafiant viròlegs i epidemiòlegs al peu del canó. Samantha Cristoforetti, l’astronauta italiana, ens estimulava via Skype i ens implicava en aquest desafiament planetari de quedar-nos a casa! Tot un plànning de cosmonauta, de disseny d’alta volada. A bord de la nau nosaltres com a protagonistes, a la recerca d’un escafandre casolà, de batalla, exercitant dosis d’imaginació sucades amb el bàlsam de la rutina. 

I ves per on reduirem la transmissió amb la imaginació a punt de solfa, amb la companyia dels mals endreços, dels records de família, de relíquies generacionals, de flaires de cuina vintage. Estris de la vida oblidats als racons i als dalts dels armaris, a les golfes de  moltes vides pròximes i imprescindibles. Comença l’acció, un xafarranxo de combat embarcats a casa. Tothom al seu lloc sense haver de guarnir-nos de galons ni uniformes militars. Enfrontant-nos a un virus que s’espanta a cop d’habilitats, les que hem après al llarg dels anys. Des d’aquella etapa inicial d’educació infantil on pràcticament portàvem els mitjons al garró i la bata tacada de plastilina. I els cursos seguien i seguien, nens i nenes jugant i aprenent al col·legi, als jardins, a casa, a la mar, a la vall d’Aigües Vives... Infants que llegíem en veu alta i cantàvem en companyia, xarrant sense menjar a la boca. Petits que miràvem la televisió a les estones permeses, que ens banyaven cada dia, que fèiem berenar-sopar per anar d’hora al llit i llegir contes, que dormíem inventant-nos fantasies animades. 


L’educació amb llapis i gomes Milán, de plomes i tinters, de recàrregues de tinta, de dits tacats i pintures Alpino. De molts bolis BIC, gruixuts abarrotats de colors o estilitzats. Marcel Bich, des de Torino va revolucionar l’escriptura a l’escola, va canviar el nostre imaginari gràfic. El boli més pop i icònic amb un mecanisme que feia fluir una bola, que deixava una sequieta de tinta, que durava i era barat. Temps de llibretes d’anelles i separadors de moments. De carpetes amb gomes i quaderns durs. De cal·ligrafia perfecta i sense embrutar el full. De pissarra i mapamundi a la paret de les habitacions i de joguines que esperaven el torn. Un món abans de Matrix, poca broma perquè la pel·lícula ja ha fet vint anys. Mai no han pogut separar les assignatures “maria”, subcatalogades, poc considerades, de la creativitat, del pensament científic  i il·lustrat. Ara són les que pugen al rànquing: dibuix, música, educació física... lluiten contra l’avorriment, aclaparen el desfici. No conec ningú que li caiga la casa a sobre si de menut ha sabut aprendre a aprendre, gaudint al  seu cau.

Amb el pas del temps la cosa pot tòrcer el rumb i frustrar-se, desbaratar-nos la capacitat d’imaginar amb tot el que ens envolta. Un perill que es puja a l’esquena des del moment que fem la nostra escolarització, que sotja i espia la nostra predisposició. L’ensenyament domina i classifica el prestigi de les assignatures. Fa anar com una baldufa, d’un costat a l’altre, els nostres currículums i competències. Els aprovats i els suspesos que, ben mirat, han ajudat a instruir-nos, a distribuir els dies, cada dia, els diferents moments de les hores. Matèries obligades, troncals, optatives, de lliure elecció; algunes imprescindibles, amb fama, sobredimensionades; Unes altres infravalorades, menyspreades per un sistema de valors sovint rebutjable. Lliçons impartides face to face, a distància, amb projecció, amb pols a terra, amb rajoles lluents, amb olors reconcentrades, amb neons i taules verdes. 

Classes públiques, concertades, privadíssimes que s’omplen segregades, multiètniques, diverses, plurals, amb creences i laiques. Professionals sense massa professió i autèntics ensenyants  potenciadors de disciplines i sabers sota el control de ministres i consellers que fan un copia i enganxa. I així al llarg del segle passat i també d’aquest. Els plans educatius s’han vist sempre enmig d’una carretera plena de revolts, de pujades i baixades de poder. L’imaginari a l’hora d’aprendre s’ha forjat de discutibles tendències tòpiques i suades allunyades de la història dels individus, de les necessitats imprescindibles per viure una mica més contents, a boca plena. 

Maries, les maries, les recordeu? Les galetes de la nostra infantesa? No, les assignatures de segona, les que gairebé no tenen importància. Feu el llistat, la cosa no ha canviat  massa. Per què? Perquè costaven poc d’aprovar, feien perdre el temps? Perquè només són romanços i no cal dedicar-hi massa esforç? Temes diversos, a color, amb un vinga, afanya’t que tens feina. Au, remata ja a Plató, de quadres escampats pels llibres, de dissenys icònics... I ara tafaneges Fritz Lang? I això és el cartell de Metropolis? Apa, vinga! Què no tens deures? I això passava i passa! Afortunadament no he estat víctima, a casa meua, d’aquesta quotidianitat deformada de “Cuéntame” carrincló i mesetari. 

A nosaltres ens han fet acolorir maltractant el Dibuix a les aules. Ens han obligat a matar el temps amb la Filosofia (abans de Merlí, la sèrie de TV3). Ens han fet caçar mosques amb la Literatura universal i d’ací. Ha sonat la flauta per casualitat amb la Música... Hem fet, anys i panys, gimnàstica amb una Educació Física de  xandall i mou el cul. Totes aquestes arengues i discursos ultra oficials,  casposos, han fet trontollar la nostra predisposició a pensar, a bellugar-nos amb salut, a il·lustrar el cervell, a fer surrealisme dels moments caòtics, a saber desxifrar un haiku. Les aules han exercit perversament a la contra del plaer. Ara l’anàlisi canvia. Visca aquestes assignatures “maria” maltractades! Avui ens alimenten i ensucren els dies amargs de coronavirus, ens subministren un trellat crític, ens aprovisionen de plaers congelats i forneixen els instants confinats. 

Temps de recordar i reivindicar aquells professors incompresos, que semblava que no treballaren, moderns, rockers, mods, grunges, indies i tota la pesca, que ens barrejaven la Velvet Undreground  amb la Bauhaus, que ens parlaven de Chanel i de Mary Quant. Ensenyants que ens muntaven a una Harley i ens feien recórrer la Route 66 passant per Xàtiva i parlant de Felip V. Que ens amenitzaven i comparaven el pop amb un poeta ja modern com Ausiàs March: “Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l'estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugint al mar, on són nodrits e fets, per gran remei en terra eixiran.” Confinats amb galetes i “maries” molt millor. Un quadre infinit d’Edward Hopper, en bucle, ja ens decora els dies.

next